martes, 28 de agosto de 2018

ESCARRANSIMENT

Imagen FB de Pere Bessó





ESCARRANSIMENT




En l’imminent, la corporeïtat desmemoriada i el seu alé inflat. Potser, així, l’ànima d’estar cega. Tot just la claredat i la ferida engangrenada, l’odi que ens abraça i suborna. De l’amor, supuren els fèretres i la rosa en embolcalls d’asfalt. Ja finit, no serveix la rosada descalça de la terra.

(Sempre ens fa mal a les aixelles el centelleig desplomat de les pors i els cantons de vinagre del sanglot. Després de tot, ningú no escapa a l’embardissatge de les dents quan vivim de comptat les malapteses.)

És llarg el país del nostre naixement i el seu greu lletreig de certituds. La seua foscor successiva és un revòlver com la veu de cendra en la memòria. Un desperta cada dia amb l’ardor d’una llàgrima, o aquella imatge d’ossos de la infància.

El cor capitula, de vegades, en les finestres de la pluja.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanés al català per PERE
BESSÓ




DESMEDRO




En lo inminente, la corporeidad desmemoriada y su henchido aliento. Quizás, así, el alma de estar ciega. Apenas la claridad y la herida engangrenada, el odio que nos abraza y soborna. Del amor, supuran los féretros y la rosa en envoltorios de asfalto. Ya fenecido, no sirve el rocío descalzo de la tierra.

(Siempre nos duele en las axilas el centelleo desplomado de los miedos y las esquinas de vinagre del sollozo. Después de todo, nadie escapa al zarceo de los dientes cuando vivimos de contado las torpezas.)

Es largo el país de nuestro nacimiento y su grave deletreo de certidumbres. Su oscuridad sucesiva es un revólver como la voz de ceniza en la memoria. Uno despierta cada día con el ardor de una lágrima, o aquella imagen de huesos de la infancia.

El corazón capitula, a veces, en las ventanas de la lluvia.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga


No hay comentarios: