POSTAL

Imagen Pinterest

POSTAL

Es inútil la porta tancada de les setmanes i aquest afonar-me en els vells carrers de la nostàlgia: en cada pluja, els peixos desclavats del silenci i la pell que grinyola en el bolic.

Una postal rosega els meus pensaments repleta de sutge i lletres nàufragues: sempre és així quan un sobreviu a tantes nits penjant tombes en les dents.

Maldestre el pany quan fan mal les costelles i l’argent viu subterrani clava les dents en els braços. Sempre resulta infame el contrallum dels aquaris i l’ull escorxat dels buits.

En el fons, tota incandescència es torna invisible. Tampoc no hi ha redempció en la convalescència dels ulls.

I què dir de les trepidacions insolubles. Allò fou un altre eixugament en el llenguatge del temps.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

POSTAL

Es inútil la puerta cerrada de las semanas y este hundirme en las viejas calles de la nostalgia: en cada lluvia, los peces desclavados del silencio y la piel que rechina en el petate.

Una postal mordisquea mis pensamientos repleta de hollín y letras náufragas: siempre es así cuando uno sobrevive a tantas noches colgando tumbas en los dientes.

Torpe la cerradura cuando duelen las costillas y el azogue subterráneo dentellea en los brazos. Siempre resulta infame el contraluz de los acuarios y el ojo desollado de los vacíos.

En el fondo, toda incandescencia se torna invisible. Tampoco hay redención en la convalecencia de los ojos.

Y qué decir de las trepidaciones insolubles. Aquello fue otro dreno en el lenguaje del tiempo.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga

LLINDAR INEVITABLE

Imagen FB de Pere Bessó

LLINDAR INEVITABLE

Ací, la paraula irremeiable damunt del penya-segat, sovint l’udol i el seu implacable zodíac. (Ocorre que un travessa el remot a través de ganivets de cadàvers anònims.)

Supose que el pervindre és tan incalculable com els còdols. O, si es vol, com un bisturí perdut en la rosada.

Davall de l’alé s’acumulen llindars de pols i desencontres miserables amb l’imminent. Rés no és sempre en el cansament de l’alba, en les instantànies del fil negre de l’ànsia.

A la bufada de la boira, el fil dels setges de la intempèrie i aquesta mena de sobreviure tantes nits. 

En l’hora onzena, els comuns com les butaques desordenades dels antres.

En l’ínfim li arranque trossets de paciència al granit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

UMBRAL INEVITABLE

Aquí, la palabra irremediable sobre el acantilado, a menudo el alarido y su implacable zodíaco. (Sucede que uno atraviesa lo remoto a través de cuchillos de anónimos cadáveres.)

Supongo que el porvenir es tan incalculable como los guijarros. O, si quiere, como un bisturí extraviado en el rocío.

Debajo del aliento se acumulan umbrales de polvo y desencuentros miserables con lo inminente. Nada es siempre en el cansancio del alba, en las instantáneas del filo negro del ansia.

Al soplo de la bruma, el filo de los asedios de la intemperie y esta suerte de sobrevivir a tantas noches. 

En la undécima hora, los retretes como las butacas desordenadas de los antros.

En lo ínfimo le arranco pedacitos de paciencia al granito.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

©Andrè Cruchaga

ECOS INTERIORS

Imagen FB de Pere Bessó

ECOS INTERIORS

A la vora del silenci, els ecos revelats m’ajuden a reconèixer la meua veu: en els murs de la llunyania, el pas de la set en el desert. Dins de l’ull, l’ànima cega amb els seus records.

Escolte el riu bolcat en les esquerdes del llenguatge: són els braços i la boca xifrada en el somnambulisme desviscut de les portes. L’ànima exaltada quan pressent la cendra.

El dol és mut com l’ànima endins d’un sender: només parla l’innombrable i el rostre consumat després de les ensopegades.

—Escolte les violes grises que arrosseguen el misteri del cos i, potser, els morts succeïts en l’espill. (Una vegada rere l’altra, la carn deslligada, sobtats els petjapapers dolguts de les paraules, aquells noms deixant de ser el que eren.) 

Deslligada la innocència, queden humidits els ulls davant del terror. La devastació sovint és un eixam de ferides.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ECOS INTERIORES

Al borde del silencio, los ecos revelados me ayudan a reconocer mi voz: en los muros de la lejanía, el paso de la sed en el desierto. Adentro del ojo, el alma ciega con sus recuerdos.

Escucho al río volcado en las grietas del lenguaje: son los brazos y la boca cifrada en el sonambulismo desvivido de las puertas. El alma exaltada cuando presiente la ceniza.

El luto es mudo como el alma adentro de un sendero: sólo habla lo innumerable y el rostro consumado después de los tropiezos.

—Escucho los alelíes grises que arrastran el misterio del cuerpo y, acaso, los muertos sucedidos en el espejo. (Una y otra vez, la carne desatada, súbitos los prensapapeles dolientes de las palabras, aquellos nombres dejando de ser lo que eran.) 

Desasida la inocencia, quedan humedecidos los ojos frente al terror. La devastación suele ser un enjambre de heridas.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

©André Cruchaga

MEMÒRIA A L’OLI

Imagen FB de Pere Bessó

MEMÒRIA A L’OLI

Dins de la gola, la mà lleugera del vent i la música sempre viva dels pins. (A cada nuesa li sobrevé la seua pròpia llum, aquesta memòria que ens recorda les ombres.)

A l’ull, els braços de la terra i el seu infinit arrabassat.

Tot és implacable i adust com el granit abrasat per pires antiquíssimes. El temps no és de ningú i passa al nostre encontre: deprimeix la fronda espessa de la fullaraca damunt de les hores.

De l’avui només em resta la set i els matisos a l’oli de la infància.

Si visc és per acumular aquest dolor intens de ser, mossegar els residus del fang, afirmar-me en tants trencs d’alba somorgollats. (El pit s’estremeix amb el seu fred inerme i inexorable, repten les cendres amb els seus fèretres amorosos.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

MEMORIA AL ÓLEO

Dentro de la garganta, la mano ligera del viento y la música siempre viva de los pinos. (A cada desnudez le sobreviene su propia luz, esa memoria que nos recuerda las sombras.)

En el ojo, los brazos de la tierra y su arrebatado infinito.

Todo es implacable y adusto como el granito abrasado por piras antiquísimas. El tiempo es de nadie y pasa a nuestro encuentro: deprime la fronda espesa de la hojarasca encima de las horas.

Del hoy, sólo me queda la sed y los matices al óleo de la infancia.

Si vivo es para acumular este dolor intenso de ser, morder los residuos del barro, afirmarme en tantos amaneceres sumergidos. (El pecho se estremece con su frío inerme e inexorable, reptan las cenizas con sus féretros amorosos.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

©André Cruchaga