martes, 19 de febrero de 2019

COM SI PLOGUERA

Imagen FB de Pere Bessó






COM SI PLOGUERA





Como si ploguera un rèquiem de campanes en aquest
pit diminut, al que li falta taula i hi abunda la fam.
En algun moment s’haurà de pactar amb les pràctiques obscenes
de sempre; ara ens vindran uns altres sacrificis com ara les errades
 d’un text mal escrit.
Abomine el sanglot tridimensional de la història, anar en la branca,
voler salvar els cristalls de la megalomania.
Preferiria veure sencera la nit d’una vegada i no a trossos.
Al mercat de la sorpresa sempre hi ha un millor postor
per a hipotecar els somnis.
No sempre són llegides les partitures de la mitjanit,
com no hi haja luminol als ulls,
o una altra forma menys terrorífica que la llum, o la palla o la ganyota.
Davant de tanta boca enfrontada, es fan necessàries les rentades bucals,
o qualsevol altra manera per a comprendre l’alienació.
I tot seguit, el suïcidi col·lectiu o la pornografia,
les consciències comprades,
i una tempesta de serrells de gallardets
propícia per a la psicoanàlisi: els mimetismes acostumen a ser fredes
caricatures que convoquen el degollament. O un somrís nefast.
.
Poema d’ANDRE CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




COMO SI LLOVIERA





Como si lloviera un réquiem de campanas en este diminuto
pecho, al que le falta mesa y le abunda el hambre.
En algún momento se habrá de pactar con las prácticas obscenas
de siempre; ahora nos vendrán otros sacrificios tal las erratas
de un texto mal escrito.
Abomino el sollozo tridimensional de la historia, andar en la rama,
querer salvar los cristales de la megalomanía.
Preferiría ver completa la noche de una vez y no a pausas.
En el mercado del asombro siempre hay un mejor postor
para hipotecar los sueños.
No siempre son leídas las partituras de la medianoche,
a menos que haya luminol en los ojos,
u otra forma menos terrorífica a la luz, a la paja o la mueca.
Ante tanta boca enfrentada, se hacen necesarios los enjuagues
bucales, o cualquier otra manera para entender la enajenación.
Y luego, el suicidio colectivo o la pornografía,
las conciencias compradas,
y una tormenta de flecos de gallardetes
propicios para el psicoanálisis: los mimetismos suelen ser frías
caricaturas que convocan al degüello. O a una sonrisa nefasta.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

lunes, 18 de febrero de 2019

DESENCERTS VISCERALS

Imagen FB de Pere Bessó






DESENCERTS VISCERALS




Potser la sang no tinga la faisó necessària per a aquest temps
d’apoplexies múltiples, ni bon aura per al perfum.
Potser només ens deixem dur per idees entumides,
enardides per l’esca del moment.
Més enllà dels exteriorismes aparentment innocents,
hi ha la condició de ser esquer.
O tinta cega que en acabant haurà de fer-se mocador, o vinagre
o cementiri, o simple història d’aquella gran foguera.

Demà ho sabrem quan tindrem les genives trencades i la despulla
deixarà de ser simple cojuntura. Tot l’ardor actual serà el renec
d’aquella ebrietat altiva, casi apocalíptica.

Tanque el meu puny per si de cas quan el judici ja no ajuda.
No hi ha, tampoc, glicines, ni jacints per a aromar la tendresa.
.
Poema d’ANDRE CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DESACIERTOS VISCERALES




Quizás la sangre no tenga la hechura necesaria para este tiempo
de apoplejías múltiples, ni buen aura para el sahumerio.
Quizás sólo nos dejamos llevar por ideas entumecidas,
enardecidas por la yesca del momento.
Más allá de los exteriorismos aparentemente inocentes,
está la condición de ser señuelo.
O ciega tinta que luego habrá de convertirse en pañuelo, o vinagre
o cementerio, o simple historia de aquella gran fogata.

Mañana lo sabremos cuando tengamos las encías rotas y el despojo
deje de ser simple coyuntura. Todo el ardor actual será el reniego,
de aquella ebriedad altiva, casi apocalíptica.

Cierro mi puño por si acaso cuando el juicio ya no ayuda.
Ni hay, tampoco, glicinias, ni jacintos para aromar la ternura.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga






SET DE FÚRIES

Imagen FB de Pere Bessó





SET DE FÚRIES





The unchained sun, in raging thirst,
Feeds the last day to the first.
Djuna Barnes




Quasibé com un colp, aquesta set de fúries en un got d’escumes. Tots celebren el deute dels dies, o la mendicitat perllongada dels reajustaments. Potser podríem deixar els punts suspensius en comptes del punt final, al cap si es trenca l’espill, s’ha de recollir els trossets insomnes, les mínimes transparències que queden inútilment extraviades. Sempre estem davant de l’estupidesa de l’últim dia; el tràngol, per cert, no ens torna res, ni tan sols la disfressa d’aquell cigne, ni la barreja de veritats i mentides, posades en la balança. L’única cosa certa és el que no veiem dels punts cardinals.
.
Poema d’ANDRE CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





SED DE FURIAS





The unchained sun, in raging thirst,
Feeds the last day to the first.
Djuna Barnes




Casi como un golpe, esta sed de furias en un vaso de espumas. Todos celebran la deuda de los días, o la mendicidad prolongada de los reajustes. Quizás pudiésemos dejar los puntos suspensivos en vez del punto final, al cabo si se quiebra el espejo, hay que recoger los pedacitos insomnes, las mínimas transparencias que quedan inútilmente extraviadas. Siempre estamos frente a la estupidez del último día; el trance, por cierto, no nos devuelve nada, ni siquiera el disfraz de aquel cisne, ni la mezcla de verdades y mentiras, puestas en la balanza. Lo único cierto es lo que no vemos de los puntos cardinales.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga


sábado, 16 de febrero de 2019

MISÈRIES

Imagen FB de Pere Bessó





MISÈRIES




Ací, “la cuina a les fosques, la misèria de l’amor” i el seu fetitxisme
desesperat i la seua sempre triomfant destrossa.
Em toca expoliar l’argamassa de les sebolides tempestes.
Davant del nus cec de la fel, un minut pot ser l’absolut:
Després de la ficció, em resten les engrunes,
i la porositat gòtica dels escorçaments.
En el repartiment de les pors, els secrets audibles d’un país
marginal, o la disfressa que de sobte es fa gregària brasa.
En realitat no hi ha lloc per a cares noves,
en el sord gesmil de l’autora.
Tampoc per al descalç, entumit de cremades i dolor.
Tampoc es pot renàixer respirant vísceres alienes.
Des de dins de la gentada el que veig és el mateix rovell,
i certs hiverns que només albiren boira.
Sí, per cert, sagna l’anhel i fan mal les dissidències
i el seu espetec de miratges.
Sí, per cert, estic amerat de misèria i masmorres de sofre,
i estufats manuscrits y gangrenes de bava.
Portem des de l’orfandat, aquesta nit aterridora d’ungles.
I el paladar il·legible per tantes despulles.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






MISERIAS




Ahí, “la cocina a oscuras, la miseria del amor” y su fetichismo
desesperado y su siempre triunfante destrozo.
Me toca expoliar la argamasa de las sepultadas tormentas.
Ante el nudo ciego de la hiel, un minuto puede ser el absoluto:
Después de la ficción, me quedan las migajas,
y la porosidad gótica de los desollamientos.
En el reparto de los miedos, los secretos audibles de un país
marginal, o el disfraz que de pronto se vuelve gregaria brasa.
En realidad no hay lugar para rostros nuevos,
en el sordo jazmín de la autora.
Tampoco para el descalzo, entumecido de quemaduras y dolor.
Tampoco se puede renacer respirando vísceras ajenas.
Desde el interior del gentío lo que veo es la misma herrumbre,
y ciertos inviernos que sólo vislumbran niebla.
Sí, por cierto, sangra el anhelo y duelen las disidencias
Y su estampido de espejismos.
Sí, por cierto, estoy empapado de miseria y mazmorras de azufre,
y ahuecados manuscritos y gangrenas de baba.
Traemos desde la orfandad, esa noche aterradora de uñas.
Y el paladar ilegible por tantos despojos.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga