sábado, 16 de febrero de 2019

MISÈRIES

Imagen FB de Pere Bessó





MISÈRIES




Ací, “la cuina a les fosques, la misèria de l’amor” i el seu fetitxisme
desesperat i la seua sempre triomfant destrossa.
Em toca expoliar l’argamassa de les sebolides tempestes.
Davant del nus cec de la fel, un minut pot ser l’absolut:
Després de la ficció, em resten les engrunes,
i la porositat gòtica dels escorçaments.
En el repartiment de les pors, els secrets audibles d’un país
marginal, o la disfressa que de sobte es fa gregària brasa.
En realitat no hi ha lloc per a cares noves,
en el sord gesmil de l’autora.
Tampoc per al descalç, entumit de cremades i dolor.
Tampoc es pot renàixer respirant vísceres alienes.
Des de dins de la gentada el que veig és el mateix rovell,
i certs hiverns que només albiren boira.
Sí, per cert, sagna l’anhel i fan mal les dissidències
i el seu espetec de miratges.
Sí, per cert, estic amerat de misèria i masmorres de sofre,
i estufats manuscrits y gangrenes de bava.
Portem des de l’orfandat, aquesta nit aterridora d’ungles.
I el paladar il·legible per tantes despulles.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






MISERIAS




Ahí, “la cocina a oscuras, la miseria del amor” y su fetichismo
desesperado y su siempre triunfante destrozo.
Me toca expoliar la argamasa de las sepultadas tormentas.
Ante el nudo ciego de la hiel, un minuto puede ser el absoluto:
Después de la ficción, me quedan las migajas,
y la porosidad gótica de los desollamientos.
En el reparto de los miedos, los secretos audibles de un país
marginal, o el disfraz que de pronto se vuelve gregaria brasa.
En realidad no hay lugar para rostros nuevos,
en el sordo jazmín de la autora.
Tampoco para el descalzo, entumecido de quemaduras y dolor.
Tampoco se puede renacer respirando vísceras ajenas.
Desde el interior del gentío lo que veo es la misma herrumbre,
y ciertos inviernos que sólo vislumbran niebla.
Sí, por cierto, sangra el anhelo y duelen las disidencias
Y su estampido de espejismos.
Sí, por cierto, estoy empapado de miseria y mazmorras de azufre,
y ahuecados manuscritos y gangrenas de baba.
Traemos desde la orfandad, esa noche aterradora de uñas.
Y el paladar ilegible por tantos despojos.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga


No hay comentarios: