sábado, 11 de abril de 2020

ESTRANY TRENC D’ALBA

©Pintura de Robert Roth






ESTRANY TRENC D’ALBA




Lladruguen al meu voltant els gossos desvetlats de la pedra tosca: al seu tall sord de dents, els ulls buidats per l’abandó i aquella llàgrima perbocada sobre la impotència. Giren els ulls com escalpels d’un cavall cremat pels taüts del cel. Tanta nit acumulada en la pell de les meues quimeres! Ara em resulta estrany i dubtós el fuet de la indiferència; estranya, també, la porta del llampec, aquest fred cru de cada trenc d’alba. Si alguna cosa ens queda, és allò que mai no abastàrem: només fugir de la crueltat d’un grapat de tile.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESTRAÑO AMANECER




Ladran a mi alrededor los perros desvelados de la piedra pómez: en su filo sordo de dientes, los ojos vaciados por el abandono y aquella lágrima vomitada sobre la impotencia. Giran los ojos como escalpelos de un caballo quemado por los ataúdes del cielo. ¡Tanta noche acumulada en la piel de mis quimeras! Ahora me resulta extraño y dudoso el látigo de la indiferencia; extraña, también, la puerta del relámpago, este frío crudo de cada amanecer. Si algo nos queda, es lo que nunca alcanzamos: solo huir de la crueldad de un puñado de tile.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga
©Pintura de Robert Roth





viernes, 10 de abril de 2020

AUTOMATISME

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






AUTOMATISME




Veig com bramen els caps trencats en una desfilada indefinible.
Com a ramat l’amputació d’ulls i memòria.
No té sentit aquest cadàver al qual li han buidat els ulls,
tampoc l’amnèsia amb els seus cascos atroços, ni els ulls urgits
de boira, ni la pudor amb les seues retines retortes.
És trist un país tancat en faenes de cec, sense revelacions,
amb botxins disfressats d’innocència.
La veritat que ix a la vista, es el crim perfecte a la raó.
Cruixen, desbocats, els cementiris com trens confusos:
ja veiem que el futur és un malson amb tapaboques,
ja veiem que el país està fet de repunts i fracassos reincidents
i patètics murals.
Només així m’explique l’horitzó i els seus vagits atroços.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AUTOMATISMO




Veo como mugen las cabezas rotas en un desfile indefinible.
Como rebaño la amputación de ojos y memoria.
No tiene sentido ese cadáver al que le han vaciado los ojos,
tampoco la amnesia con sus cascos atroces, ni los ojos urgidos
de niebla, ni el hedor con sus retinas retorcidas.
Es triste un país encerrado en labores de ciego, sin revelaciones,
con verdugos disfrazados de inocencia.
La verdad que salta a la vista, es el crimen perfecto a la razón.
Crujen, desbocados, los cementerios como trenes confusos:
ya vemos que el futuro es una pesadilla con tapabocas,
ya vemos que el país, está hecho de pespuntes y reincidentes
fracasos y patéticos murales.
Solo así me explico el horizonte y sus vagidos atroces.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga


AGONIA EN CALMA

Imagen Pinterest





AGONIA EN CALMA




Regire en els fulls grocs de l’ebriesa, el temps indecís en les finestres, el bassal de les veus que es queden empantanades, l’agulla de cap florida a punt d’entrar als ulls. Cada vegada, la mirada silenciosa de les meues paraules i una llanterna de coixins: cada vegada, els ofecs es capbussen en l’aigua calma de les paràboles. Al peu de la gaubança, deixen de gotejar en el meu alè les mortalles.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AGONÍA EN CALMA




Remuevo en los folios amarillos de la ebriedad, el tiempo indeciso en las ventanas, el charco de las voces que se quedan empantanadas, el alfiler de moho a punto de entrar a los ojos. Cada vez, la mirada silenciosa de mis palabras y una linterna de almohadas: cada vez, los ahogos se zambullen en el agua calma de las parábolas. Al pie del júbilo, dejan de gotear en mi aliento las mortajas.

Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga


miércoles, 8 de abril de 2020

CONTRASENTIT

Imagen FB de Pere Bessó





CONTRASENTIT




És difícil anar per aquests carrers i ser el fill pròdig de les velles
forces del dol: sobre cada objecte els erms del pànic
i les làpides d’un bes retallades per ràfegues de xiprers i pols.
En el fons ens riem de l’ebrietat de cada nit i el seu embut.
De vegades odie la tendresa que es cola en les meues mans,
(és cruel l’agonia que ens deixen els bordells i els seus tatuatges
al coll, quasi borrosos com un malson.)

Una miqueta d’oblit m’és necessària per emigrar de certs ulls.
La nit és sòrdida sense una pell que cobresca les meues foscors.
A vostè la recorde des d’aquella finestra on es mou el fred
i els pins s’inflen de remors.
Finalment, ens toca carregar amb la creu i sospitar del foc latent
del coixí: hi ha certeses que ens deixen cecs i buits.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONTRASENTIDO




Es difícil caminar por estas calles y ser el hijo pródigo de las viejas
fuerzas del luto: sobre cada objeto los eriales del pánico,
y las lápidas de un beso trizadas por ráfagas de cipreses y polvo.
En el fondo nos reímos de la ebriedad de cada noche y su embudo.
A veces odio la ternura que se cuela en mis manos,
(es cruel la agonía que nos dejan los burdeles y sus tatuajes
en el cuello, casi borrosos como una pesadilla.)

Un poco de olvido me es necesario para emigrar de ciertos ojos.
La noche es sórdida sin una piel que cubra mis oscuridades.
A usted la recuerdo desde aquella ventana donde se mueve el frío
y los pinos se hinchan de murmullos.
Al final, nos toca cargar la cruz y sospechar del fuego latente
de la almohada: hay certidumbres que nos dejan ciegos y vacíos.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga