jueves, 20 de agosto de 2015

ART D’OMBRES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




ART D’OMBRES




Dins de l’ombra dels taüts, la ganyota de la meua ombra elevada a nit.
En la gasa fosca del teulat, el temps transcorre com un cànter nu.
Ser ombra i alhora fogassa, el cresol en el cos,
l’agonia sorda de la pell en les baldes. Ser estrany confí de desastres,
reemplaçament pervers de disputes o antípodes, crit fúnebre o simple drama.
(De la nit l’ombra de la dona que crema en els meus costats, amb gestos
de prolongada enfiladissa; en el vast conjur del despull,
l’infern i les seues bugies despietades.)

Saber que les mirades són ombres a la vora de les randes i la llum
                                                                                                                      [una rellotgeria
de perns on se sostenen les corrioles de l’esdevindre.
En cada bolta els cavalls cecs de la nuesa, els caramells del quitrà,
o l’argent viu enardit de les murtres.
O tot el tall dels reixats de fil d’aram prolongant la penombra dels fèretres,
o tot l’incendi fosc pres dels punys del caliu.
Damunt del quadern del temps, cadascú dibuixa els vents indecisos
dels camins zodiacals; precipitat l’ocell de cendra, en la matinada
de l’ombra, només resta predir els sediments de la geografia que vivim.
Des dels dits del rovell, les claus són implacables.
U sempre cava estàtues en la gola.
Creix en l’horitzó una ombra major que la de l’alé:
el cànter vorejat del cos amb els seus erms frustrats i cataclismes…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



ARTE DE SOMBRAS




Dentro de la sombra de los féretros, la mueca de mi sombra elevada a noche.
En la gasa oscura del tejado, el tiempo transcurre como un cántaro desnudo.
Ser sombra y hogaza a la vez, el candil en el cuerpo,
la agonía sorda de la piel en las aldabas. Ser extraño confín de desastres,
reemplazo perverso de disputas y antípodas, grito fúnebre o simple drama.
(De la noche la sombra de la mujer que arde en mis costados, con ademanes
de prolongada enredadera; en el vasto conjuro del despojo,
el infierno y sus bujías despiadadas.)

Saber que las miradas son sombras al borde de los encajes y la luz una relojería
de pernos donde se sostienen las poleas del devenir.
En cada bóveda los caballos ciegos de la desnudez, los pabilos del alquitrán,
o el azogue enardecido de los arrayanes.
O todo el filo de las alambradas prolongando la penumbra de los féretros,
o todo el incendio oscuro asido de los puños del rescoldo.
Sobre el cuaderno del tiempo, cada quien dibuja los vientos indecisos
de los caminos zodiacales; precipitado el pájaro de ceniza, en la madrugada
de la sombra, solo queda predecir los sedimentos de la geografía que vivimos.
Desde los dedos de la herrumbre, las llaves son implacables.
Uno siempre cava estatuas en la garganta.
Crece en el horizonte una sombra mayor a la del aliento:
el cántaro orillado del cuerpo con sus frustrados páramos y cataclismos…
Barataria, 17.VIII.2015

miércoles, 19 de agosto de 2015

REMINISCÈNCIES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




REMINISCÈNCIES




En la fulla groga que es desprén de les ulleres, els records imprecisos
del baf, les ombres i els vaixellets de paper. Camins neguitejats del temps
en els coàguls de la saliva i el rovell;
en la cavitat informe dels esglaons de l’escala, hi ha parets fosques 
i opacitats ineluctables: desconec si les lluernes poden encendre
tot aquest bosc i rentar tants equívocs de les vestidures.
(Ignore, és clar, si les extravagàncies tenen cap tipus de mobilitat; si la saliva
arquejada és només un joc de línies contràries a les líníes rectes.
Si una branca pot sostindre l’ocell esmorteït de la llum, o estendre les llavors
desmemoriades del crepuscle.
Si tu o jo, podem indefinidament restar agenollats davant de la infinitud;
Si davant de cada tristesa serà millor tancar els ulls per a mossegar l’interminable.
Hem anat, amb certa perversitat, bastint els nostres despulls.)

A més de la fatalitat, què ens sobreviu?
Continuem a la vora de l’embolcall trencat dels portaretrats, arrupides les portes i finestres, els nusos cecs de les llàgrimes i l’infinit.
En la roba de les reminiscències, els tabús i cert grau de bogeria;
(a estones em ric i pense frenèticament en les onomatopeies), em pense
en alguna estació remota de trens, tot mossegant les impureses de la malenconia
o, simplement, en la dissolució de les meues pròpies transpiracions.
Al final sempre ens queda el dubte i la llum descolorada de certes llegums.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



REMINISCENCIAS




En la hoja amarilla que se desprende de las ojeras, los recuerdos imprecisos
del vaho, las sombras y los barquitos de papel. Caminos desabridos del tiempo
en los coágulos de la saliva y la herrumbre;
en la cavidad informe de los peldaños de la escalera, existen paredes oscuras 
y opacidades ineluctables: desconozco si las luciérnagas pueden alumbrar
todo este bosque y lavar los tantos equívocos de las vestiduras.
(Ignoro, claro, si las extravagancias poseen algún tipo de movilidad; si la saliva
arqueada es solo un juego de líneas contrarias a las líneas rectas.
Si una rama puede sostener al pájaro desvaído de la luz, o extender las semillas
desmemoriadas del crepúsculo.
Si vos o yo, podemos indefinidamente estar de rodillas frente a la infinitud;
si ante cada tristeza sea mejor cerrar los ojos para morder lo interminable.
Hemos ido, con alguna perversidad, construyendo nuestros despojos.)
Además de la fatalidad, ¿qué nos sobrevive?
Seguimos junto a la envoltura rota de los portarretratos, agazapadas las puertas y ventanas, los nudos ciegos de las lágrimas y el infinito.
En la ropa de las reminiscencias, los tabúes y cierto grado de locura;
(a ratos me río y pienso frenéticamente en las onomatopeyas), me pienso
en alguna remota estación de trenes, mordiendo las impurezas de la melancolía
o, simplemente, disolviéndome en mis propias transpiraciones.
Al final siempre nos queda la duda y la luz descolorida de ciertas legumbres.

Barataria, 16.VIII.2015

martes, 18 de agosto de 2015

UNS ALTRES CAMINS

Imagen cogida de la red




UNS ALTRES CAMINS




Marxem cap el lloc on callem íntims paraigües: allà, al fons
de la nit, tot el món en l’olfacte, fosques fustes, immenses del dolor
i el gemec: el dia acostuma a ser lent horitzó de cendra.
Qui surt il·lés de l’aigua, de la monotonia pàl·lida de la nostàlgia?
Totes les dents són inclements en la meua manera cega de caminar; errant
la branca que travessa les estacions de la veu. Confusa és la realitat;
últim, el potser que ens mulla com un plany enmig de velles teranyines.
Mai no entenguí l’olor que no fos el dels pins, o els eucaliptus.
Supose que mai no calgué cap altre alé per a la meua mudesa consuetudinària;
una altra tomba, uns altres morts, uns altres funerals.
Al capdavall, cap sossec és perdurable: anem arrossegant llunyanies, 
com les ombres del pipelleig que ens habiten.
—Hi ha camins inaudibles enmig de la garrotxa i els còdols. Hi ha aigües l’escuma 
de les quals és absoluta.
Sempre s’esdevé estrany l’altre espill que ens mira.
Des de l’abrupte de la fusta, els ulls s’omplin d’horror davant dels excusats.
Sí, a l’inrevés de tot, és la peüngla llançada a les illades, a l’absurd que a vegades
S’esdevé el balbuceig, a l’implacable que són els panys, o les portes.
Els camins, però, s’obrin a la realitat.
Però es fan atroços quan mosseguen els cadàvers deslliurats 
de les paraules, les tristeses allà, com robatge de granit.
Ben aviat, l’aleteig del camí blanc que espere, l’altre espill del cluc d’ull.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OTROS CAMINOS




Nos largamos hacia el lugar donde callamos íntimos paraguas: allá, al fondo
de la noche, todo el mundo en el olfato, oscuras maderas, inmensas del dolor
y el gemido: el día suele ser lento horizonte de ceniza.
¿Quién sale ileso del agua, de la monotonía pálida de la nostalgia?
Todos los dientes son inclementes en mi ciega forma de caminar; errante
la rama que atraviesa las estaciones de la voz. Confusa es la realidad;
postrero, el acaso que nos moja como un quejido en medio de viejas telarañas.
Nunca entendí el olor que no fuera el de los pinos, o los eucaliptus.
Supongo que nunca fue necesario otro aliento para mi mudez consuetudinaria;
otra tumba, otros muertos, otros funerales.
Al cabo, ningún sosiego es perdurable: uno va arrastrando lejanías, 
como las sombras del parpadeo que nos habitan.
—Hay caminos inoíbles en medio de la breña y los guijarros. Hay aguas cuya
espuma es absoluta. Siempre resulta extraño el otro espejo que nos mira.
Desde lo abrupto de la madera, los ojos se llenan de horror frente a los retretes.
Sí, el revés de todo, es la pezuña arrojada a los ijares, a lo absurdo que a veces
resulta el balbuceo, a lo implacable que son las cerraduras, o las puertas.
Los caminos, sin embargo, se abren a la realidad.
Pero resultan atroces cuando muerden los cadáveres desprendidos 
de las palabras, las tristezas allí, como ropaje de granito.
Dentro de poco, el aleteo del camino blanco que espero, el otro espejo del guiño.
Barataria, 14.VIII.2015

sábado, 8 de agosto de 2015

LABERINTS LÍQUIDS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




LABERINTS LÍQUIDS




Des del mar incert del subconscient, els minuts anònims del fil,
les ulleres de la identitat enmig de la decrepitud de certs llocs.
Quantes aigües fosques inunden el desig fervent de les ejaculacions?
En la memòria, descalços els escalfreds dels paraigües,
el matoll rampellut de les paraules,
els orgasmes de la vigília entre els gafets dels cantons de l’alé.
En l’embocadura del trànsit, sentim l’ona expansiva de la saliva: a les aigües 
dec la memòria, la parpella esquívola dels dies absorts, els artificis
fúnebres de les ànimes, el laboriós oblit que tenen els taüts.
M’endinse als udolaments del torrencial: en la marea es revela el volàtil
de les aigües, la tempesta esmolada de les illades,
la llengua i el seu laberint dispers, el territori adins de l’arrel destinatària,
junt amb la cega neutralitat del semen.
En el sanglot a fons dels ocells, la manta en desequilibri davant dels ulls;
tot pot ocórrer mentre que no badallen les lluernes.
—El temps ens contagia de manera desmesurada; no hi ha paràbola
per a deixar de sagnar en aquest deliri d’esquelets i màscares.
No hi ha l’absolut, quan som de penes ombra en uns altres rostres.
No som muralla, ni mur ferm, quan en realitat el respir és efímer.
(Malgrat tants anys d’espera i moviment, tot fineix com és escrit;
Potser la disfressa serà l’única troballa)…


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LABERINTOS LÍQUIDOS




Desde el mar incierto del subconsciente, los anónimos minutos del filo,
las ojeras de la identidad en medio de la decrepitud de ciertos lugares.
¿Cuántas aguas oscuras inundan el deseo ferviente de las eyaculaciones?
En la memoria, descalzos los escalofríos de los paraguas,
el matorral antojadizo de las palabras,
los orgasmos de la vigilia entre los corchetes de las esquinas del aliento.
En la boca del tráfico, sentimos la onda expansiva de la saliva: a las aguas 
le debo la memoria, el párpado esquivo de los días absortos, los artificios
fúnebres de las almas, el trabajoso olvido que tienen los ataúdes.
Me adentro a los aullidos de lo torrencial: en la marea se revela lo volátil
de las aguas, la tempestad afilada de los ijares,
la lengua y su disperso laberinto, el territorio adentro de la raíz destinataria,
junto con la ciega neutralidad del semen.
En el sollozo a fondo de los pájaros, la cobija en desequilibrio frente a los ojos;
todo puede suceder mientras no bostecen las luciérnagas.
—El tiempo nos contagia de manera desmedida; no existe parábola
para dejar de sangrar en este delirio de esqueletos y máscaras.
No existe el absoluto, cuando somos apenas sombra en otros rostros.
No somos muralla, ni firme muro, cuando en realidad el respiro es efímero.
(Pese a los tantos años de espera y movimiento, todo fenece como está escrito;
el disfraz quizá sea el único hallazgo)…

Barataria, 06.VIII.2015