MEMÒRIA A L’OLI

Imagen FB de Pere Bessó

MEMÒRIA A L’OLI

Dins de la gola, la mà lleugera del vent i la música sempre viva dels pins. (A cada nuesa li sobrevé la seua pròpia llum, aquesta memòria que ens recorda les ombres.)

A l’ull, els braços de la terra i el seu infinit arrabassat.

Tot és implacable i adust com el granit abrasat per pires antiquíssimes. El temps no és de ningú i passa al nostre encontre: deprimeix la fronda espessa de la fullaraca damunt de les hores.

De l’avui només em resta la set i els matisos a l’oli de la infància.

Si visc és per acumular aquest dolor intens de ser, mossegar els residus del fang, afirmar-me en tants trencs d’alba somorgollats. (El pit s’estremeix amb el seu fred inerme i inexorable, repten les cendres amb els seus fèretres amorosos.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

MEMORIA AL ÓLEO

Dentro de la garganta, la mano ligera del viento y la música siempre viva de los pinos. (A cada desnudez le sobreviene su propia luz, esa memoria que nos recuerda las sombras.)

En el ojo, los brazos de la tierra y su arrebatado infinito.

Todo es implacable y adusto como el granito abrasado por piras antiquísimas. El tiempo es de nadie y pasa a nuestro encuentro: deprime la fronda espesa de la hojarasca encima de las horas.

Del hoy, sólo me queda la sed y los matices al óleo de la infancia.

Si vivo es para acumular este dolor intenso de ser, morder los residuos del barro, afirmarme en tantos amaneceres sumergidos. (El pecho se estremece con su frío inerme e inexorable, reptan las cenizas con sus féretros amorosos.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

©André Cruchaga