lunes, 22 de febrero de 2021

DIMENSIÓ DE SAL│ DIMENSIÓN DE SAL

 

Imagen Pinterest



DIMENSIÓ DE SAL

 

 

Ja en la sal, les aigües infinites, lianes habitades per invisibles oblits.

Enmig de la boira que produeix el miratge,

habites al costat dels abrics

dissolts de l’escuma: secreta, em despulles de l’inassolible peix

que busca la comporta, deixant de banda la cendra o l’agonia.

Qui m’alberga, després de tot, en aquest desert

                                                     [d’aigua cristal•litzada?

Qui descobreix l’itinerari de la sorra, la pètria arrel de les torxes?

En el seu més intacte ardiment, el niu del caragol en l’irreparable:

Cada gra de sal, llavors, cintrà sobtoses llunes, rutilants cavalls

en la pell, cauteris que maduraren com una deu.

Allà, en la forma quasibé escarpellada, la temeritat de una gota:

el llaurador predestinat a les embarcacions…

Barataria, 2014

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

DIMENSIÓN DE SAL

 

 

Ya en la sal, las aguas infinitas, lianas habitadas por invisibles olvidos.

En medio de la bruma que produce el espejismo,

habitas junto a los abrigos

disueltos de la espuma: secreta, me despojas del inasible pez

que busca la compuerta, dejando de un lado la ceniza o la agonía.

¿Quién me alberga, después de todo, en este desierto

[de agua cristalizada?

¿Quién descubre el itinerario de la arena, la pétrea raíz de las antorchas?

En su más intacto ardimiento, el nido del caracol en lo irreparable:

Cada grano de sal, entonces, cimbró súbitas lunas, rutilantes caballos

en la piel, cauterios que maduraron como un manantial.

Allí, en la forma casi acantilada, la temeridad de una gota: el labriego

predestinado a las embarcaciones…

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla

©André Cruchaga


DE VEGADES UN VIATGE│ A VECES UN VIAJE

 

Pinterest




DE VEGADES UN VIATGE

 

 

De vegades un viatge és només la nit que recorre temples i pupil•les i oblits.

Empelt d’erm als dits, la mateixa aigua en fugida de l’infinit.

L’asfalt sospita de la sal que s’enfila a les pupil•les des dels lents

braços que agonitzen en la commoció de la ferida.

(Un altre ha sigut el crit que forjà el subterrani; una altra, la set

en la cabanya de les ombres; un altre, el fang que florí

                                                                         [a la intempèrie.)

Descalç, com sempre, purifique les despulles de les cunetes, aqueix llindar

dels exilis, els manuals que juguen a ser espills.

Als peixos dels ulls, la tempesta que mossega la gola.

Cada empremta, cada roca foradada, és aqueix altre llenguatge dels viatges:

Ja quan hem baixat només queda la veu de la nostàlgia

i els pertrets estàtics de la salmorra…

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

A VECES UN VIAJE

 

 

A veces un viaje es sólo la noche que recorre sienes y pupilas y olvidos.

Injerto de páramo en los dedos, la misma agua en fuga del infinito.

El asfalto sospecha de la sal que trepa a las pupilas desde los lentos

brazos que agonizan en la conmoción de la herida.

(Otro ha sido el grito que forjó lo subterráneo; otra, la sed

en el bahareque de las sombras; otro, el barro que floreció

                                                                        [en la intemperie.)

Descalzo, como siempre, purifico los despojos de las cunetas, ese umbral

de los exilios, los manuales que juegan a ser espejos.

En los peces de los ojos, la tempestad que muerde la garganta.

Cada huella, cada roca horadada, es ese otro lenguaje de los viajes:

Ya cuando hemos descendido sólo queda la voz de la nostalgia

y los pertrechos estáticos de la salmuera…

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga

Del libro: Primavera de arcilla

©André Cruchaga


domingo, 21 de febrero de 2021

DORMENTS│ DURMIENTES

 

Imagen Pinterest



DORMENTS

 

 

En algun lloc del recòndit, mon pare armant els camins.

(Aquells dorments de Las Pavas i San Isidro i Texistepeque),

els mateixos que mossegaren

l'horitzó de la meua infantesa i vessaren mustigats ferrocarrils,

allà, perduda la meua veu en l'estàtic.

Des del cudol, la flama absorbent dels ocells. (Encara la Fam

torba les meues artèries); però continue sostingut al camí, brisa violenta la sal

de la pira, els rellotges immolats en la pluja, la brasa del cor

damunt de la pedra: en obrir els ulls, la remor de les llavors, aqueix miracle

dels trens que desafien les pupil·les.

En algun lloc de la memòria, l'orfandat dels meus braços davant

del caliu de mon pare, la pols líquida dels rails…

Barataria, 2014

Del libro: 'Primavera de arcilla'

.

. Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

DURMIENTES

 

 

En algún lugar de lo recóndito, mi padre armando los caminos.

(Aquellos durmientes de Las Pavas y San Isidro y Texistepeque),

los mismos que mordieron

el horizonte de mi infancia y derramaron mustios ferrocarriles,

allí, perdida mi voz en lo estático.

Desde el guijarro, la flama absorbente de los pájaros. (Todavía el hambre

turba mis arterias); pero sigo sostenido al camino, brisa violenta la sal

de la pira, los relojes inmolados en la lluvia, la brasa del corazón

sobre la piedra: al abrir los ojos, el rumor de las semillas, ese milagro

de los trenes que desafían las pupilas.

En algún lugar de la memoria, la orfandad de mis brazos frente

al rescoldo de mi padre, el polvo líquido de los rieles…

Barataria, 2014

.

Del libro: Primavera de arcilla

©André Cruchaga


VIDRES PARAL•LELS│ VIDRIOS PARALELOS

 

Imagen Pinterest



VIDRES PARAL•LELS

 

 

No és error aquesta doble cara dels espills, sinó duplicitat d’imatges.

Hi ha una mena d’arrítmia en la claredat.

A conseqüència de la nit, les ombres amb inusitats campanars;

Hi ha alguna veu redemptora al capdavall?

(Odie els forcats amortallats),

i el crit exhaust de les aixades.

En l’enlluernament de la respiració, vaga proscrita la justícia.

Alguna estàtua, dreçada, restarà impune després de tant de crit.

(El teu nom i el meu nom) abandona la prèdica de les tribunes,

Aquests rafals amb dents d’impassible vigília.

Barataria, 2014

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

VIDRIOS PARALELOS

 

 

No es error esa doble cara de los espejos, sino duplicidad de imágenes.

Existe una especie de arritmia en la claridad.

A consecuencia de la noche, las sombras con inusitados campanarios;

¿Hay alguna voz redentora después de todo?

(Odio los arados amortajados),

y el grito exhausto de los azadones.

En el deslumbramiento de la respiración, vaga proscrita la justicia.

Alguna estatua, enhiesta, quedará impune después de tanto grito.

(Tu nombre y mi nombre) abandona la prédica de las tribunas,

esos cobertizos con dientes de impasible vigilia.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga