sábado, 13 de febrero de 2021

ÚLTIM CERÇ│ ÚLTIMO CIERZO

 

Imagen Pinterest



ÚLTIM CERÇ

 

 

En l’arc de sant Martí, la metamorfosi de l’últim delta del cerç fargat.

Els litorals com cabells dessagnats, del coll febril de semen

de la foguera: ací l’abrupte de sal sobre les aus del deliri del llamp.

Damunt de la sorra rente tot el rostre del present oblit:

grises roques en l’eloqüència d’aquest temps, vertígens de boira,

corals de velles escorces inoblidables.

(Sempre les aigües acaben per netejar els enderrocs i la tela

d’escuma, també els minuts que muden en el seu designi de faula.)

Qui és qui, llavors, davant la rebel•lió de la realitat?

Qui és enllà, mossegant la insolació de la demència del desig,

fins a trencar el diafragma de la respiració?

—Dubte de la limpidesa transpirada pel rovell.

De la son incerta

de les negacions, del darrer pou magnètic del palpebreig confús.

Dubte d’algun retall de peixos en el rall de l’espill del cos,

dubte de les infusions pròpies del desvetlament i del cerç en la volta

de l’espill dels engonals, del tamboret de nebulosa de la tempesta

i de la bretxa de saliva de la ventada en l’àtom de pols

del pit en la darrera soledat de llet de la castedat despullada.

San Francisco, California, 2013

.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

ÚLTIMO CIERZO

 

 

En el arco iris, la metamorfosis del último delta del cierzo fraguado.

Los litorales como cabellos desangrados, del cuello febril de semen

de la hoguera: ahí el abrupto de sal sobre las aves del delirio del rayo.

Sobre la arena lavo todo el rostro del presente olvido:

grises rocas en la elocuencia de este tiempo, vértigos de bruma,

corales de viejas cortezas inolvidables.

(Siempre las aguas terminan por limpiar los escombros y la tela

de espuma, también los minutos que mutan en su designio de fábula.)

¿Quién es quién, entonces, ante la rebelión de la realidad?

¿Quién está ahí, mordiendo la insolación de la demencia del deseo,

hasta quebrar el diafragma de la respiración?

—Dudo de la limpidez transpirada por la herrumbre. Del sueño incierto

de las negaciones, del último pozo magnético del parpadeo confuso.

Dudo de algún retazo de peces en la atarraya del espejo del cuerpo,

dudo de las infusiones propias del desvelo y del cierzo en la bóveda

del espejo de las ingles, del taburete de nebulosa de la tormenta

y de la brecha de saliva del vendaval en el átomo de polvo

del pecho en la última soledad de leche de la castidad despojada.

San Francisco, California, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


viernes, 12 de febrero de 2021

RECORDS│ RECUERDOS

 

Imagen Pinterest




RECORDS

 

 

Al carrer, només els trens del record i el calendari que devora

l’au diletant de les fulles. (Ja el rovell li ha atorgat el seu propi

somni a la realitat.) Des de les lleixes del coixí,

la porta al món de les imatges de saliva,

aquesta altra ombra que ens crema i escorxa els anells de la travessia.

Fugen potser les llànties al buit? Només dòlmens i lluminàries.

—Són estranyes les paraules i els dies, després de tot:

l’avenir em desallotja amb les seues contradiccions de relliscosos

parallamps, no hi ha monedes d’aurora en la porta encantada,

sinó aquest gran poder d’espectres i espills ambigus.

Fuig cap a on labora la tortilla, la nit és densa com el torrent

de la somnolència, com la carn irreparable després de la ràfega.

Ara que ho pense, els meus passos es desviaren d’aquest perllongat onatge,

i en l’excès confús i obstinat, només el fèretre de la còpula

i el seu confús cel de cendra. I el cadàver dels somnis, en un país

que ens embriaga de gel i de paisatges, sovint desolats.

San Francisco, California, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

RECUERDOS

 

 

Sobre la calle, sólo los trenes del recuerdo y el calendario que devora

al ave diletante de las hojas. (Ya la herrumbre le ha otorgado su propio

sueño a la realidad.) Desde los estantes de la almohada,

la puerta al mundo de las imágenes de saliva,

esa otra sombra que nos quema y desuella los anillos de la travesía.

¿Huyen acaso las lámparas al vacío? Solo dólmenes y luminarias.

—Son extrañas las palabras y los días, después de todo:

el porvenir me desaloja con sus contradicciones de resbaladizos

pararrayos, no hay monedas de aurora en la puerta encantada,

sino ese gran poder de espectros y espejos ambiguos.

Huyo hacia donde labora la tortilla, la noche es densa como el torrente

de la somnolencia, como la carne irreparable tras la ráfaga.

Ahora que lo pienso, mis pasos se desviaron de ese prolongado oleaje,

y en el exceso confuso y obstinado, solo el féretro de la cópula

y su confuso cielo de ceniza. Y el cadáver de los sueños, en un país

que nos embriaga de hielo y de paisajes, a menudo desolados.

San Francisco, California, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


AIGÜES TÈRBOLES│ AGUAS TURBIAS

 

Imagen Pinterest



AIGÜES TÈRBOLES

 

 

Entre la perversitat del suny, les aigües fúnebres dels estels:

cada centímetre de martiri, aixafa els manuals verds de l’alegria.

Vivim la realitat fent udolades, l’albir aplica els seus teoremes,

mentre la transparència es manté com un desig.

Al goig tàctil de les portes, vis, cega de sopor buscant finestres,

o la gebrada que ens deixen els objectes de la gana.

L’ull es resisteix als negres alambins del temps, a les noves

sense fonament, a les contradiccions de l'escaramussa política,

envoltant i encegadora entre els cruixits de la penombra.

(Un dia els nàufrags trobaran els fils del magnetisme

dels pals o els reflectors per a llevar-se dels porus la seua pàtina.)

San Francisco, California, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

AGUAS TURBIAS

 

 

Entre la perversidad del ceño, las aguas fúnebres de las estrellas:

cada centímetro de martirio, aplasta los manuales verdes de la alegría.

Vivimos la realidad dando alaridos, el albedrío aplica sus teoremas,

mientras la transparencia se mantiene como un deseo.

En el júbilo táctil de las puertas, vis, ciega de sopor buscando ventanas,

o la escarcha que nos dejan los objetos del apetito.

El ojo se resiste a los negros alambiques del tiempo, a las noticias

sin fundamento, a las contradicciones de la escaramuza política,

envolvente y enceguecedora entre los crujidos de la penumbra.

(Un día los náufragos encontrarán los hilos del magnetismo

de los mástiles o los reflectores para quitarse de los poros su pátina.)

San Francisco, California, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


jueves, 11 de febrero de 2021

PORTA OBERTA│ PUERTA ABIERTA

 

Imagen Pinterest




PORTA OBERTA

 

 

El badall obri el cel de les libèl•lules. Els escrits de la llum

en la pell. Els aleteigs de la retòrica del cràter deseixit.

En les mans agonitzen tots els hivernacles, la fel llançada als rius,

la nit que s’obri davant de la paüra de tants comensals anònims.

(En la avantsala dels ritus del subconscient, l’antiguitat

domesticada de la vigília, clava els seus dards d’afilat aleteig.)

Ja he transitat tot l’altar de les palpebres, —aqueixa delícia d’afonar-me

en la laboriositat del llot; per sort, el botxí mai no sap

que hi ha epifanies més enllà dels cartílags de les voravies.

Al voltant del fred del meu cos, l’erecció sola dels jocs

de l’escriptura i l’ombra de gestos que delaten la crema de tinta

del solc tot just recognoscible en la foscor.

Un envermelleix davant de la llinda dels peus de la porta oberta i pensa

Al bassal de les paraules adherides a l’ imant dels somnis.

Escape de les fotografies extremas que m’obliguen a veure fantasmes.

Després escampe les cendres en el plec del llit dels cristalls:

A la fi només queda de genolls el foc de l’espill damunt de la pedra.

San Francisco, California, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

PUERTA ABIERTA

 

 

El resquicio abre el cielo de las libélulas. Los escritos de la luz

en la piel. Los aletazos de la retórica del cráter desasido.

En las manos agonizan todos los invernaderos, la hiel lanzada a los ríos,

la noche que se abre frente al pavor de tantos comensales anónimos.

(En la antesala de los ritos del subconsciente, la antigüedad

domesticada de la vigilia, clava sus dardos de afilado aleteo.)

Ya he transitado todo el altar de los párpados, —esa delicia de hundirme

en la laboriosidad del cieno; por suerte, el verdugo no sabe jamás

que existen epifanías más allá de los cartílagos de las aceras.

Alrededor del frío de mi cuerpo, la erección sola de los juegos

de la escritura y la sombra de gestos que delatan la quema de tinta

del surco apenas reconocible en la oscuridad.

Uno se sonroja frente al dintel de los pies de la puerta abierta y piensa

en el charco de las palabras adheridas al imán de los sueños.

Escapo de las fotografías extremas que me obligan a ver fantasmas.

Luego esparzo las cenizas en el doblez del lecho de los cristales:

Al final solo queda de rodillas el fuego del espejo sobre la piedra.

San Francisco, California, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga