viernes, 22 de mayo de 2015

FORCEJAMENT DE L’OMBRA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




FORCEJAMENT DE L’OMBRA




Vull amagar les paraules i el forcejament de les ombres que ens agermanen.
Són massa espills per a la ignició dels ulls, massa edictes
Per al ramat: ningú no dorm, al capdavall, entre ungles i fams i plors.
Hi ha una dentadura sorda per al nosaltres.
Justament als carrers, el llenguatge de la por, l’atri erm, el cresol cobert
de sutge, el secret de la cendra en les temples com una altra rara densitat 
                                                                                                                        [de l’udolament.
Els ossos de les ombres furguen en la meua memòria.
Naufrague en la sintaxi de les fissures.
Enlloc no deixa d’agonitzar el despullament del llenguatge: les parets
Ens susciten calendaris de por; els ossos, diademas d’irrealitat.
Som comensals sense ressuscitar d’aquest paisatge afonat i sense llegums.
(Jo no sé quina ment il·luminada podrà escurar els lavatoris d’aquesta masmorra 
feridora sense manubris. Qui desfaça la boira cremada de la mitjanit.
Qui desinfecte la casa, qui anul·le els olors pudents del circ.
Qui escupesca el rostre de la metzina.)
De sobte, hem de pensar en tantes promeses, en el pou macabre
I la seua força de congesta: en la llum mortuòria d’algun cresol,
Els cossos com pàgines en desús. D’on ens arribà aquest planter amarg,
i els seus tatuatges feixucs? —Galopa el desamor.
Davant dels meus ulls, les ombres amb les seues fosques perversitats; un mira el país, i la llàgrima encendreix els ulls i la duresa ens llepa amb la seua llengua ombrívola.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




FORCEJEO DE LA SOMBRA




Quiero ocultar las palabras y el forcejeo de las sombras que nos hermanan.
Son demasiados espejos para la ignición de los ojos, demasiados edictos
para el rebaño: nadie duerme, después de todo, entre uñas y hambres y llanto.
Hay una dentadura sorda para el nosotros.
Justo en las calles, el lenguaje del miedo, el atrio baldío, el candil cubierto
de hollín, el sigilo de la ceniza en las sienes como otra rara densidad del alarido.
Los huesos de las sombras hurgan en mi memoria.
Naufrago en la sintaxis de las fisuras.
En ninguna parte deja de agonizar la desnudez del lenguaje: las paredes
nos infunden calendarios de miedo; los huesos, diademas de irrealidad.
Somos comensales sin resucitar de este paisaje hundido y sin legumbres.
(Yo no sé qué mente iluminada podrá lavar los lavatorios de esta mazmorra hiriente 
sin manubrios. Quién deshaga la bruma ardida de la medianoche.
Quién desinfecte la casa, quién anule los olores malolientes del circo.
Quién escupa sobre el rostro de la ponzoña.)
De pronto, tenemos que pensar en tantas promesas, en el pozo macabro
y su fuerza de ventisquero: en la luz mortuoria de algún candil,
los cuerpos como páginas en desuso. ¿De dónde nos vino este almácigo amargo,
y sus agobiantes tatuajes? —Galopa el desamor.
Frente a mis ojos, las sombras con sus oscuras perversidades; uno mira al país, y la lágrima enceniza los ojos y la dureza nos lame con su lengua sombría.
Barataria, 17.V.2015

No hay comentarios: