EN L’IMPREVISIBLE

Imagen FB de Pere Bessò

EN L’IMPREVISIBLE

Ens ofega l’ombra de la rosa del record i el seu tremolós pètal de sendera bifurcada. Una vegada, en l’imprevisible, juguem a desencaminar l’alè fins a desgastar les llambordes de les setmanes. En la cobdícia de la son, el sucre en la simfonia del rellotge, la reguera de l’esplendor inaudit damunt de la cúpula de l’instant. I, encara que les aigües del mateix riu ens enganyen, continuem respirant la nuesa desitjada. El disbarat també és una manera d’explicar-nos aquesta mitologia del fang inexpugnable.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EN LO IMPREVISIBLE

Nos ahoga la sombra de la rosa del recuerdo y su tembloroso pétalo de sendero bifurcado. Una vez, en lo imprevisible, jugamos a desandar el aliento hasta desgastar los adoquines de las semanas. En la codicia del sueño, el azúcar en la sinfonía del reloj, el reguero del esplendor inaudito sobre la cúpula del instante. Y, aunque las aguas del mismo río nos engañen, seguimos respirando la desnudez deseada. El desatino, también es una manera de explicarnos, esa mitología del barro inexpugnable.

.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga

PÈRDUA CIRCULAR

Imagen FB de Pere Bessó

PÈRDUA CIRCULAR

Era benigna la nit entre l’agredolç de l’enruna i el bosc.
Baixar a les confitures de la terra tot i ser en terra movedissa.
Baixar a la follia mentre el serè apressa i descobrir-hi,
la flauta de pell obrint-se a la pèrdua.
Ningú no ens parla ja des d’aquella remota infància que perguèrem
ni tan sols l’espill en l’aire de les lluernes,
ni la íntima ombra de soledats que s’enfila a les temples,
ni l’ocell de papir que retrata un mar de sorra.
—El destí ens extravia amb el seu rètol fosc d’enfiladisses,
fins que deixem de ser només humans, pols enfonsada
                                                              en trepidacions circulars.
En la immensitat de l’ofec, els trens grocs a la gola
i un ocell menut que sagna damunt de la pedra de l’estiu.
.
.

EXTRAVÍO CIRCULAR

Era benigna la noche entre lo agridulce del escombro y el bosque.
Bajar a las confituras de la tierra estando en tierra movediza.
Bajar a la locura mientras el sereno apremia y descubrir ahí,
la flauta de piel abriéndose al extravío.
Nadie nos habla ya desde aquella remota infancia que perdimos
ni siquiera el espejo en vilo de las luciérnagas,
ni la intima sombra de soledades que se encarama en las sienes,
ni el pájaro de papiro que retrata un mar de arena.
—El destino nos extravía con su letrero oscuro de enredaderas,
hasta que dejamos de ser solo humanos, polvo hundido
                                                         en trepidaciones circulares.
En la inmensidad del ahogo, los trenes amarillos en la garganta
y un pájaro diminuto que sangra sobre la piedra del estío.
.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga

VIATGE A LA REDONA

Imagen FB de Pere Bessó

VIATGE A LA REDONA

A l’ull del que resta, la pluja d’un viatge cap a dins.
Entrar o eixir des de la porta de la impaciència,
mossegar la indiferència, donar-li un puntelló a l’abisme del més enllà,
potser a la consciència, als records que contagien l’esperança,
a la pluja que ens dóna un destí líquid.
És bonic baixar cada dia al pou de les teues randes i llepar l’aire
que és dins, inclinat en la claredat dels teus porus.
Òbric la porta fins a veure el sens fi.
És difícil no encegar-me davant de l’orquídia de lluna del sucre
vessat: la sorpresa és com una sola moneda per al pobre.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

VIAJE A LA REDONDA

En el ojo de lo que permanece, la lluvia de un viaje hacia adentro.
Entrar o salir desde la puerta de la impaciencia,
morder la indiferencia, darle un puntapié al abismo del más allá,
quizás a la conciencia, a los recuerdos que contagian la esperanza,
a la lluvia que nos da un destino líquido.
Es lindo bajar cada día al pozo de tus encajes y lamer el aire
que está dentro, inclinado en la claridad de tus poros.
Abro la puerta hasta ver el sinfín.
Es difícil no cegarme frente a la orquídea de luna del azúcar
derramado: el asombro es como una sola moneda para el pobre.
.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga

NOMÉS LA UTOPIA

Imagen FB de Pere Bessó

NOMÉS LA UTOPIA

Només aquests fantasmes d’indiferència al rostre. Només la utopia.
Només a les mans un tren d’interrogacions, un tren en la penúria
de les audiències, una por als peixos de la brasa.
Només la campana en declivi de les ninetes, l’ànima sorda en nus
cec, baldat i cec l’absolut que ens mira de reüll,
des del resquill de l’ocell de pólvora.
Només l’espasa del vent trencant les venes, l’ànima torbada
que es resisteix al tambor de pedra de la rosa torturada.
Als rostres, les fissures de la infància i una llàgrima pàl·lida
sobre els espills dels déus que ens cremen l’alè.
(Excepte la utopia o l’Au Fènix, ens renova l’alè.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SOLO LA UTOPÍA

Solo estos fantasmas de indiferencia en el rostro. Solo la utopía.
Solo en las manos un tren de interrogaciones, un tren en la penuria
de las audiencias, un miedo a los peces de la brasa.
Solo la campana en declive de las pupilas, el alma sorda en nudo
ciego, tullido y ciego el absoluto que nos mira de reojo,
desde la esquirla del pájaro de pólvora.
Solo la espada del viento rompiendo las venas, el alma turbada
que se resiste al tambor de piedra de la rosa torturada.
En los rostros, las fisuras de la infancia y una lágrima pálida
sobre los espejos de los dioses que nos queman el aliento.
(Salvo la utopía o el Ave Fénix, nos renueva el aliento.)
.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga