martes, 11 de diciembre de 2018

RESPIRACIÓ PRETÈRITA

Imagen FB de Pere Bessó





RESPIRACIÓ PRETÈRITA




No és fortuït aquest cosir els crits del carrer, ni agenollar-me nu davant de l’huracà que arrabassa el meu alé. En la finestra rovellada de silencis, els vols rosegats dels meus ulls: en cada setge es va perdent l’aigua, mentre l’entranya es fa càrcer i sermó de filferrades la pedagogia dels porus i les dents. (No sé en quin moment el pa es tornà paret ombrívola i mort tangible l’homicidi del desig. Entre tants bordells enverinats, només em resta la solapa del deliri i els traus grisos de les ulleres i el gargall d’algunes monedes.)

Al centre solar de les copulacions, l’escuma groga dels descensos: la gepa de tos del desús, encalla en la mirada dels morts. En aquesta arca, —dic—, d’animal moribund.

Ací ja s’esborra el pit: cau la botzina dels martells i també el batec de pols del cor sec.

Les robes són ara la galleda d’aigua freda de l’insomni evident en les mandíbules. Completada la ranera, la floridura fa de profeta en la brasa que foradà el crit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





RESPIRACIÓN PRETÉRITA




No es fortuito este coser los gritos de la calle, ni arrodillarme desnudo frente al huracán que arrebata mi aliento. En la ventana oxidada de silencios, los vuelos roídos de mis ojos: en cada asedio se va perdiendo el agua, mientras la entraña se hace cárcel y sermón de alambradas la pedagogía de los poros y los dientes. (No sé en qué momento el pan se hizo sombría pared y muerte tangible el homicidio del deseo. Entre tantos burdeles envenenados, solamente me queda la solapa del delirio y los ojales grises de las ojeras y el gargajo de algunas monedas.)

En el centro solar de las copulaciones, la espuma amarilla de los descensos: la joroba de tos del desuso, encalla en la mirada de los muertos. En esa arca, —digo—, de animal moribundo.

Aquí ya se borra el pecho: cae la bocina de los martillos y también el latido de polvo del corazón seco.

Las ropas son ahora, el balde de agua fría del insomnio evidente en las mandíbulas. Completado el estertor, el moho hace de profeta en la brasa que horadó el grito.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

No hay comentarios: