viernes, 29 de junio de 2018

ESQUINÇAMENT

Imagen FB de Pere Bessó





ESQUINÇAMENT




Qui sabé de morts viu caure també l’Esperança: ara és làpida la mitja lluna de les llanternes amotinades en les juntures de la gola. (Al costat de les fosses, aquella efervescència de la desesperació. Tot es reduí a ombra d’ossos al paladar.)

Mai no fou fàcil combatre el fàstic en vigília permanent, ni rastrejar el cor del País sense pústules.

—Sempre mor prompte el que un estima: només es crema amb el cor sec dels cementiris.

(Durant les nits, per mer joc, procure ordenar els trossets d’aquest amor violent que em devora. O tracte de botar pàgina, per si de cas s’acosta alguna claredat.)

Per la resta continua la disbauxa en el seu taller enardit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RASGADURA




Quien conoció de muertes vio caer también la Esperanza: ahora es lápida la medialuna de las linternas amotinadas en las junturas de la garganta. (Junto a las fosas, aquella efervescencia de la desesperación. Todo se redujo a sombra de huesos en el paladar.)

Nunca fue fácil combatir el asco en permanente vigilia, ni rastrear el corazón del País sin pústulas.

—Siempre muere pronto lo que uno ama: sólo se arde con el corazón seco de los cementerios.

(Durante las noches, por mero juego, procuro ordenar los pedacitos de ese amor violento que me devora. O trato de saltar la página por si acaso, se avecina alguna claridad.)

Por lo demás sigue el desenfreno en su taller enardecido.

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga

jueves, 28 de junio de 2018

VOL VERGE

Imagen FB de Pere Bessó





VOL VERGE




En mi el dolç granit consumat: en l’alegria reposada del viscut, l’ocell irisat en la llum del cos. La volta encesa i la sina cap al cel com un arbre…

El teler dels somnis s’eleva cap al vol verge de la rosada.

En acabant ensordeix de llum l’entranya: l’alé pur. Les mans indecises acostumades a la terra s’acosten a la ruta del peix infinit.

L’alborada és jove com la llum secreta que puja fins al coll.

(Delatat el sens fí, només després de bracejar en aigües profundes, el desterrament dels espills que manquen d’ales. Creix la nit mentre convoque de bell nou la tendresa)…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VUELO VIRGEN




En mi, el dulce granito consumado: en la alegría reposada de lo vívido, el pájaro irisado en la luz del cuerpo. La bóveda encendida y el seno hacia el cielo como un árbol…

El telar de los sueños se eleva hacia el vuelo virgen del rocío.

Luego ensordece de luz la entraña: el aliento puro. Las manos indecisas acostumbradas a la tierra, se acercan a la ruta del pez infinito.

El alboreo es joven como la luz secreta que sube hasta el cuello.

(Delatado el sinfín, sólo después de bracear en aguas profundas, el destierro de los espejos que carecen de alas. Crece la noche mientras convoco de nuevo la ternura
)…


De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga

miércoles, 27 de junio de 2018

COLL

Imagen FB de Pere Bessó






COLL




Davant del salobrós de l’illa, aquella vella moral cartesiana que desdenya l’esquinçall i el lícit que tenen els bordells. (Un sap d’aquestes fruïcions en què es poden escriure pessics i oferir ulleres amb indult.)

Cap d’aquests trots no pot ser execrable, quan al capdavall ens esguiten els porus d’aquelles illades dislocades pel llot.

Al llarg de les finestres i en les llunyanies, com diria en Juan Ramón Jiménez, s’encenen fogates en cercles… 

Amb les venes en èxtasi, el coll i el seu encegat Llatzeret.


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




COLLADO




Frente a lo salobre de la ínsula, aquella vieja moral cartesiana que desdeña el desgarro y lo lícito que tienen los lupanares. (Uno sabe de esas fruiciones en las que se pueden escribir pellizcos y ofrecer ojeras con indulto.)

Ninguno de estos trotes puede ser execrable, cuando a la postre a uno lo salpican los poros de aquellos ijares dislocados por el légamo.

A lo largo de las ventanas, y en las lejanías como diría don Juan Ramón Jiménez, se encienden fogatas en círculos… 

Con las venas en éxtasis, el collado y su enceguecido Lazarillo.

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga

martes, 26 de junio de 2018

DEPILACIÓ DEL DESTENYIMENT

Imagen FB de Pere Bessó






DEPILACIÓ DEL DESTENYIMENT




Després d’haver invocat la llengua de les campanes i desossat les velles pústules, em queda destenyir el niu dels ecos o besar el clam de les pàgines prohibides d’aquell espill de vigílies, santuari dels meus trens irreals.

M’ompli a caramull el moment fosc de la retòrica i la seua tèbia praderia de cementiri i el seu nom decapitat per les aigües de la febre i la seua geografia viva deturada en les meues mans.

Uf, cada vegada els excessos tenen cuques de llum obstinades i vives senderes i lubricants que prolonguen el cel.

Al final només fa mal o crema aquesta part invisible del cos. (L’argent viu del vertigen ofegat damunt del bonyet del desig.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DEPILACIÓN DEL DESTEÑIMIENTO




Después de haber invocado la lengua de las campanas y deshuesado las viejas pústulas, me queda desteñir el nido de los ecos, o besar el clamor de las páginas prohibidas de aquel espejo de vigilias, santuario de mis trenes irreales.

Me colma el momento oscuro de la retórica y su tibia pradera de cementerio y su nombre decapitado por las aguas de la fiebre y su geografía viva detenida en mis manos.

Uf, cada vez los excesos tienen luciérnagas obstinadas y vivos senderos y lubricantes que prolongan el cielo.

Al final sólo duele o arde esa parte invisible del cuerpo. (El azogue del vértigo ahogado sobre el bultito del deseo.)

.
De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga