ESPECTRES

Imagen cogida de la red

ESPECTRES

Embalums de llum i somnis, la disfressa de l’escuma al pany.
(Tota la nit és escrita entre parèntesi), ahir, hui, sense pausa
la lectura dels comiats, i els crepuscles en negatius d’ambigüitat.
Els primers rails de la rosada encara badallen en la reverberació dels sentits,
un vell ventall de paper
penja de la forquilla entelada del planisferi.
Encara és d’hora, —em dic— per a desfer les ombres
del dia d’abans. Damunt del granit, la pluja i les sabates i el fem
que perviu abruptament en la respiració…

ESPECTROS

Bultos de luz y sueños, el disfraz de la espuma en la cerradura.
(Toda la noche está escrita entre paréntesis), ayer, hoy, sin pausa
la lectura de los adioses, y los crepúsculos en negativos de ambigüedad.
Los primeros rieles del rocío aún bostezan en el reverbero de los sentidos,
un viejo abanico de papel,
cuelga del horcón empañado del planisferio.
Todavía es temprano, —me digo— para deshacer las sombras
del día anterior. Sobre el granito, la lluvia y los zapatos y el estiércol
que pervive bruscamente en la respiración…

Barataria, 17.XI.2013

CELATGE

Imagen cogida de la red

CELATGE

Cava el celatge en el mateix horitzó del pit. Els mesos, allí, 
amb la seua labor de fam. Vaig a recollir el temps de l’aire i la llum.
Com abans, vespreja en la roba.
Cap a dalt la veu en el seu claustre, a sota la llengua aferrada a l’entranya.
Sempre foren grocs els carrers de les bugaderies? (El món repeteix
el dialecte de las multituds, el crim, els notaris mossegant
les mans, el despull en la pell després de les desencaminades.)
Curiosament els cantons manquen de cresols profètics, —aprenguí
que sóc indiferent a tanta misèria humana: viure, amar, somiar, només són
estratagemes i no l’ antídot per a superar les contradiccions.
Quant a la resta, sobrevole el mal d’ull i rente les dents amb dècades
d’història. Al remat és bonic creuar el pont amb llum pròpia…

CELAJE

Cava el celaje en el mismo horizonte del pecho. Los meses, allí, 
con su labor de hambre. Voy a recoger el tiempo del aire y la luz.
Igual que antes, atardece en la ropa.
Hacia arriba la voz en su claustro, debajo la lengua aferrada a la entraña.
¿Siempre fueron amarillas las calles de las lavanderías? (El mundo repite
el dialecto de las muchedumbres, el crimen, los notarios mordiendo
las manos, el despojo en la piel después de los extravíos.)
Curiosamente las esquinas carecen de candiles proféticos, —aprendí
que para tanta miseria humana soy indiferente: vivir, amar, soñar, son sólo
estratagemas y no el antídoto para superar las contradicciones.
Por lo demás, sobrevuelo al mal de ojo y lavo mis dientes con décadas
de historia. Al final es hermoso cruzar el puente con luz propia…

Barataria, 10.XI.2013

EXILI

Imagen cogida de la red

 EXILI

L’únic horitzó possible és tallar la pedra amb uns altres jocs més subtils.
Hi ha cap Evangeli que ens salve del cadafal? 
—Preferesc tindre per pals les dents i un horitzó de sal per a fer estàtues.

 (La barbàrie descorre el seu ferotge gargamell), amulets
per a explicar l’inexplicable? 
—M’immolaré en l’abundància
d’uns altres nusos, el paladar s’adultera en la pedrera de la foscor.
En cada batalla només encunyem centaus i paraules que res no tenen a veure
amb les substàncies delirants.
Qualsevol dia bescanvíem els papers: de botxí a màrtir i viceversa:
mudem la transparència en nostàlgia; i la ret de pescar
en simple desencert de paraigües buits.
Ara hem de multiplicar la xarxa llançadissa enmig del matoll…

“Exili” [‘Destierro’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

DESTIERRO

El único horizonte posible es tallar la piedra con otros juegos más sutiles.

¿Existe algún Evangelio que nos salve del patíbulo?

—Prefiero tener pos mástiles los dientes y un horizonte de sal para hacer estatuas. (La barbarie descorre sus feroces fauces), ¿existen amuletos

para explicar lo inexplicable? —Me inmolaré en la abundancia

de otros nudos, el paladar se adultera en la cantera de la oscuridad.

En cada batalla sólo acuñamos centavos y palabras que nada tienen que ver

con las sustancias delirantes.

Un día de tantos cambiamos los papeles: de verdugo a mártir y viceversa:

mutamos la transparencia en nostalgia; y la red para atrapar peces

en mero desatino de paraguas vacíos.

Ahora hay que multiplicar la atarraya en medio del matorral…

Barataria, 28.X.2013

TRAJECTE

Imagen cogida de la red

TRAJECTE

Rondege en els traus, el darrer botó de l’hospitalitat. La llibertat
sempre és la nostra resurrecció. El rumb és en aquell ocell que anomenen
les paraules, en el fervor multiplicat.
—Creuem tants caus que una volta ens sentírem desnonats.
(Mai les aigües no deixen de tindre el seu propi llit, per més abundor
de séquies); quan han transcorregut els ara,
se sap que vencé la malvolença.
No hi ha més veritat personal del que revelen els records:
Qualla la seua ràfega la matèria de tot el treball de l’alba.
Quan les terboleses aguaiten, és menester invocar les aigües cristal•lines
i incinerar l’insuportable…

“Trajecte” [‘Trayecto’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

TRAYECTO

Merodeo en los ojales, el último botón de la hospitalidad. La libertad
siempre es nuestra resurrección. El rumbo está en aquel pájaro que nombran
las palabras, en el fervor multiplicado.
—Cruzamos tantas madrigueras que una vez nos sentimos desahuciados.
(Nunca las aguas dejan de tener su propio cauce, por más abundancia
de acequias); cuando han transcurrido los ahoras,
uno sabe que venció a la malevolencia.
No hay más verdad personal que aquélla que revelan los recuerdos:
cuaja su ráfaga la materia de todo el trabajo del alba.
Cuando las turbiedades acechan, es menester invocar las aguas cristalinas
e incinerar lo insoportable…

Barataria, 22.X.2013