domingo, 15 de septiembre de 2019

A LES PUNXADES DE LA MEMÒRIA

Imagen FB de Pere Bessó





A LES PUNXADES DE LA MEMÒRIA




A les punxades de la memòria la nostàlgia no deixa de mostrar
les seues pors: l’ànsia és una massacre dels meus propis batecs
Així veig l’infinit des de l’aquari de la meua cara el peix en fugida
que disserta entre moltes aigües horribles
Sempre tinc aquesta sensació de plorar irressistiblement
en alguna paret groga que el temps ha canviat a cegues
La molsa ací com una trobada de mixtos cremats
Els colps ací que cobreixen les ombres del grafit i de genolls
Les petites nits totes les nits com una sospita
Sembla que el no-res substitueix el no-res en la seua agra fossa
Sempre hom és víctima d’algun enderroc d’aquests colps secs
amplificats del desconcert
de la bèstia que ens desperta des del sostre o del resquill
vibrant que repunta en els sentits a la finestra o la porta
De vegades el país se’ns apareix lívid de sang i espant.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





EN LAS PUNZADAS DE LA MEMORIA




En las punzadas de la memoria la nostalgia no deja de asomar
sus miedos: el ansia es una masacre de mis propios pálpitos
Así veo el infinito desde el acuario de mi cara el pez en fuga
que diserta entre muchas aguas horribles
Siempre tengo esa sensación de llorar irresistiblemente
sobre alguna pared amarilla que el tiempo ha cambiado a ciegas
El musgo ahí como un encuentro de fósforos quemados
Los golpes ahí que cubren las sombras del grafiti y de rodillas
las pequeñas noches todas las noches como una sospecha
Parece que la nada reemplaza a la nada en su agria fosa
Siempre se es víctima de algún escombro de esos golpes secos
amplificados del desconcierto
de la bestia que nos despierta desde el techo o de la esquirla
vibrante que repunta en los sentidos en la ventana o la puerta
A veces el país se nos aparece amoratado de sangre y espanto.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

No hay comentarios: