sábado, 4 de marzo de 2017

VAST PARPELLEIG

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





VAST PARPELLEIG



Cap als forats que es formen en la soga, el vast parpelleig dels fèretres,
els darrers pensaments agregats al crepuscle,
l’ombra monòtona i impassible dels cossos: el confí apresona els ulls
al costat de l’aigua de sal que presideixen els sospirs.

Em capbusse en el coixí groc, rutilant dels trens.

Sempre és terrible divagar en el xiuxiueig d’algun pètal extingit;
algú segur que encara conserva algun respirador per als oblits.
Al voltant d’aquests vastos colps, cabotegen els enterramorts del silenci,
mentre la boira gargoteja algun panegíric.

Són vastes les morts penjades de l’alé. Un porta d’alguna manera,
trossets de tombes al costat,
nits de llampecs enrunant-se, esgarraps d’algun infern humit,
o senzillament bonys en els espills.

Cruixen les cartes i les targetes postals en la seua cal·ligrafia remolcada.

Descendeixen, es desclaven els paraigües solemnes del temps: una porta
grinyola i ageganta els meus laberints, els únics mots amb claus.
De tornada a la pàgina, el litoral remot d’ocells, els carrers oberts al paladar,
els crits gegants de les finestres.

—Espere ací, després de tot, el sermó vertical dels pedrenyals.

Entre el soroll d’un os i un altre, la fullaraca dels focs inaudibles.
Allà, a prop del sòl, la pell i el seu paraigües tou, els erms de la nit.
Mai no sabem amb certesa quant creix la set…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VASTO PARPADEO


Hacia los agujeros que se forman en la soga, el vasto parpadeo de los féretros,
los postreros pensamientos agregados al crepúsculo,
la sombra monótona e impasible de los cuerpos: el confín aprisiona los ojos
junto al agua de sal que presiden los suspiros.

Me zambullo en la amarilla almohada, rutilante de trenes.

Siempre es terrible divagar en el cuchicheo de algún pétalo extinguido;
alguien, de seguro, conserva todavía algún respiradero para los olvidos.
Alrededor de esos vastos golpes, cabecean los sepultureros del silencio,
mientras la niebla garabatea algún panegírico.

Son vastas las muertes colgadas en el aliento. Uno lleva en cierta forma,
pedacitos de tumbas en el costado,
noches de relámpagos desmoronándose, rasguños de algún infierno húmedo,
o simplemente abolladuras en los espejos.

Crujen las cartas y las tarjetas postales en su remolcada caligrafía.

Descienden, se desclavan los paraguas solemnes del tiempo: una puerta
rechina y agiganta mis laberintos, las solas palabras con llaves.
De vuelta a la página, el litoral remoto de pájaros, las calles abiertas al paladar,
los gritos gigantes de las ventanas.

—Espero aquí, después de todo, el sermón vertical de los pedernales.

Entre el ruido de un hueso y otro, la hojarasca de los fuegos inaudibles.
Allí, cerca del suelo, la piel y su ahuecado paraguas, los baldíos de la noche.
Nunca hay certeza para saber cuánto crece la sed…
Barataria, 2017

No hay comentarios: