miércoles, 15 de abril de 2020

CLAREDAT SOTERRADA

Imagen FB de Pere Bessó






CLAREDAT SOTERRADA




Aleshores, ací, la claredat soterrada en un país de resquills. Entre espills autòmats, faldilles i pantalons com a residus abjectes d’una voluntat perversa. Només carrers amb sabates con, l’èxtasi sense cap, sòrdid, tal una ràfega de bones forques amotinades en el somnambulisme del pudor. Enmig de tantes boques, un degoteig de foscors ressuscita al costat del fòsfor crescut de l’enteniment. Estem en l’orfandat del Paradís, poc resta per a salvar-nos del fred i de la por, quan és quasibé total l’absència de l’ànima. Llavors, hom s’arrauleix a pensar —sense cap drap— en els pressentiments: en les aigües del riu que ens arrossega com una embarrada hirsuta…
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CLARIDAD SOTERRADA




Entonces, ahí, la claridad soterrada en un país de esquirlas. Entre espejos autómatas, faldas y pantalones como residuos abyectos de una voluntad perversa. Solo calles con zapatos, el éxtasis sin cabeza, sórdido, tal una ráfaga de horcones amotinados en el sonambulismo del mal olor. En medio de tantas bocas, un goteo de oscuridades resucita junto al fósforo talludo del entendimiento. Estamos en la orfandad del Paraíso, poco queda para salvarnos del frío y del miedo, cuando es casi total, la ausencia del alma. Entonces, uno se acurruca a pensar —sin ningún trapo— en los presentimientos: en las aguas del río que nos arrastra como una palazón hirsuta…
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga


martes, 14 de abril de 2020

ULL DE L’ESPASME

Imagen FB de Pere Bessó






ULL DE L’ESPASME




Polsa la sang fins a colpir-nos amb la seua llengua efervescent
en els quatre costats difuminats del cos.
Cap al retruny de la impaciència, els ulls de l’espasme,
inclinats a la claredat del tòrax.
Davant del rodament de cap, la sospita d’aquell magnetisme irresistible.
Ací, un mos de fosforescència mossegant els dominis
de la illada de banda a banda, fins al profús de la poma.
Sé de la nit espellegada en la boca de l’hivern:
peixos cecs en un laberint de canelobres,
llànties resant el seu misteri. Trens d’un crescut manicomi.
(Sé de la urgència que ens acaricia, com el país que tenim:
les seues pors, la seua fornida pobresa, la seua morbositat còmplice i feixuga.)

Correm al·lucinats pel sigil.
Damunt de les teues cuixes, malgrat la deshora, vull vessar el meu darrer bes.
Damunt del teu pit, les certeses del temps que em resta.
He pensat en l’oblit i en els seus acords ininterromputs.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OJO DEL ESPASMO




Pulsa la sangre hasta golpearnos con su lengua efervescente
en los cuatro costados difuminados del cuerpo.
Hacia el retumbo de la impaciencia, los ojos del espasmo,
inclinados a la claridad del tórax.
Ante el vahído, la sospecha de aquel magnetismo irresistible.
Ahí, un bocado de fosforescencia mordiendo los dominios
del ijar de extremo a extremo, hasta lo profuso de la manzana.
Sé de la noche desollada en la boca del invierno:
peces ciegos en un laberinto de candelabros,
lámparas rezando su misterio. Trenes de un crecido manicomio.
(Sé de la urgencia que nos acaricia, como el país que tenemos:
sus miedos, su fornida pobreza, su morbosidad cómplice y torpe.)

Corremos alucinados por el sigilo.
Sobre tus muslos, pese a la deshora, quiero verter mi último beso.
Sobre tu pecho, las certezas del tiempo que me queda.
He pensado en el olvido y en sus acordes ininterrumpidos.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

lunes, 13 de abril de 2020

RULETA DEL TIEMPO

Imafen FB de Pere Bessó






RULETA DEL TEMPS




Reste en silenci mentre aguaita la ruleta del temps: cada dia és una barreja d’entrades i eixides, una gota de mel amb cebes adobades, un espavent de vellositats ofegades. Potser, també, un llibre tremolós que hom desempolsega, o una porta tirada als fantasmes de l’infinit. Davant de la despulla ningú no pot explicar-se cap misteri, ni aquells sedants d’absurd en una habitació sense finestres. A ver dir, una llàgrima renta els meus desassossecs sense que els teus pits em perguen en l’envoltant, ni els panteixos deixen el seu matossar d’aire.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RULETA DEL TIEMPO




Me quedo en silencio mientras acecha la ruleta del tiempo: cada día es una mezcla de entradas y salidas, una gota de miel con cebollas curtidas, un asombro de vellosidades ahogadas. Quizás, también, un libro tembloroso que uno desempolva, o una puerta disparada a los fantasmas del infinito. Ante el despojo nadie puede explicarse ningún misterio, ni aquellos sedantes de absurdo en una habitación sin ventanas. A decir verdad, una lágrima lava mis desasosiegos sin que tus pechos me pierdan en lo envolvente, ni los jadeos dejen su matorral de aire.

Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

domingo, 12 de abril de 2020

FANTASIES DE L’EFÍMER

Imagen FB de Pere Bessó






FANTASIES DE L’EFÍMER




Un rellotge de roses marcides mossega laberints de cendra,
mentre l’ungla de la lluna gemega damunt de la pell abonyada del tràfec.
A estones són unànimes els ocells damunt de la forca del frenesí.
A estones el silenci inquisitiu de les paraules,
els ulls que contrasten amb la complicitat ostensible de la morbositat,
a estones les rugues endurides del rictus, la llum erràtica, esmolada
de la desconfiança, el cap de peix maldestre i cec.
A estones, ella, mirant les papallones rogenques i inversemblants
del cel, el voltor irresistible d’un tapaboques,
l’absolut reprimit, el rampell del temps sense poder embastar-lo.
A estones, és clar, l’aire sòrdid, l’absurd del país
en fotografies, al costat del Sagrat Cor de Jesús i unes espelmes.
A estones el quequejar enrogit de la darrera ranera de la còpula.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FANTASÍAS DE LO EFÍMERO




Un reloj de rosas marchitas muerde laberintos de ceniza,
mientras la uña de la luna gime sobre la piel abollada del tráfago.
A ratos son unánimes los pájaros sobre la horqueta del frenesí.
A ratos el silencio inquisitivo de las palabras,
los ojos que contrastan con la complicidad ostensible del morbo,
a ratos las arrugas endurecidas del rictus, la luz errática, afilada
de la desconfianza, la cabeza de pez torpe y ciego.
A ratos, ella, mirando las mariposas rojizas e inverosímiles
del cielo, el buitre irresistible de una bufanda,
el absoluto reprimido, el arrebato del tiempo sin poder hilvanarlo.
A ratos, claro, el aire sórdido, el absurdo del país
en fotografías, junto al Sagrado Corazón de Jesús y unas velitas.
A ratos el tartamudeo enrojecido del último estertor de la cópula.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga