MARTIRI DE CENDRA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

MARTIRI DE CENDRA

Tu, cendra, entre l’esperit del vent i la llengua furiosa de la sang.
Entre l’escorça dels meus dits i la boca de foc de les paraules.
Entre la llenya seca mossegada de la respiració i el farcell fosc del desig
que és ací en el torrencial teulat de la revelació.
En la vacil·lació del pètal, l’espavent ferit dels ulls: em fartes amb aqueix joc 

múltiple de maniquí; abans, la cresta esmorteïda dels galls,
els forcons de l'estrèpit,
les bagatel·les cegues de la identitat, el so amniòtic de les vocals.
Ets, després de tot, només aquest laberint amb cucs, la finestra
desteixida de les meues caretes, o la follia per moments sàvia.
Se sap que el foc atàvic és martiri.
En el vendaval esquallat de les ulleres, el desvari fosc de les violes,
aquesta encarnació de l’alfabet sense comporta, els auguris de sobte espills.
Fins on ens arrosseguen els excessos de la cendra, Ulisses vicari de certes
aigües embolicades, els comiats sense flaçada del confí?
És cert, no se sap en quin moment la llum es torna cendra: algú intueix
el parrac, el desafecte misteriós de la fuga, el No-res que s’apropa sigilós
en el seu carruatge cap a regions mancades de jerarquia.
Em fas mal sense ales, clar, perquè em toquen els dits fúnebres 
de l’exasperació, l’ombra del diluvi a través de les antípodes.
En el bordell o en l'abocador, recull la cendra dels trens que se’n van.
Al capdavall, tot conclou, algunes vegades sense reemplaçament…

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

MARTIRIO DE CENIZA

Vos, ceniza, entre el espíritu del viento y la lengua furiosa de la sangre.
Entre la corteza de mis dedos y la boca de fuego de las palabras.
Entre los chiriviscos mordidos de la respiración y el petate oscuro del deseo
que está ahí en el torrencial tejado de la revelación.
En la vacilación del pétalo, el asombro herido de los ojos: me hartas con ese juego múltiple de maniquí; antes, la cresta moribunda de los gallos,
los horcones del estruendo,
los tiliches ciegos de la identidad, el son amniótico de las vocales.
Sos, después de todo, solo este laberinto con gusanos, la ventana
destejida de mis máscaras, o la locura por momentos sabia.
Uno sabe que el fuego atávico es martirio.
En el vendaval descuajado de las ojeras, el devaneo oscuro de los alhelíes,
esta encarnación del alfabeto sin compuerta, los augurios de pronto espejos.
¿Hasta dónde nos arrastran los excesos de la ceniza, Ulyses vicario de ciertas
aguas enmarañadas, los adioses sin cobija del confín?
Uno, cierto, no sabe en qué momento la luz se hace ceniza: alguien intuye
el andrajo, el desapego misterioso de la fuga, la Nada que se aproxima sigilosa
en su carruaje hacia regiones carentes de jerarquía.
Me dueles sin alas, claro, porque me tocan los dedos fúnebres 
de la exasperación, la sombra del diluvio a través de las antípodas.
En el lupanar o en el vertedero, recojo la ceniza de los trenes que se marchan.
Al cabo, todo concluye, algunas veces sin reemplazo…

Barataria, 28.VII.2015

SIMETRIA DEL CAOS

Imagen congida del FB de Pere Bessó

SIMETRIA DEL CAOS

En quin punt el caos és l’al·legoria perfecta de l’univers, el pes absolut
del temps? Els ulls adquireixen la tonalitat de les paràboles.
Ens desfem en aquesta espiral de voltes i crits i convulses pesantors.
Tot el bram és simètric als dies de la diàspora: Quantes infàncies
necessitem per a batre les ales? Quants dies sense nit per a agranar
amb tot? —Davant de nosaltres, els somnis i el coixí en l’arbre 
de la mort: nosaltres, aqueixa forma del caos.
Tot el cànter de la nit és volta fosca; ocell sense alé, la porta,
que absorbeix la humanitat dels sanglots i els cansaments de l’alé.
—Tota aquesta simetria de l’anarquia o l’embolic, ens prem fins al polze
de la incertesa. La gota del crepuscle ens trenca les illades.
Què significa, llavors, aquesta paritat de pàtries mortes i romputs trencs d’alba?
Què hi ha en l’ombra del sexe que ens ajunta, món inventat pels ulls?
De quines aigües grises la tristesa d’aquest temps, el vertiginós minut
del plor, els ossos punxants de la soledat?
En l’harmonia de les esquerdes, creix el crit fins a ofegar-nos.
Hi ha desenfré com desordre en tot el món: avancen les preguntes,
però no el decor. Tot és morir sense trobar el pany. Tot és viure cap 

al llarg lament de les improbabilitats.
En l’ànima bessona d’aquests amuntegaments, els ciris inacabables del solstici;
(flueix la boca suplicant del jo negre de la saliva seca: és vida aquest huracà
de violins, el pètal podrit de l’angoixa?)
Zumzumeja el metall que ens fa mal en les ulleres; el semen arraulit del sens fi…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SIMETRÍA DEL CAOS

¿En qué punto el caos es la alegoría perfecta del universo, el peso absoluto
del tiempo? Los ojos adquieren la tonalidad de las parábolas.
Nos deshacemos en esta espiral de bóvedas y gritos y convulsas pesadumbres.
Todo el bramido es simétrico a los días de la diáspora: ¿Cuántas infancias
necesitamos para impulsar las alas? ¿Cuántos días sin noche para barrer
con todo? —Delante de nosotros, los sueños y la almohada en el árbol 
de la muerte: nosotros, esa forma del caos.
Todo el cántaro de la noche es bóveda oscura; pájaro sin respiro, la puerta,
que absorbe la humanidad de los sollozos y los cansancios del aliento.
—Toda esta simetría de la anarquía o el embrollo, nos aprieta hasta el pulgar
de la incertidumbre. La gota del crepúsculo nos rompe los ijares.
¿Qué significa, entonces, esta paridad de patrias muertas y rotos amaneceres?
¿Qué hay en la sombra del sexo que nos junta, mundo inventado por los ojos?
¿De qué aguas grises la tristeza de este tiempo, el vertiginoso minuto
del sollozo, los huesos punzantes de la soledad?
En la armonía de las grietas, crece el grito hasta ahogarnos.
Hay desenfreno como desorden en todo el mundo: avanzan las preguntas,
pero no el decoro. Todo es morir sin encontrar la cerradura. Todo es vivir hacia
el largo lamento de las improbabilidades.
En el alma gemela de estos agolpamientos, los cirios inacabables del solsticio;
(fluye la boca suplicante del yo negro de la saliva seca: ¿es vida este huracán
de violines, el pétalo podrido de la angustia?)
Zumba el metal que nos duele en las ojeras; el semen acurrucado del sinfín…
Barataria, 06.VII.2015

COFRE

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

COFRE

Per a qualsevol eternitat, els eclipsis i les seues ensopegades de desbravament.
El món ací és una mena de foscors innocents: en tant buit cava
la nuesa la seua ombra, el desgel de l’espill,
tot l’exhaust i implacable que tenen les cantonades dels racons.
Cap al fons m’arrossega l’infern dels pensaments, aqueix poderós

corc de tomba fincada als peus. Als quatre abrics de la paret,
pul·lulen els trapezis de les palpebres.
U mai no acaba de comprendre la pell fosca dels barrets, o l’obliqüitat
De les illades lligades a la boca, o els nombrosos paraigües liquats amb les dents
de la pluja: quantes vegades òbric la teua dentadura, la tancadura dels teus mars,
el bar inusual de les pulsacions, aqueixa respiració de pa desvetlat.
De la història sempre guardem amb secret els segells postals, allò
que ens fa cavalcar, o ens atrapa en la banyera i recordem el llenguatge
dels mocadors, sense massa especulacions.
—Del cofre, el desgast insaciable de la fusta, els dies de precocitat excèntrica.

Al capdavall, la realitat no és un joc, sinó una ombra
en els talons, una frontera amb pany i moltes fatigues.
Davant de la gravetat dels ardiments, em torne un posseït de certes convulsions
encarnades en l’espinada de la consciència. Ací no es veuen les esquerdes
dels vaixells, ni la condició d’oblit de tant suïcidi. (Només em resten 
els records sobre el filferro de pega de la llengua.
Només tu, concèntrica, en el sil·labari ebri de la construcció del palpebreig.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

COFRE

Para cualquier eternidad, los eclipses y sus tropezones de desahogo.
El mundo aquí es una suerte de inocentes oscuridades: en tanto vacío cava
la desnudez su sombra, el deshielo del espejo,
todo lo exhausto e implacable que tienen las esquinas de los rincones.
Hacia el fondo me arrastra el infierno de los pensamientos, esa poderosa carcoma

de tumba afincada en los pies. Sobre los cuatro abrigos de la pared,
pululan los trapecios de los párpados.
Uno nunca termina de entender la piel oscura de los sombreros, o la oblicuidad
de los ijares pegados a la boca, o los muchos paraguas licuados con los dientes
de la lluvia: cuántas veces abro tu dentadura, la cerradura de tus mares,
el bar insólito de las pulsaciones, esa respiración de pan desvelado.
De la historia siempre guardamos con sigilo los sellos postales, aquello
que nos hace cabalgar, o nos atrapa en la bañera y recordamos el lenguaje
de los pañuelos, sin muchas especulaciones.
—Del cofre, el desgaste insaciable de la madera, los días de excéntrica precocidad. 

Después de todo, la realidad no es un juego, sino una sombra
en los calcañales, una frontera con cerradura y con muchos cansancios.
Ante la gravedad de los ardimientos, me vuelvo poseso de ciertas convulsiones
encarnadas en el espinazo de la conciencia. Aquí no se ven las grietas
de los barcos, ni la condición de olvido de tanto suicidio. (Sólo me quedan 
los recuerdos sobre el alambre de pez de la lengua.
Sólo vos, concéntrica, en el silabario ebrio de la construcción del parpadeo.)
Barataria, 19.VII.2015

ESPAIS PROHIBITS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ESPAIS PROHIBITS

La llum fúnebre en el semblant profètic dels espais prohibits: les aigües
transcendeixen més enllà de les costes, més enllà de la gola la silueta de la nit
i el seu gemec inclinat d’ocell nocturn.
En el eco, aquella perpetuïtat del desarrel; la infantesa, de sobte, irrecuperable 

com despertar en clau d’agulla o espina, o paròdia o despulla.
Marxen els ulls i també els cansaments. El dolor, les estries en l’alé.
Sempre se’m fa enganyosa la tendresa i els seus grans estius no revelats.
De sobte, supose, que no em resta cap lloc per als somnis:
sempre marxe amb la meua follia, 
cap aixopluig no cobreix els meus peus descalços;
sempre és de començar tots els dies la farsa, (sempre és perenne la set, 

però no el fluir), no les rajoles de ciment mancades d’estupor,
no la usura i els pecats originals,
la pestilència de la servitud, les ferradures transversals en les costelles.
—Tu saps dels freds cecs de l’eternitat, dels segles de xiprers que m’incendien el pit, 
de l’estrany que esdevenen les estadístiques oficials sobre morts.
Té cap sentit cap abisme, el fum, la infantesa suburbana amb tants esvetlaments
i esclerosi, amb un sil·labari d’esperma equivocat?
El costat obscur de les voravies endurí el meu fetge. Giren els espills a destemps
en els pensaments: tots els morts són la gota de tinta negra en l’agenda.
Pregue damunt de la tomba del present, el floriment del meu cadàver mateix.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

ESPACIOS PROSCRITOS

La luz fúnebre en el rostro profético de los espacios proscritos: las aguas
trascienden más allá de las costas, más allá de la garganta la silueta de la noche
y su inclinado gemido de pájaro nocturno.
En el eco, aquella perpetuidad del desarraigo; la infancia, de pronto, irrecuperable 

como despertar en clave de aguja o espina, o parodia o despojo.
Parten los ojos y también los cansancios. El dolor, las estrías en el aliento.
Siempre me resulta engañosa la ternura y sus grandes estíos no revelados.
De pronto, supongo, que no me queda ningún lugar para los sueños:
siempre parto con mi locura, ninguna cobija cubre mis pies descalzos;
siempre es de empezar todos los días la farsa, (siempre es perenne la sed, aunque 

no el fluir), no las baldosas de cemento carentes de estupor,
no la usura y los pecados originales,
la pestilencia de la servidumbre, las herraduras transversales en las costillas.
—Vos sabés de los ciegos fríos de la eternidad, de los siglos de cipreses
que incendian mi pecho, 
de lo extraño que resultan las estadísticas oficiales sobre muertos.
¿Tiene sentido algún abismo, el humo, la niñez suburbana con tantos desvelos
y esclerosis, con un silabario de esperma equivocado?
El lado oscuro de las aceras endureció mi hígado. Giran los espejos a destiempo
en los pensamientos: todos los muertos son la gota de tinta negra en la agenda.
Rezo sobre la tumba del presente, el florecer de mi propio cadáver.

Barataria, 18.VII.2015