martes, 7 de enero de 2020

CAP ABSOLUT

Imagen Pinterest






CAP ABSOLUT




De la foguera rajava una ciutat de primavera: ací despullàrem amb ebrietat el bosc de tendresa de l’intemporal. En cada boca cremava l’hivern i la set constel·lada del besllum. (Era com guardar la llum en petits odres), des dels quals resistíem la garrotxa de l’atzar. Evident que l’absolut era impensable enmig de l’inaudible i desconegut. Ara, en realitat, cadascú viu els seus anys, la seua jornada de nostàlgia o abandó. La vida resulta ser un feix d’afonies, o un nínxol per a la set.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




NINGÚN ABSOLUTO




De la hoguera manaba una ciudad de primavera: ahí desnudamos con ebriedad el bosque de ternura de lo intemporal. En cada boca ardía el invierno y la sed constelada del destello. (Era como guardar la luz en pequeños odres), desde los cuales resistíamos la breña del azar. Claro que el absoluto era impensable en medio de lo inaudible y desconocido. Ahora, en realidad, cada quien vive sus años, su jornada de nostalgia o abandono. La vida resulta ser un haz de afonías, o un nicho para la sed.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga
©Imagen Pinterest

POTSER ENS OFEGAREM

Imagen FB de Pere Bessó





POTSER ENS OFEGAREM




Potser ens ofegarem en l’esgarrany de les aigües que emergeixen dels ulls: al pit, les pupil·les ferides del crit, o la riallada de sal que ens mossega mentre l’espina clava el sanglot al tòrax. Ens urgeix un cavall de ferro per a muntar aquesta ombra agra amb la duresa més oberta de les determinacions. (A la concavitat del pit sempre colpeja el remot, aquest predi estrany del buit que tenen els miralls. Al cap i a la fi, respiren els records en un país estrany. En un país de moltes sospites i ansietats.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




QUIZÁS NOS AHOGUEMOS




Quizás nos ahoguemos en el rasguño de las aguas que emergen de los ojos: en el pecho, las pupilas heridas del grito, o la carcajada de sal que nos muerde mientras la espina clava el sollozo en el tórax. Nos urge un caballo de hierro para montar esta sombra agria con la más abierta dureza de las determinaciones. (En la concavidad del pecho siempre golpea lo remoto, ese predio extraño del vacío que tienen los espejismos. Después de todo, respiran los recuerdos en un país extraño. En un país de muchas sospechas y ansiedades.)
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

lunes, 6 de enero de 2020

ITINERARI DE LA MAREA

Imagen FB de Pere Bessó






ITINERARI DE LA MAREA




Al voltant de les distàncies, si de cas aquesta pols lenta de sempre. Entren els altaveus de les voravies a les meues oïdes; ens mossega l’aiguamoll primerenc del dia: només hi ha records d’ossos callats, de sons apagats en la remor. Retorn a la llum maldestra de les meues ebrietats i a aquella foguera seminal de les setmanes. En algun lloc remot rellisca el so d’una gota de tendresa; quan avancen els peixos en la gola, escapa el clam de l’orenga. És clar que el temps mira de rebregar l’inexplicable de la darrera mudança de la taula.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ITINERARIO DE LA MAREA




Sobre las distancias, acaso este polvo lento de siempre. Entran los altavoces de las aceras en mis oídos; nos muerde la ciénaga temprana del día: solo hay recuerdo de huesos callados, de sonidos apagados en el murmullo. Regreso a la luz torpe de mis ebriedades y a aquella hoguera seminal de las semanas. En algún lugar remoto resbala el sonido de una gota de ternura; cuando avanzan los peces en la garganta, escapa el clamor del orégano. Claro que el tiempo intenta estrujar lo inexplicable de la última mudanza de la mesa.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

PASSEIG AMORÓS

Imagen FB de Pere Bessó





PASSEIG AMORÓS




Camine per aquests carrers on cada vegada és més notòria la teua absència: ací es trenquen els jardins sense tornar a restaurar-se. Sempre hi ha excuses per a no netejar la ciutat, ni els jardins. Hui, ja no sé si hi ha d’altres llocs millors que no aquest: en cada cantó una flor en abandó i residus agonitzants damunt de la memòria. En aquest país hi ha una romeria de misèries i oblits. Un ix a caminar entre les impureses i la por, fosos en la letargia d’un tràfic d’ossos o mutilat de trens. Un estima i odia aquest país. Estima i odia aquest infern desmesurat. Un estima i odia la tristesa, el crim, els cementiris. Un estima i odia aquesta porcatera de la nit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PASEO AMOROSO




Camino por estas calles donde cada vez es más notoria tu ausencia: aquí se rompen los jardines sin volverse a restaurar. Siempre hay excusas para no limpiar la ciudad, ni los jardines. Hoy, ya no sé si existen otros lugares mejores que éste: en cada esquina una flor en abandono y residuos agonizantes sobre la memoria. En este país hay una romería de miserias y olvidos. Uno sale a caminar entre las impurezas y el miedo, fundidos en el letargo de un tráfico de huesos o mutilado de trenes. Uno ama y odia a este país. Ama y odia este infierno desmedido. Uno ama y odia la tristeza, el crimen, los cementerios. Uno ama y odia esta pocilga de la noche.
.
Del libro: Precariedades, 2019
©André Cruchaga