PAISATGE SENSE FULLES

Imagen FB de Pere Bessó

PAISATGE SENSE FULLES

De vegades és inamovible l’os que murmura en la infància. La nua espessor del paisatge, o l’ocàs de la despulla en la brasa fonda del dol. (En ascendir al teu cos, no pensí en el camí d’eixida, ni en aquell paradís de dol i boira.) Immers en la caverna, em trobí amb escarpades, o un paisatge en ruïnes, no menys cert que un arbre soscavat, callat i desèrtic com una cripta. Ací, la llum abissal d’un altre món, una altra llum per a morir en l’infern, d’altres miratges d’espines sordes: les infinites impureses de la inharmonia. Al capdavall, la casa només era un claustre de foscors.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

PAISAJE SIN HOJAS

A veces es inamovible el hueso que murmura en la infancia. La desnuda espesura del paisaje, o el ocaso del despojo en la brasa honda del luto. (Al ascender a tu cuerpo, no pensé en el camino de salida, ni en aquel paraíso de luto y niebla.) Inmerso en la caverna, me encontré con escarpadas, o un paisaje en ruinas, no menos cierto que un árbol socavado, callado y desértico como una cripta. Ahí, la luz abisal de otro mundo, otra luz para morir en el infierno, otros espejismos de espinas sordas: las infinitas impurezas de la desarmonía. Al cabo, la casa sólo era un claustro de oscuridades.

.
Del libro “Paradise road”, 2019

©André Cruchaga

LIMPIDESA IMPURA

Imagen FB de Pere Bessó

LIMPIDESA IMPURA

Resulta tediosa la impuresa neta de les andanes, el pols famèlic de la fullaraca idèntic a tots aquests anys de sabates dubtoses. Des dels carrers i parets cegues, les ombres furibundes del difús. Cada gest respon a una voluntat estranya, semblant a la llum inútil de les enfiladisses. Ningú no acaba d’entendre aquesta cruïlla i l’ebriesa derruïda dels resquills als ràfecs. La transparència és la disfressa de l’inhòspit, no menys asfixiant que l’úter de la caverna o el cristall negat de febres. (Suplantada la limpidesa, ens resta la fundació dels colps, i aquest camí sempre cec de les coixeses. El cos, al capdavall, mor i no requereix cap miracle per a ser temps pregon.) 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

LIMPIDEZ IMPURA

Resulta tediosa la impureza limpia de los andenes, el pulso famélico de la hojarasca idéntico a todos estos años de dudosos zapatos. Desde las calles y paredes ciegas, las sombras furibundas de lo difuso. Cada gesto responde a una voluntad extraña, al igual que la luz inútil de las enredaderas. Nadie acaba de entender este cruce de caminos y la derruida ebriedad de las esquirlas en los aleros. La transparencia es el disfraz de lo inhóspito, no menos asfixiante que el útero de la caverna, o el cristal anegado de fiebres. (Suplantada la limpidez, nos queda la fundación de los golpes, y ese siempre camino ciego de las cojeras. El cuerpo, al final, muere y no requiere de ningún milagro para ser hondo tiempo.)

.
Del libro “Paradise road”, 2019

©André Cruchaga

ANTICIPACIÓ DEL DESPULL

Imagen FB de Pere Bessó

ANTICIPACIÓ DEL DESPULL

Ja els pensaments vaticinen les substàncies grogues del cos, el descens a priori a l’edat sense sons: ací, les clares meditacions de la caiguda, o el redó penya-segat dels espectres. Un raig d’aigua errant forada els jardins dels aparcaments, mentre la boca rosega els engonals fins al punt del foc indemne. És real el vent lívid d’aquestes tempestes, el món, el nostre món de tempesta i enderroc. (Sé que la intuïció no falla en el seu imaginari de batecs acumulats, tampoc el refilet de resina dels conjurs. En algun moment s’obrirà el riu de les criptes i vindrà l’espetegadissa.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ANTICIPACIÓN DEL DESPOJO

Ya los pensamientos vaticinan las substancias amarillas del cuerpo, el descenso a priori a la edad sin sonidos: aquí, las claras meditaciones de la caída, o el redondo acantilado de los espectros. Un chorro de agua errante horada los jardines de los aparcamientos, mientras la boca roe las ingles al punto del fuego indemne. Es real el viento cárdeno de estas tempestades, el mundo, nuestro mundo de tormenta y escombro. (Sé que la intuición no falla en su imaginario de pálpitos acumulados, tampoco el trino de resina de los conjuros. En algún momento se abrirá el río de las criptas y vendrá la estampida.)

Del libro “Paradise road”, 2019

©André Cruchaga

ABISME CEC

Imagen FB de Pere Bessó

ABISME CEC

La ciutat dorm en la concavitat de les meues ulleres, com les tanques publicitàries en l’abisme de la miopia. Resten buits els silencis; el no-res colpeix sobre les parets mudes. Se’m fan estranys els potser i aquest laberint tardívol de la nit en la sang. Alguna cosa profunda consumeix ulls i pit i temps. Tot cau, sense que importe, en la fossa negra que fa el sanglot, en l’orifici dels claus, en l’abandó circular de la llum cega. Cada dia és inevitable: mai no es tanca la nuesa abissal del desvetlament, ni les ferides deixen de fastiguejar-se de les fúries. Camins, supose, exhalant l’alé dels xiprers.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ABISMO CIEGO

La ciudad duerme en la concavidad de mis ojeras, como las vallas publicitarias en el abismo de la miopía. Están vacíos los silencios; la nada golpea sobre las paredes mudas. Me resultan extraños los acasos y este laberinto tardío de la noche en la sangre. Algo profundo consume ojos y pecho y tiempo. Todo cae, sin importar, en la fosa negra que hace el sollozo, en el orificio de los clavos, en el abandono circular de la luz ciega. Cada día es inevitable: nunca se cierra la desnudez abisal del desvelo, ni las heridas dejan de hastiarse de las furias. Caminos, supongo, exhalando el aliento de los cipreses.

.
Del libro “Paradise road”, 2019

©André Cruchaga