domingo, 7 de abril de 2019

ETERNITAT FINIDA

Imagen FB de Pere Bessó






ETERNITAT FINIDA




Murió mi eternidad y estoy velándola.
César Vallejo




Des del que dura un llarg espill de llàgrimes, aquesta brillantor cansada
de romandre en l’alteritat. Aquest espessor de la vida rudimentària
des de que llostreja: hi ha dies, que ens sorprén la boca fosca
d’una mortalla, dies d’esquenes que s’alcen en la pell.
—Sempre la respiració va més enllà dels jardins.
Així he aprés a acomiadar-me de les dunes, d’aquell ocell
ferit en l’alt de l’ascens.
Quin cas té obrir els ulls davant de la nuesa buida del pressentiment
i d’aquest permanent cos sense reconèixer-se.
Quin cas, dic, obrir els braços a un promontori de terra fosca.
Fa mal el quinqué de l’udol en la deshora que emergeix de la vida.
Tot ha cessat ja quan es fa de dia i mire.
En quina ciutat visc l’humà del tot?
Segur que als carrers es desfà la pols del temps.
L’ull sent el tancat renou de la multitud. Em torne boig.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ETERNIDAD FENECIDA




Murió mi eternidad y estoy velándola.
César Vallejo




Desde lo que dura un largo espejo de lágrimas, este brillo cansado
de quedarse en la otredad. Este espesor de la vida rudimentaria
desde que amanece: hay días, que nos sorprende la boca oscura
de una mortaja, días de espaldas que se levantan en la piel.
—Siempre la respiración va más allá de los jardines.
Así he aprendido a despedirme de los médanos, de aquel pájaro
herido en lo alto del ascenso.
Qué caso tiene abrir los ojos frente a la desnudez vacía del pálpito
y a este permanente cuerpo sin reconocerse.
Qué caso, digo, abrir los brazos a un promontorio de tierra oscura.
Duele el quinqué del aullido en la deshora que emerge de la vida.
Todo ha cesado ya cuando amanece y miro.
¿En qué ciudad vivo lo enteramente humano?
Seguro que en las calles se deslía el polvo del tiempo.
El ojo oye el cerrado bullicio de la muchedumbre. Enloquezco.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

viernes, 5 de abril de 2019

FONS FOSC


©Pintura de Isidora Mikhailovich





FONS FOSC




—Cerrad aquella puerta
que está entreabierta en las entrañas…
César Vallejo




En la trona dels espills, la multitud del temps i les seues sabates gastades. Ens fartà el nuvolàs d’històries inexplicables, la fulla de sang, breu de la consciència. Restà l’entranya esquinçada en el subsòl i els trens del cel amb els seus vagons solitaris. És l’última flama freda del cresol que ha tancat i és erta l’illa plena. Des dels braços grocs de les estacions, el país s’abilla d’agonies com la meua nuesa coberta de pols: de vegades és només caricatura aquesta fonda entranya que no sap de descansos.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FONDO OSCURO




—Cerrad aquella puerta
que está entreabierta en las entrañas…
César Vallejo




En el púlpito de los espejos, la muchedumbre del tiempo y sus zapatos gastados. Nos hartó el nubarrón de historias inexplicables, la hoja de sangre, breve de la conciencia. Quedó la entraña desgarrada en el subsuelo y los trenes del cielo con sus vagones solitarios. Es la última llama fría del candil que ha cerrado y está yerta la isla colmada. Desde los brazos amarillos de las estaciones, el país se atavía de agonías como mi desnudez cubierta de polvo: a veces es sólo caricatura esta honda entraña que no sabe de descansos.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga
©Pintura de Isidora Mikhailovich

jueves, 4 de abril de 2019

CEL CESSAT

Imagen FB de Pere Bessó





CEL CESSAT




Pale, mystic lamps lean on the river-road
Bleaching the city’s lunar after-image,
And there’s the moon, and there’s the setting sun.
Douglas Dunn




Ara em mires després d’un Edén de cendra, entre mercaders de bijuteries i pors. Caminar és una heretgia quan davant dels nostres ulls s’enrunen le sabates. (Sempre ho diguí: fan mal els capcirons dels dits en tocar el doble cos de la fulla marcida, aquesta vaga sensació del no-res.) Tot es complica en voler acomodar la innocència, quan de sobte s’escolten veus llunyanes. Davant de la força de caminar en el desconegut, el teatre de la indiferència i el violent ardor de la llum en la sang. De vegades només pertoca aprendre a llegir el rictus de la boca, per a comprendre el vast ardor del caos. Al pit resta la pell fatigada dels espills i l’únic ull que recorda: el cel cessat de l’ànima entre les moltes tristeses possibles.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CIELO CESADO




Pale, mystic lamps lean on the river-road
Bleaching the city’s lunar after-image,
And there’s the moon, and there’s the setting sun.
Douglas Dunn




Ahora me miras después de un Edén de ceniza, entre mercaderes de bisuterías y miedos. Caminar es una herejía cuando ante nuestros ojos se desploman los zapatos. (Lo dije siempre: duelen las yemas de los dedos al tocar el doble cuerpo de la hoja marchita, esa vaga sensación de la nada.) Todo se complica al querer acomodar la inocencia, cuando de súbito se escuchan voces lejanas. Ante la fuerza de caminar en lo desconocido, el teatro de la indiferencia y el violento ardor de la luz en la sangre. A veces sólo hay que aprender a leer el rictus de la boca, para entender el vasto ardor del caos. En el pecho queda la piel fatigada de los espejos y el único ojo que recuerda: el cielo cesado del alma entre las muchas tristezas posibles.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

miércoles, 3 de abril de 2019

CERCLE TANCAT

©Pintura de Agustín Castillo






CERCLE TANCAT




Acomodando estoy mis desengaños y el rosado
de llaga de mis falsos trajines.
César Vallejo




Envelleixen les parets al costat de l’arna. A prop del taller de les ulleres, la nit és densa i resplendeix la seua intempèrie. Tot ho depassen els llocs incerts, la maçoneria dels somnis sense indulgència per a algun miracle. La nuesa de l’embruixament tot just cert en l’animal destenyit dels ganivets. Sovint recorrem al mite per a minvar la fatalitat, o aquesta creixent mitjanit de l’estiu en el coixí. En algun cantó de l’ànima, fan mal els genolls dels morts i el renill dels pressentiments. (Al firmament, les adustes pàgines d’un desert definitiu. Sempre el no-res resulta circular en aquesta deu plural del trànsit.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CÍRCULO CERRADO




Acomodando estoy mis desengaños y el rosado
de llaga de mis falsos trajines.
César Vallejo




Envejecen las paredes junto a la polilla. Cerca al taller de las ojeras, la noche es densa y resplandece su intemperie. Todo lo rebasan los lugares inciertos, la mampostería de los sueños sin indulgencia para algún milagro. La desnudez del embrujo apenas cierto en el animal desteñido de los cuchillos. A menudo recurrimos al mito para mitigar la fatalidad, o esa creciente medianoche del estío en la almohada. En alguna esquina del alma, duelen las rodillas de los muertos y el relincho de las corazonadas. (En el firmamento, las adustas páginas de un desierto definitivo. Siempre la nada resulta circular en este manantial plural del tránsito.)
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga
©Pintura de Agustín Castillo