viernes, 5 de julio de 2019

MÓN ENUTJÓS

Imagen FB de Pere Bessó





MÓN ENUTJÓS 




En cada hoja tiembla el corazón
El mundo ha cambiado de lugar
Vicente Huidobro




Avui tremola el cor i el temps en el seu vol de cendra.
Tremola la branqueta d’alfàbega dels somnis,
l’amanyac de paret indiferent. La pluja de peixos de l’enrenou.
La ruda ofegada en el seu misteri de cresol perfumat.
Fa fred en aquests carrers espaordits de llagoteries,
confusió i clandestinitat. Hi ha instants de terror invisible.
La pedra de destrucció ens mossega els muscles,
ens precipita a fondalades congelades de por.
Darrere de la memòria resten els punys del crim i aquest destí
de malenconies que destil·la la boca.
A les cunetes, la sal decrèpita de l’avenir
i les seues fotografies indecents.
Un viu tifons d’impotència davant de tot l’irremeiable.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





MUNDO DESAPACIBLE




En cada hoja tiembla el corazón
El mundo ha cambiado de lugar
Vicente Huidobro




Hoy, tiembla el corazón y el tiempo en su vuelo de ceniza.
Tiembla la ramita de albahaca de los sueños,
el arrullo de pared indiferente. La lluvia de peces del ajetreo.
La ruda ahogada en su misterio de candil perfumado.
Hace frío en estas calles despavoridas de lisonjas,
confusión y clandestinidad. Hay instantes de terror invisible.
La piedra de destrucción nos muerde los hombros,
nos precipita a hondonadas congeladas de miedo.
Tras la memoria están los puños del crimen y ese destino
de melancolías que destila la boca.
En las cunetas, la sal decrépita del porvenir
y sus fotografías indecentes.
Uno vive tifones de impotencia ante todo lo irremediable.
.
Del libro “Estación Huidobro”, 2019
©André Cruchaga

jueves, 4 de julio de 2019

ARBRE ESQUERDAT

Imagen FB de Pere Bessó





ARBRE ESQUERDAT




Aquello que cae de los árboles
Es la noche
Vicente Huidobro




I aquesta nit que sembla fulles escindeix les seues ales d’ombres:
El ressò del bri forada els mortals paraigües de l’alleujament.
M’enfonse en el fullatge cec de la vigília
i les esquerdes que han anat desgastant les ales.
Per cert que als nusos de la fullaraca
la gola s’humiteja d’enderrocs.
Després, marcida, claca la garsa entre raïls atapeïts de pluja.
La nit és una actriu de pel·lícula suïcida,
una mosca de veus mutilades
o aquesta pèrdua de dols que fan disfuncional el pit.
O una mena d’ofec quan la nuesa rellisca en la boca.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ÁRBOL AGRIETADO




Aquello que cae de los árboles
Es la noche
Vicente Huidobro




Y esta noche que semeja hojas escinde sus alas de sombras:
el eco de la brizna horada los mortales paraguas del desahogo.
Me hundo en el follaje ciego de la vigilia
y las hendiduras que han ido desgastando las alas.
Por cierto que en los nudos de la hojarasca
la garganta se humedece de escombros.
Luego, marchito, grazna la garza entre tupidos rieles de lluvia.
La noche es una actriz de película suicida,
una mosca de voces mutiladas
o ese extravío de duelos que hacen disfuncional el pecho.
O una suerte de ahogo cuando la desnudez resbala en la boca.
.
Del libro “Estación Huidobro”, 2019
©André Cruchaga

miércoles, 3 de julio de 2019

PEIX TERRESTRE

Imagen FB de Pere Bessó






PEIX TERRESTRE




Cuando mi vida no sentía las distancias
Yo conocía el peso de mi muerte
Vicente Huidobro




També en l’ull dels aquaris es veu la llunyania del peix terrestre. A diferència de tanta distància, navega la meua mort lenta en el fil tremolós del corrent d’aigua. El pols líquid dels miratges respira en la ciència de l’alé. Si alguna cosa ressuscita la nuesa de la rosa, és aquella litúrgia de pluja dels ascensors, o l’empremta de sorra de les utopies. Mai no puc explicar-me les veus còsmiques que hi ha al rostre de la cendra.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ 





PEZ TERRESTRE




Cuando mi vida no sentía las distancias
Yo conocía el peso de mi muerte
Vicente Huidobro




También en el ojo de los acuarios, se ve la lejanía del pez terrestre. A diferencia de tanta distancia, navega mi muerte lenta en el hilo tembloso de la corriente de agua. El pulso líquido de los espejismos, respira en la ciencia del aliento. Si algo resucita la desnudez de la rosa, es aquella liturgia de lluvia de los ascensores, o la huella de arena de las utopías. Nunca puedo explicarme las voces cósmicas que hay en el rostro de la ceniza.
.
Del libro “Estación Huidobro”, 2019
©André Cruchaga

martes, 2 de julio de 2019

MAR PER A LA MEUA SET

Imagen FB de Pere Bessó






MAR PER A LA MEUA SET




Y quería ese mar para mi sed de antaño
Vicente Huidobro




Només per a mi el mar que em crema els ulls. El mar vital que ens cobreix la nuesa. El mar il·limitat dels braços. En la meua set quasibé morta i congregada en la meua boca, el tall oliós dels litorals. Ací, l’alé vessat de les aigües i aquell dolor de psalms al carrer. I aquelles lleugeres aigües de cendra mentre visca. A trenc d’alba migra el misteri del vol, aquell ocell remot devorat per una sorda gota de mar.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MAR PARA MI SED




Y quería ese mar para mi sed de antaño
Vicente Huidobro




Sólo para mí el mar que quema mis ojos. El mar vital que nos cubre la desnudez. El mar ilimitado de los brazos. En mi sed casi muerta y congregada en mi boca, el filo aceitoso de los litorales. Aquí, el aliento derramado de las aguas y aquel dolor de salmos en la calle. Y aquellas leves aguas de ceniza mientras viva. Al amanecer migra el misterio del vuelo, aquel pájaro remoto devorado por una sorda gota de mar.
.
Del libro “Estación Huidobro”, 2019
©André Cruchaga