© Obra de Jean-Pierre
Lafrance
A ULLS CLUCS
Caminem a ulls clucs damunt del vel
de sang dels porus oberts
i sentenciem amb rigorositat les
transgressions als vells manuals,
aquests breviaris sense persianes de
goig, ni lladrioles per a guardar
cadascun dels pressentiments d’ulls i
pits commoguts.
En realitat un vol jugar a la
claredat i pacta abismes al cercle
de l’ombra, amb certs caragols
emmidonats de saliva.
(Em quede atònit davant de la copulació en els
mobles, davant del rest
a boca canó dels que naufraguen en el fullatge.)
Cada vegada hipoteque el meu crit en
l'evangeli de l’horitzó i embalsame
ideogrames mòrbids que res no tenen a
veure amb la dansa
de l’horitzó, ni amb els ulls
dispersos d’un veler de torxes.
Les esfinxs reciten paraules als
ocells: i ací proposen
totes le seues virtuts, sagna
l’eloqüència de les sandalies,
no obstant les afeccions són el taló
d’Aquil•les en l’alè.
A la fi, blindes totes les portes com
un dogma, però al carrer
continua la vocació per les
declamacions: aqueix altre formigueig
que perviu en el subconscient dels
espants fugitius de la nit.
Barataria, 2014
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
A PIE JUNTILLAS
Caminamos a pie juntillas sobre el
velo de sangre de los poros abiertos
y sentenciamos con rigurosidad las
transgresiones a los viejos manuales,
esos breviarios sin persianas de
júbilo, ni alcancías para guardar
cada uno de los presentimientos de
ojos y pechos conmovidos.
En realidad uno quiere jugar a la
claridad y pacta abismos en el redondel
de la sombra, con ciertos caracoles
almidonados de saliva.
(Me quedo atónito ante la copulación en los
muebles, ante el ristre
a quemarropa de los que naufragan en el follaje.)
Cada vez hipoteco mi grito en el
evangelio del horizonte y embalsamo
ideogramas mórbidos que nada tienen
que ver con la danza
del horizonte, ni con los ojos
dispersos de un velero de antorchas.
Las esfinges recitan palabras a los
pájaros: y ahí proponen
todas sus virtudes, sangra la
elocuencia de las sandalias,
no obstante las afecciones son el
talón de Aquiles en el aliento.
—Al final, blindás todas las puertas
como un dogma, pero en la calle
sigue la vocación por las
declamaciones: ese otro hormigueo
que pervive en el subconsciente de
los espantos fugitivos de la noche.
Barataria, 2014
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André
Cruchaga
