sábado, 19 de septiembre de 2020

FINESTRA TRENCADA │ VENTANA ROTA

Imagen tomada de la red



FINESTRA TRENCADA

 

 

Una finestra groga davant dels ulls de la vesprada, obri la seua multitud de veus, així avança el bosc que s’apilota al meu pit, o els cavalls d’aigua que renillen en el tòrax. A sobre la fullaraca, la clorofil·la del silenci i la seua impotència de velams i la seua letargia incommovible. Llevat del ganivet dels batecs, tot és petri com la mirada que no mira el pern del neguit. Cap al suc desflocat de la claredat, una volta de polsos rendits es torna ràfega supurant. Ací, un grapat d’anys trencats.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 


VENTANA ROTA

 

 

Una ventana amarilla frente a los ojos de la tarde, abre su muchedumbre de voces, así avanza el bosque que se agolpa en mi pecho, o los caballos de agua que relinchan en el tórax. Sobre la hojarasca, la clorofila del silencio y su impotencia de velámenes y su letargo inconmovible. Salvo el cuchillo de los latidos todo es pétreo como la mirada que no mira el perno de la desazón. Hacia el zumo desflocado de la claridad, una bóveda de pulsos rendidos se vuelve ráfaga supurante. Ahí, un puñado de años rotos.

 

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

viernes, 18 de septiembre de 2020

RESIGNACIÓ │ RESIGNACIÓN

                                                     ©Pintura de Alexander Zavarin 



RESIGNACIÓ

 

  

Un viejo barco abandona su viaje vacío, en el puerto,
y sin ninguna bandera.
Metin Altiok

 

  

Ja és tard per a aquest viatge ombrívol en un bosc de perills: una sonalla d’ales irromp al meu pit com un cigne que crida enmig de la nit buida. Ací, dringuen els noms que arrossega la memòria, mentre tremola la gola en el seu propi vendaval. Un tros de pecat tardeja en aquell camí al paradís, un moll de sucre arracona les meues ànsies, un rar designi martelleja les lluernes a l’altura del lletreig. Al fons de la claror de les aigües, el sender confabulat de l’abandó.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 


RESIGNACIÓN

 

  

 

Un viejo barco abandona su viaje vacío, en el puerto,
y sin ninguna bandera.
Metin Altiok

 

 

 Ya es tarde para este viaje sombrío en un bosque de peligros: una sonaja de alas irrumpe en mi pecho como un cisne que grita en medio de la noche vacía. Aquí, tintinean los nombres que arrastra la memoria, mientras tiembla la garganta en su propio vendaval. Un trozo de pecado atardece en aquel camino al paraíso, un muelle de azúcar arrincona mis ansias, un raro designio martilla las luciérnagas a la altura del deletreo. En el fondo de la claridad de las aguas, el sendero confabulado del abandono.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

©Pintura de Alexander Zavarin



 

SOLEDAT │ SOLEDAD

 

Imagen FB de Pere Bessó




SOLEDAT

  


Al llenguatge de la memòria, només un ocell que s’endinsa en la gota que s’esmuny de l’ull, en aquelles estacions perdudes a la boca: un bosc incendiari es cobreix sota un paraigües indecís, un pit mossegant-me l’ànima, una fotografia àvida d’esperes. La nit, fonda, m’obliga a trencar-me les artèries i despullar-te, a calçar la tebiesa del designi. Calle, mentre el temps s’esvaeix lentament. Calle, mentre el teu rostre estreny el meu pit. Al tall del desig, les ulleres omplin de sal aquesta tristesa amarga.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ


 


SOLEDAD

 

 

En el lenguaje de la memoria, solo un pájaro que se adentra en la gota que resbala del ojo, en aquellas estaciones perdidas en la boca: un bosque incendiario se cubre bajo un paraguas indeciso, un pecho mordiéndome el alma, una fotografía ávida de esperas. La noche, honda, me obliga a romperme las arterias y desnudarte, a calcar la tibieza del designio. Callo mientras el tiempo se desvanece lentamente. Callo mientras tu rostro aprieta mi pecho. Al filo del deseo, las ojeras llenan de sal, esta tristeza amarga.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

jueves, 17 de septiembre de 2020

INFERN │ INFIERNO

Imagen FB de Pere Bessó



INFERN

 

 

Tu ausencia, es otro nombre del Infierno
Tengo frío, no cierres tus ojos…
Ahmed Arif

 

 

Parle de la ventada de galops que produeix el fred, d’aquest desfer la bogeria als ulls, del mar assedegat a la meitat del cos, potser de la son que allarga o escurça la vida. Les meues mans compten l’espessa boira que té l’infinit, encara que de vegades no compten les esquerdes de l’ànima, ni les vesprades extenses de les simulacions. Potser tot es quede en desdeny, desig, o infern, una paraula ploricosa en boca del buit. (De sobte només vull recordar els sons encrespats de l’amor, els llavis tebis damunt de la carn, el temps desvestit.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 



INFIERNO

 

 

Tu ausencia, es otro nombre del Infierno
Tengo frío, no cierres tus ojos…
Ahmed Arif

 

 

Hablo del vendaval de galopes que produce el frío, de ese deshacer la locura en los ojos, del mar sediento a la mitad del cuerpo, quizás del sueño que alarga o acorta la vida. Mis manos cuentan la espesa bruma que tiene el infinito, aunque a veces no cuenten las hendiduras del alma, ni las tardes extensas de las simulaciones. Acaso todo se quede en desdén, deseo, o infierno, una palabra quejumbrosa en boca del vacío. (De pronto solo quiero, recordar los sonidos encrespados del amor, los labios tibios sobre la carne, el tiempo desvestido.)

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga