CORC DEL SOMNAMBULISME

Imagen cogida de la red

CORC DEL SOMNAMBULISME

Inflat de corc s’insinuen els somnambulismes i el seu gaudi de crit.
Una riallada desfà la pedra tosca dels camins.

Sempre al voltant dels filats d’aram de la por i les sogues enrotllades
al coll i la lluna groga penjant de les palpebres i els renills líquids
del miratge i els trossets de vidre furgant en els sentits.

S’enfilen les campanes callades de les teranyines, els repunts invàlids
Del cuir: cada cicatriu arrossega certes demències, aqueix nosaltres evasiu
del sutge en petits cresols de querosé.

Davant del proïsme envelleixen les robes segons les parets que ens enceguen
de toves i pals, segons la argamassa del grafit que no cessa.

La llinda de la melangia se’ns muestra convulsa, quasi com un carrer 
sojornat de pantalons únics i altars inenarrables.

Amb tot i l’aridesa dels incendis, me’n torne al precipici de la molsa 
invisible potser perquè allà puc anar descalç.

—Tot té sentit quan sagna el panteix de la infància.
Hi ha evidència de l’amargor dels escots i de les rugues retortes
del parpelleig: assota l’esquerp gargall dels ramats i el temps míser
entre les dents. L’atri tort dels braços.

Sagnen les escletxes de la respiració i el cantó albirat dels afores.
Mai la foscor no deixa de colpejar com un metall compulsiu.
Amerat de carrers no sent els ulls, ni el sarcasme del cel promés.

(A ella sempre li dic que s’allunye de les meues pestanyades de follia,
o que guarde el meu pressentiment sense antulls, en el seu melic)…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CARCOMA DEL SONAMBULISMO

Hinchado de carcoma se insinúan los sonambulismos y su regocijo de grito.

Una carcajada desanda la piedra pómez de los caminos.

Siempre alrededor las alambradas del miedo y las sogas enrolladas

al cuello y la luna amarilla colgando de los párpados y los relinchos líquidos

del espejismo y los güishtes hurgando en los sentidos.

Trepan las campanas calladas de las telarañas, los pespuntes inválidos

del pellejo: cada cicatriz arrastra ciertas demencias, ese nosotros evasivo

del hollín en pequeños candiles de querosene.

Ante el prójimo envejecen las ropas según las paredes que nos ciegan

de adobes y bahareque, según la argamasa del grafiti que no cesa.

El dintel de la melancolía se nos muestra convulso, casi como una calle

atemporalada de pantalones solos y altares inenarrables.

Con todo y la aridez de los incendios, me vuelvo al precipicio del musgo

invisible quizá porque allí puedo andar descalzo.

—Todo tiene sentido cuando sangra el juelgo de la infancia.

Hay evidencia del amargor de los escotes y de las arrugas retorcidas

del parpadeo: azota el hosco gargajo de los rebaños y el tiempo mísero

entre los dientes. El atrio torcido de los brazos.

Sangran las rendijas de la respiración y la esquina divisada de los afueras.

Jamás la oscuridad deja de golpear como un metal compulsivo.

Empapado de calles no siento los ojos, ni el sarcasmo del cielo prometido.

(A ella siempre le digo que se aleje de mis pestañazos de locura,

o que guarde mi pálpito sin anteojos, en su ombligo)…

Barataria, 2017

VAST PARPELLEIG

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

VAST PARPELLEIG

Cap als forats que es formen en la soga, el vast parpelleig dels fèretres,
els darrers pensaments agregats al crepuscle,
l’ombra monòtona i impassible dels cossos: el confí apresona els ulls
al costat de l’aigua de sal que presideixen els sospirs.

Em capbusse en el coixí groc, rutilant dels trens.

Sempre és terrible divagar en el xiuxiueig d’algun pètal extingit;
algú segur que encara conserva algun respirador per als oblits.
Al voltant d’aquests vastos colps, cabotegen els enterramorts del silenci,
mentre la boira gargoteja algun panegíric.

Són vastes les morts penjades de l’alé. Un porta d’alguna manera,
trossets de tombes al costat,
nits de llampecs enrunant-se, esgarraps d’algun infern humit,
o senzillament bonys en els espills.

Cruixen les cartes i les targetes postals en la seua cal·ligrafia remolcada.

Descendeixen, es desclaven els paraigües solemnes del temps: una porta
grinyola i ageganta els meus laberints, els únics mots amb claus.
De tornada a la pàgina, el litoral remot d’ocells, els carrers oberts al paladar,
els crits gegants de les finestres.

—Espere ací, després de tot, el sermó vertical dels pedrenyals.

Entre el soroll d’un os i un altre, la fullaraca dels focs inaudibles.
Allà, a prop del sòl, la pell i el seu paraigües tou, els erms de la nit.
Mai no sabem amb certesa quant creix la set…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

VASTO PARPADEO

Hacia los agujeros que se forman en la soga, el vasto parpadeo de los féretros,

los postreros pensamientos agregados al crepúsculo,

la sombra monótona e impasible de los cuerpos: el confín aprisiona los ojos

junto al agua de sal que presiden los suspiros.

Me zambullo en la amarilla almohada, rutilante de trenes.

Siempre es terrible divagar en el cuchicheo de algún pétalo extinguido;

alguien, de seguro, conserva todavía algún respiradero para los olvidos.

Alrededor de esos vastos golpes, cabecean los sepultureros del silencio,

mientras la niebla garabatea algún panegírico.

Son vastas las muertes colgadas en el aliento. Uno lleva en cierta forma,

pedacitos de tumbas en el costado,

noches de relámpagos desmoronándose, rasguños de algún infierno húmedo,

o simplemente abolladuras en los espejos.

Crujen las cartas y las tarjetas postales en su remolcada caligrafía.

Descienden, se desclavan los paraguas solemnes del tiempo: una puerta

rechina y agiganta mis laberintos, las solas palabras con llaves.

De vuelta a la página, el litoral remoto de pájaros, las calles abiertas al paladar,

los gritos gigantes de las ventanas.

—Espero aquí, después de todo, el sermón vertical de los pedernales.

Entre el ruido de un hueso y otro, la hojarasca de los fuegos inaudibles.

Allí, cerca del suelo, la piel y su ahuecado paraguas, los baldíos de la noche.

Nunca hay certeza para saber cuánto crece la sed…

Barataria, 2017

SILENCI ABISSAL

Pere Bessó

SILENCI ABISSAL

A Pere Bessó

I en el silenci abissal de les ombres la paraula sola buida d’armaris de paret com el dol que es porta sempre en els dits de la tristesa —en l’estany ferit de la nit el penya-segat impossible d’esbufecs aqueixa identitat definitiva de l’alé. Què m'hi resta quan totes les branques han gitat les seues fulles? petit el pols orfe de rellotges apagats els trens sense els seus mercadejars de costum és així sempre en el tou de llum que m’hi resta omplint-me de totes les nits recordades o recomposant tants noms cancel·lats

A vegades ofega la gola la demasia de la memòria aqueix desdoblar el cor cremat de tants desvariejaments

Mentre un acomoda els somnis a l’ineludible, venen de pressa les humitats cegues dels carrers i les mortales

La porta cega del llindar també dicta el seu propi silenci…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SILENCIO ABISAL

A Pere Bessó

Y en el silencio abisal de las sombras la palabra sola vacía de alacenas como el luto que se lleva siempre en los dedos de la tristeza —en el estanque herido de la noche el acantilado imposible de resuellos esa identidad definitiva del aliento ¿Qué me queda cuando las ramas todas han botado sus hojas? pequeño el pulso huérfano de relojes apagados los trenes sin sus jaloneos habituales es así siempre en el hueco de luz que me queda allí llenándome de todas las noches recordadas o recomponiendo tantos nombres cancelados

A veces ahoga la garganta la demasía de la memoria ese desdoblar el corazón quemado de tantos desvaríos

Mientras uno acomoda los sueños a lo ineludible vienen de prisa las humedades ciegas de las calles y las mortajas

La puerta ciega del umbral también dicta su propio silencio…
Barataria, 2017

LLARG DE L’ALÉ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

LLARG DE L’ALÉ

Al llarg de l’alé tacat del camí la pedra ofegada en els turmells el cert és que els pensaments s’endureixen de set on un mutila les pors s’enrotllen les aigües del cos des d’alguna finestra indignada de soledat desesperen els cavalls del crit mentre el desconcert s’enfila en la seua escalinata sobre les pelusseres sobtoses dels esbarzerars secs el parpelleig obligat del pit

A vegades arranque a la nuesa la seua redonor cega obscurs els ulls s’arrupeixen enmig de les teranyines

Devastat de destinataris trie el trasllum de les cicatrius l’espurneig d’ullals en la seua enormitat o l’antic crit silenciós dels morts mai no és còmode ser en terra amb tants ardiments amb tant terror ombrívol mossegant els retalons dins de l’esquerda totes les incoherències i la gàbia exposada del Paradís

Dels meus desvetlaments només recorde els escapularis i les parets pintades de queixes i l’ostentació de la discòrdia

(en tota la meua respiració es tesen els ulls de la història i les estàtues que creixen en les ciutats un veu el trot erràtic de les portes i algun cor a mig despullar-se dels erms al final només sóc un animalet enmig dels meus somnis)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

LARGO DEL ALIENTO

A lo largo del aliento manchado del camino la piedra ahogada en los tobillos lo cierto es que los pensamientos se endurecen de sed donde uno mutila los miedos se enrollan las aguas del cuerpo desde alguna ventana indignada de soledad desesperan los caballos del grito mientras el desconcierto trepa en su escalinata sobre las pelambres súbitas de los chiriviscos el parpadeo obligado del pecho

A veces le arranco a la desnudez su redondez ciega oscuros los ojos se acurrucan en medio de las telarañas

Devastado de destinatarios elijo lo traslúcido de las cicatrices el centelleo de colmillos en su enormidad o el antiguo grito silencioso de los muertos nunca es cómodo estar en tierra con tantos ardimientos con tanto terror sombrío mordiendo los calcañales dentro de la grieta todas las incoherencias y la jaula expuesta del Paraíso

De mis desvelos sólo recuerdo los escapularios y las paredes pintadas de quejas y la ostentación de la discordia

(en toda mi respiración se atiesan los ojos de la historia y las estatuas que crecen en las ciudades uno ve el trote errático de las puertas y algún corazón a medio despojarse de los páramos al final solo soy un animalito en medio de mis sueños)

Barataria, 2017