lunes, 31 de agosto de 2020

VIVÈNCIES │ VIVENCIAS

Imagen FB de Pere Bessó






VIVÈNCIES




Floreixen els engolidors bruts de la sang en aquests carrers coberts de colps. Com a rellotges dissecats, les finestres ofegades a la gola, les agulles de cap repetides de les pors, els mercats que escupen fetors semblants a l’odi. —Vostè sap que ací estan trencats els jardins, excepte la impunitat del crim que explora diversos camins. En la sal despietada del peix nocturn de la tempesta, el xàfec és real, ací, en aquestes parpelles fetes de terra i desvetlaments.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VIVENCIAS




Florecen los tragantes sucios de la sangre sobre estas calles cubiertas de golpes. Como relojes disecados, las ventanas ahogadas en la garganta, los alfileres repetidos de los miedos, los mercados que escupen hedores parecidos al odio. —Usted sabe que aquí están rotos los jardines, salvo la impunidad del crimen que explora diferentes caminos. En la sal despiadada del pez nocturno de la tormenta, el aguacero es real, aquí, en estos párpados hechos de tierra y desvelos.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

CONJETURA │ CONJETURA

Imagen FB de Pere Bessó





CONJECTURA




S’ha amansit l’ombra del bosc al meu pit i insubornable la nit que m’assetja als costats. I, tanmateix, ací, el tropell de la pluja que passa per davall de les ossades. No sé si encara fan mal els vestíbuls oberts de la son, l’espera que només desapareix a la intempèrie de la tomba. No sé si després del crit del vent, s’afona l’ànima en la vetla. Al capdavall, sempre m’acoste a la finestra perquè els meus ulls continuen cremant en el pressentiment.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONJETURA




Se ha vuelto mansa la sombra del bosque en mi pecho e insobornable la noche que me asedia en los costados. Y, sin embargo, aquí, el tropel de la lluvia que pasa debajo de las osamentas. No sé si duelen todavía los zaguanes abiertos del sueño, la espera que solo desaparece en la intemperie de la tumba. No sé si tras el grito del viento, se ahonda el alma en la vigilia. A fin de cuentas, siempre me acerco a la ventana para que mis ojos sigan ardiendo en el presentimiento.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

domingo, 30 de agosto de 2020

EDAT INCERTA│ EDAD INCIERTA

Imagen Fb de Pere Bessó





EDAT INCERTA




Lluny ja els anys de les artèries trencades i aquest morir desenfundat de la pell. Una ferida de cansaments sagna als carrers amb sabor a súplica i despulla. Darrere del mur d’indiferències, els ecos de la infància ofeguen i caven en el fons de l’espera: tot és solc de silencis a la boca. Un carrer d’ombres allarga la seua llengua de pors fins a fer de la nit asfalt aspre.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EDAD INCIERTA




Lejos ya, los años de las arterias rotas y este morir desenfundado de la piel. Una herida de cansancios sangra en las calles con sabor a súplica y despojo. Detrás del muro de indiferencias, los ecos de la infancia asfixian y cavan en lo hondo de la espera: todo es surco de silencios en la boca. Una calle de sombras alarga su lengua de miedos hasta hacer de la noche áspero asfalto.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

sábado, 29 de agosto de 2020

DESCONFIANÇA │ DESCONFIANZA

Imagen FB de Pere Bessó






DESCONFIANÇA




Allà les cadenes com a llenços muts d’un silenci que fereix i atuixega. De qui es fia u davant la despulla? —Lent és l’arpó de les paraules, la nit desfeta, devorada que ens envaeix. Ací, hirsut, l’ullal de pedra, a imatge d’agulles confoses, en les aixelles fosques de la nit. En un trosset inaudible d’ossos, el fons de les aigües que destrueixen les certeses. No ens serveix una flassada d’abismes, ni un ara de somnis esgotats: el temps ens condemna a un funeral prolongat de cendres i a una finestra, no de besos, sinó de cadàvers.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DESCONFIANZA




Allá las cadenas como lienzos mudos de un silencio que hiere y atosiga. ¿De quién se fía uno ante el despojo? —Lento es el arpón de las palabras, la noche deshecha, devorada que nos invade. Aquí, hirsuto, el colmillo de piedra, a imagen de agujas confundidas, en las axilas oscuras de la noche. En un trocito inoíble de huesos, el fondo de las aguas que destruyen las certezas. No nos sirve una cobija de abismos, ni un ahora de agotados sueños: el tiempo nos condena a un funeral prolongado de cenizas y a una ventana, no de besos, sino de cadáveres.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga