jueves, 6 de mayo de 2021

OCELL D’EQUINOCCIS│ PÁJARO DE EQUINOCCIOS

 

Imagen Pinterest




OCELL D’EQUINOCCIS

 

 

Damunt de les fissures que deixen les orquídies en l’ánima, l’ocell d’equinoccis com una criatura de brases a la fullaraca. Aquest poema que s’ensopega amb el testament de les mirades d’abisme d’un nen a la vorera de la demència. En la memòria el calc de les mossegades sumàries a meitat de les aigües d’una llàgrima, en el gos de sol decapitat sota les invasions cegues del badall. Just en la confusió que propicien les ensopegades, un matossar irreal en la rusticitat d’estries d’una lladriola de boira. Som, després de tot, un museu de culleres a la vora del cel ras de la gola.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

PÁJARO DE EQUINOCCIOS

 

 

Sobre las fisuras que dejan las orquídeas en el alma, el pájaro de equinoccios como una criatura de brasas en la hojarasca. Ese poema que tropieza con el testamento de las miradas de abismo de un niño al borde de la demencia. En la memoria el calco de las mordidas sumarias a mitad de las aguas de una lágrima, en el perro de sol decapitado bajo las invasiones ciegas del bostezo. Justo en la confusión que propician los tropezones, un matorral irreal en la rusticidad de estrías de una alcancía de niebla. Somos, después de todo, un museo de cucharas al borde del cielorraso de la garganta.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


TOPOGRAFIA DE LA DEMÈNCIA│ TOPOGRAFÍA DE LA DEMENCIA

 

Imagen Pinterest



TOPOGRAFIA DE LA DEMÈNCIA

 

 

Qué es eso que me impulsa a aullar en las tumbas

qué es eso que me obliga a escarbar irresistiblemente en el polvo

Louis Aragón

 

 

Sovint tot té sentit quan els ulls resten atrapats en la tomba de pols de la memòria, en l’estàtua pàl•lida de l’escalfred. No hi ha idolatria més perversa que rememorar les absències i mossegar la nostàlgia ensagnada de les mans, en un bosc esvaït d’espills. En la penombra m’habita el borrissol irresistible de la geografia amorosa del precipici; ací la pell que mossegue al compàs d’un jazz i un auca en la rusticitat d’estries empantanegat d’indecències, un solc alat absurdament com l’ull talat del dit arbre del desig. Dissolt l’onatge toca reordenar les aigües del diluvi, o furgar de bell nou, en la topografia de la demència.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

TOPOGRAFÍA DE LA DEMENCIA

 

 

Qué es eso que me impulsa a aullar en las tumbas

qué es eso que me obliga a escarbar irresistiblemente en el polvo

Louis Aragón

 

 

A menudo todo tiene sentido cuando los ojos quedan atrapados en la tumba de polvo de la memoria, en la estatua pálida del escalofrío. No hay idolatría más perversa que rememorar las ausencias y morder la nostalgia ensangrentada de las manos, en un bosque desvanecido de espejos. En la penumbra me habita el vello irresistible de la geografía amorosa del precipicio; ahí la piel que muerdo al compás de un jazz y un aleluya en la rusticidad de estrías empantanado de indecencias, un surco alado absurdamente como el ojo talado del llamado árbol del deseo. Disuelto el oleaje hay que reordenar las aguas del diluvio, o escarbar de nuevo, en la topografía de la demencia.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


miércoles, 5 de mayo de 2021

FOSC DOMINI DE LA NUESA│ OSCURO DOMINIO DE LA DESNUDEZ

Imagen Pinterest



FOSC DOMINI DE LA NUESA

 

 

Aquesta suma de foscors sona com un vell cronòmetre tirat

damunt de les arenes del mar. Mai no en fugírem i tot olora a corc.

Plora el vent en el camí de les hores: és mitjanit en la tímida

fusta mortuòria de pell avançada en la seua derrota.

Per a cada realitat o somni, es féu el treball dels sotracs.

Per a cada fèretre del paisatge, el recinte invisible dels porus,

el silenci dels bulls espectrals, les botes d’insults

que es desprenen de la cendra, la metàstasi de boira en l’alè.

Quan la carn fuig, també ho fan els ulls vençuts del sucre,

i aquest pit d’arpa damunt de la molsa, fòsfor encès.

I aquesta boca duplicada com dos espills que desperten del món.

I aquesta cançó dels malucs, olorosa en la seua nuesa verda.

Tot existeix en aquests dominis de ponent riu, de liana creuant

el coll de l’ocell al bosc remot dels batecs.

En aquella nuesa de canyella o api, el trànsit cremat de l’ànsia.

Sempre hauria volgut mantindre els teus ulls feliços en la pell

de l’alba, romàs intacte el riure, en la cal•ligrafia unànime del galop.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

OSCURO DOMINIO DE LA DESNUDEZ

 

 

Esta suma de oscuridades suena como un viejo cronómetro tirado

sobre las arenas del mar. Nunca huimos y todo huele a carcoma.

Llora el viento en el camino de las horas: es medianoche en la tímida

madera mortuoria de piel avanzada en su derrota.

Para cada realidad o sueño, se hizo el trabajo de los estremecimientos.

Para cada féretro del paisaje, el recinto invisible de los poros,

el silencio de los hervores espectrales, las botas de insultos

que se desprenden de la ceniza, la metástasis de niebla en el aliento.

Cuando la carne huye, también lo hacen los ojos vencidos del azúcar,

y ese pecho de arpa sobre el musgo, fósforo encendido.

Y esa boca duplicada como dos espejos que despiertan del mundo.

Y esa canción de las caderas, olorosa en su desnudez verde.

Todo existe en esos dominios de poniente río, de liana cruzando

el cuello del pájaro en el bosque remoto de los latidos.

En aquella desnudez de canela o apio, el tránsito quemado del ansia.

Siempre hubiese querido mantener tus ojos felices en el pellejo

del alba, quedada intacta la risa, en la caligrafía unánime del galope.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


 

L’ESPINA I LA SEUA INFINITUD│ LA ESPINA Y SU INFINITUD

 

Imagen FB de Pere Bessó



L’ESPINA I LA SEUA INFINITUD

 

 

aún queda mucho tiempo por delante:

entre dos luces pueden verse aún

jirones de las sombras que llevamos.

Carlos Pujol

 

 

Res no hi ha de nou en aquesta pol•lució d’ossos damunt

                                                          de la fulla que descendeix

del record, ni vell l’arbre nu de l’hivern

en el seu espès sender de terra, estany on llegim miratges.

Enmig de l’aigua de riu, procurem netejar el mur de pedra

que respirem en un firmament de nit-dia, paradís i mort.

A la tomba de núvols de la tempesta, saquegem el nínxol de l’ombra

de la morfologia tantes vegades present del dubte.

Mai no diguí que fóra fàcil creuar el bosc de foc i a l’ensems callar

la tempesta posterior a les asimetries de l’expiració.

En tot hi ha un joc pervers en un desert de criptes circulars,

una cova que ens perd, un infern obsessiu d’assetjaments.

A la llum de l’onzena hora necessitem reinventar els precipicis,

o, almenys, obligar-nos a donar testimoni del destemps que sap

a atrocitat, acreix la broma i ens crivella, rosega el forcejament.

Ja des de l’entranya, l’espina comença amb la seua infinitud.

Ja des de la cadena, un només percep els excessos del deliri.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

LA ESPINA Y SU INFINITUD

 

 

aún queda mucho tiempo por delante:

entre dos luces pueden verse aún

jirones de las sombras que llevamos.

Carlos Pujol

 

 

Nada es nuevo en esta polución de huesos sobre la hoja que desciende

del recuerdo, ni viejo el árbol desnudo del invierno

en su espeso sendero de tierra, estanque donde leemos espejismos.

En medio del agua de río, procuramos limpiar el muro de piedra

que respiramos en un firmamento de noche-día, paraíso y muerte.

En la tumba de nubes de la tormenta, saqueamos el nicho de la sombra

de la morfología tantas veces presente de la duda.

Nunca dije que fuera fácil cruzar el bosque de fuego y a su vez callar

la tormenta posterior a las asimetrías de la expiración.

En todo hay un juego perverso en un desierto de criptas circulares,

una cueva que nos pierde, un infierno obsesivo de asedios.

En la luz de la undécima hora necesitamos reinventar los precipicios,

o, al menos, obligarnos a dar testimonio del destiempo que sabe

a atrocidad, arrecia la bruma y nos acribilla, mordisquea el forcejeo.

Ya desde la entraña, la espina empieza con su infinitud.

Ya desde la cadena, uno solo percibe los excesos del delirio.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga