ARA HO SABEM

Imagen FB de Pere Bessó

ARA HO SABEM

En la memòria, només el bafs, l'asfíxia i la letargia dels jardins grisos de la nit. (Tot just la sospita del badall excavat, les emanacions exangües de la sufocació i l’alegria inhabilitada als ulls.)

En la memòria, el món deixatat i el bisturí primmirat obrint l’herència dels dies perduts.

Com entendre el rellotge que mai no minva en aquest viatge d’estacions invariables? Agulles de cap calcinades com ocells, lletregen l’alé al costat de l’espessor de la boca.

—En l’instant de les teues mans, ningú no obra, ni en la finestra vívida de l’aire, ni en aquella porta vegetal del vol.

(En la vesprada, també de la memòria, l’alta nit penja els genolls. Amb seguretat, ací, perdut, el cadàver endurit dels nàufrags.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AHORA LO SABEMOS

En la memoria, sólo los vahos, la asfixia y el letargo de los jardines grises de la noche. (Apenas la sospecha del resquicio excavado, las emanaciones exangües del sofoco y la alegría inhabilitada en los ojos.)

En la memoria, el mundo desleído y el bisturí minucioso abriendo la herencia de los días perdidos.

¿Cómo entender al reloj que nunca decrece en este viaje de estaciones invariables? Alfileres calcinados como pájaros, deletrean el aliento junto a la espesura de la boca.

—En el instante de tus manos, nadie obra, ni en la ventana vívida del aire, ni en aquella puerta vegetal del vuelo.

(En la tarde, también de la memoria, la alta noche ahorca las rodillas. Seguramente, ahí, perdido, el cadáver endurecido de los náufragos.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga