jueves, 6 de enero de 2022

AMNÈSIA SECULAR │ AMNESIA SECULAR

 

Imagen Pinterest



AMNÈSIA SECULAR

 

 

Mormoles entre parets que només multipliquen els ecos del terror.

Com una larva d’ales vençudes, les hores que transcorren

en la foscor i moren tal un jardí envejellit d’insomnis.

Entre ombres, la capseta de música dels desitjos, les il•lusions

adúlteres del temps, quasibé creixent la sospita del real

entre el dolor i els buits de l’amnèsia secular.

Al remot del llit, per cert, les incerteses, el dia

extint d’ocells gèlids, el vapor de l’erm que no cessa.

S’esborren les imatges una vegada i una altra del cadàver fet verí,

Però sobreviu gràcies a la pèrdua de la meua memòria.

Per cert, quede lluny de qualsevol estrella i de l’eternitat:

una postal en desús endolceix la meua existència: és incolora la nit

enmig de la fullaraca que s’eclipsa a les meues mans, tots els vianants,

que varien en pecats, ferides i ganivets.

Passa en totes les meues pèrdues, un escenari de boques agonitzants.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

AMNESIA SECULAR

 

 

Murmuras entre paredes que solo multiplican los ecos del terror.

Como una larva de vencidas alas, las horas que transcurren

en lo oscuro y mueren tal un jardín envejecido de insomnios.

Entre sombras, la cajita de música de los deseos, las ilusiones

adúlteras del tiempo, casi creciente la sospecha de lo real

entre el dolor y los vacíos de la amnesia secular.

En lo remoto de la cama, por cierto, las incertidumbres, el día

extinto de gélidos pájaros, el vapor del páramo que no cesa.

Se borran las imágenes una y otra vez del cadáver hecho veneno,

pero sobrevive gracias al extravío de mi memoria.

Por cierto, estoy lejos de cualquier estrella y de la eternidad:

una postal en desuso endulza mi existencia: es incolora la noche

entre la hojarasca que se eclipsa en mis manos, los peatones,

todos, que varían en pecados, heridas y cuchillos.

Ocurre en todas mis pérdidas, un escenario de bocas agonizantes.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


miércoles, 5 de enero de 2022

COM GALOP D’INSOMNIS │ COMO GALOPE DE INSOMNIOS

Imagen FB de Pere Bessó


COM GALOP D’INSOMNIS

 

 

Com el galop que es trenca en l’insomni dels espills,

aquesta sepultura de somnis en silenci, terrible mort de l’ànima

entre les mateixes inseguretats de la fuga.

Tot se’ns va de les mans i creixen les ferides en l’altre costat

de l’edat despietada que hem viscut en bocins.

En l’estany de les aigües servides, és la mateixa ombra

de la molsa, el sens fi de l’asfíxia nuada a la gola, les hores

de ferro dins d’una flassada de crits.

Un sobreviu a la follia entre molts somnis, una cel•la freda

que s’assembla a la nit, una adicció d’ocell ensagnat

entre la devastació dels prostíbuls i la seua fruita prostituïda.

La por fa els seus estralls en la intimitat de les abstraccions,

el temor que sempre imposa la seua tassa de desconsol amarg.

Sempre resulten indicibles les paraules en la falsa consciència,

a diferència dels litorals i del cranc de riu sense corrent.

Enmig de tants simulacres, l’ofec de l’amor i la seua faula.

Un brufol pestanyeja en el terror de les seues ales curtes.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

.

COMO GALOPE DE INSOMNIOS

 

 

Como el galope que se quiebra en el insomnio de los espejos,

esta sepultura de sueños en silencio, terrible muerte del alma

entre las mismas inseguridades de la fuga.

Todo se nos va de las manos y crecen las heridas en el otro costado

de la edad despiadada que hemos vivido en pedazos.

En el estanque de las aguas servidas, es la misma sombra

del musgo, el sinfín de la asfixia anudada a la garganta, las horas

de hierro dentro de una frazada de gritos.

Uno sobrevive a la locura entre muchos sueños, una celda fría

que se parece a la noche, una adicción de pájaro ensangrentado

entre la devastación de los prostíbulos y su fruta prostituida.

El miedo hace sus estragos en la intimidad de las abstracciones,

el temor que siempre impone su taza de desconsuelo amargo.

Siempre resultan indecibles las palabras en la falsa conciencia,

a diferencia de los litorales y del cangrejo de río sin corriente.

En medio de tantos simulacros, el ahogo del amor y su fábula.

Un búho pestañea en el terror de sus alas cortas.

.

De: ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


 

domingo, 2 de enero de 2022

VEU EN EL FOC │ VOZ EN EL FUEGO

 

Imagen FB de Pere Bessó



VEU EN EL FOC

 

 De les nostres hores de desvetlament, descenen els ulls i la nit

que es cremen en la set i la pedra lligada a l’erm: en el centre

respira el cant de l’arrel, temple de veus en el foc

de l’aurora, humana ombra que se aviva en els jardins.

De temps en temps la pell s’agita amb el vent, xiuxiueja, fugidissa

Al costat del colibrí de dol que jau enmig de la boira.

De vegades només vull platicar amb l’adob que em desdibuixa

Els batecs, la catarata giratòria en la foguera del retret.

I em parla d’aquestes foscors pútrides polsants al paladar

el parabrises encallat i a mitja llum, unte les ales confuses

de la boca que callen entre el trompo subterrani de la risa.

Vivim amb una despulla que inflama la nostra nuesa:

El nostre plumatge penja del fil del foc, sense salvar-nos del buit.

Tot s’ha eborronat amb el miroteig de les llàgrimes, el territori

fondo de l’òxid que som, l’arruga de saba de les fruites,

el parabrises encallat i a mitja llum, unte els confusos

armaris de paret de la boca que callen entre la baldufa subterrània del riure.

Entortolligat en sang fatal, el mussol d’alabastre llava la sang.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

VOZ EN EL FUEGO

 

 De nuestras horas de desvelo, descienden los ojos y la noche

que se queman en la sed y la piedra asida al páramo: en el centro

respira el canto de la raíz, templo de voces en el fuego

de la aurora, humana sombra que se aviva en los jardines.

De tiempo en tiempo la piel se agita con el viento, susurra, huidiza

junto al colibrí enlutado que yace en medio de la niebla.

A veces solo quiero platicar con el adobe que me desdibuja

los latidos, la catarata giratoria en la hoguera del retrete.

Y me habla de esas oscuridades pútridas pulsantes en el paladar.

Vivimos con un despojo que inflama nuestra desnudez:

nuestro plumaje pende del hilo del fuego, sin salvarnos del vacío.

Todo se ha borrado con el espejeo de las lágrimas, el territorio

hondo del óxido que somos, la arruga de savia de las frutas,

el parabrisas encalado y a media luz, tizne las alacenas confusas

de la boca que callan entre el trompo subterráneo de la risa.

Enroscado en sangre fatal, el búho de alabastro lava la sangre.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


DE CLAREDAT FERMA A TERBOLÍ │ DE CLARIDAD FIRME A TORBELLINO

Imagen FB de Pere Bessó


DE CLAREDAT FERMA A TERBOLÍ

 

 

Ací reste ja al marge dels forats del coixí:

degota el temps i amaga tota traça.

Sempre em deixà el foc dels trens a la deriva de l’excès.

Sovint un ha de fugir, romput el quadern de promeses

del futur, destruïda l'aixopluc del moment com la ferida

de un nàufrag tot nu, amb pors i ulleres agreujades.

De tots els vents endarrerits o encerclats, la fotografia lligada

a un mocador de despietats silencis.

I així, la claredat ferma, passà a ser absolut terbolí de pols.

Al nostre interior la fascinació pels cadàvers,

aquest estrany desterrament de paraules i tèrbols paisatges, estranys.

Ara resulta irracional el món de les paraules i el calze

del semen i la pupil•la perduda en la seua paràlisi.

Al pas de la tremolor del fred, un altre camí de temps movedís,

el ponent subvertit de l’agrunsador del vol en la solapa

de l’alè de la centella desviada dels somnis.

Per demà el glop suïcida entre les quatre parets de la terra.

 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

DE CLARIDAD FIRME A TORBELLINO

 

 

Aquí estoy ya al margen de los agujeros de la almohada:

gotea el tiempo y burla toda huella.

Siempre me dejó el fuego de los trenes en la deriva del exceso.

A menudo uno tiene que huir, roto el cuaderno de promesas

del futuro, destruida la cobija del momento como la herida

de un náufrago desnudo, con miedos y ojeras agravadas.

De todos los vientos rezagados o cercenados, la fotografía asida

a un pañuelo de despiadados silencios.

Y así, la claridad firme, pasó a ser absoluto torbellino de polvo.

En el interior nuestro la fascinación por los cadáveres,

ese extraño destierro de palabras y turbios paisajes, extraños.

Ahora resulta irracional el mundo de las palabras y el cáliz

del semen y la pupila perdida en su parálisis.

Al paso del temblor del frío, otro camino de tiempo movedizo,

el poniente subvertido del columpio del vuelo en la solapa

del aliento de la centella desviada de los sueños.

Para mañana el trago suicida entre las cuatro paredes de la tierra.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga