jueves, 8 de noviembre de 2018

LLUM TANCADA

Imagen FB de Pere Bessó






LLUM TANCADA 




El crit dels fèretres colpeix le temples, com el dur gest, involuntari, de les voreres. (El cor s’amuntega, sol, en cada mur de pedra desclavat. De vegades el fred s’assossega com una manta quan descansa, sempre que el record no siga una llàgrima somnàmbula. Davall de l’alfabet i li parle als cadàvers. Sé que des del cànter del temps finit es fan els confins.)

—Ja no més cendra, dic. Ni almoina, ni aquesta estranya angoixa de les certituds, ni aquella fotografia enmig de retalls d’aigua.

Hi ha ungles aspres mossegant les ulleres i arrugues acumulades en la recança de les butxaques. Coixeja la llum en els seu món fosc: tota aquella manera de ploure fou sospitosa en un món d’estàtues.

Era una bèstia aquella disbauxa d’engonal. I negació absoluta a les campanes. (Allò teu era la vesprada i la declinació de les ales, la clara silueta al punt de la nit.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LUZ CERRADA 




El grito de los féretros golpea las sienes, igual que el duro gesto, involuntario, de las aceras. (El corazón se agolpa, solo, en cada muro de piedra desclavado. A veces el frío es sosegado como una cobija cuando descansa, mientras el recuerdo no sea una lágrima sonámbula. Bajo al alfabeto y le hablo a los cadáveres. Sé que desde el cántaro del tiempo fenecido se hacen los confines.)

—Ya no más ceniza, digo. Ni limosna, ni esa extraña congoja de las certidumbres, ni aquella fotografía entre retazos de agua.

Hay ásperas uñas mordiendo las ojeras y arrugas acumuladas en la pesadumbre de los bolsillos. Cojea la luz en su mundo oscuro: toda aquella forma de llover, fue sospechosa en un mundo de estatuas.

Era una bestia aquel desenfreno de ingles. Y negación absoluta a las campanas. (Lo tuyo era la tarde y la declinación de las alas, la clara silueta al punto de la noche.)
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

miércoles, 7 de noviembre de 2018

TOMBS DE LA MEMÒRIA

Imagen FB de Pere Bessó






TOMBS DE LA MEMÒRIA




No dorm la memòria amb la seua joia de pupil·les, ni les voravies furtades del temps, ni el trencament del pòmul en els barrots de la intempèrie: hi ha cel·les fàliques en la solapa de la pell i carronyes que furguen en l’olfacte com la misèria que brolla de certes dentadures. (Sempre s’embruta el llit davant de les taques de la misèria. I fa mal la resina de boira penjant dels ulls.)

Ningú no dorm quan es manca d’oblit: les postals descendeixen amb el seu espessor de granit fins al besllum de les randes. Acabat el descens, l’acumulació suburbana dels epitafis del cos.

Per cert, és orb el cresol degollat de nit: fan mal peus i ulls i mans. Totes les tombes fan pudor de cansament: embriaga la marea dels altars i les branquetes d’encens i ruda i les dentades humides de la sal.

De vegades s’alcen cavalls d’hivern damunt dels ulls mentre gossos d’espines afonen els seus punys en els matolls del cos nu.

—Sé, ara, que en la memòria només habiten els fantasmes: put a podrit el peix mort en el crepuscle del turó.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





TUMBOS DE LA MEMORIA




No duerme la memoria con su alborozo de pupilas, ni las aceras hurtadas del tiempo, ni la rotura del pómulo en los barrotes de la intemperie: hay celdas fálicas en la solapa de la piel y carroñas que hurgan en el olfato como la miseria que brota de ciertas dentaduras. (Siempre se ensucia la cama frente a los lamparones de la miseria. Y duele la resina de niebla colgando de los ojos.)

Nadie duerme cuando se carece de olvido: las postales descienden con su espesor de granito hasta el trasluz de los encajes. Finiquitado el descenso, la acumulación suburbana de los epitafios del cuerpo.

Por cierto, es ciego el candil degollado de noche: duelen pies y ojos y manos. Todas las tumbas apestan de cansancio: embriaga la marea de los altares y las ramitas de incienso y ruda y las dentelladas húmedas de la sal.

A veces se alzan caballos de invierno sobre los ojos mientras perros de espinas hunden sus puños en los matorrales del cuerpo desnudo.

—Sé, ahora, que en la memoria sólo habitan los fantasmas: huele a ijillo el pez muerto en el crepúsculo de la colina.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

martes, 6 de noviembre de 2018

ETERNITAT DE LA VEU

Imagen FB de Pere Bessó






ETERNITAT DE LA VEU




Esa voz en que cae la eternidad.
Vicente Huidobro





La veu sola com a hoste de tantes monotonies. Un punyal de colps conspira en el tòrax fins a deixar cegues les ombres dels meus ulls. En la peüngla de l’eternitat, amb seguretat es dissolen les raneres de la gola, la pell gastada de gos de carrer, la làpida dels oracles excavats.

Al revers de la trama, només els regnes de l’abisme i el seu miratge, el país amb les seues estranyes rotacions de cosa clandestina, o les finestres de sutge amb les seues boques retallades.

Ignore si es poden subhastar les fosses macabres de la deshora, com ara les tanques publicitàries. O el beuratge del corc, o els monòlegs profètics dels esparadraps.

Només em resta la veu del terror amb la seua estrella profètica. Tot el temps trencat en l’entranya. 

(Res no dius davant de la penombra possessa en l’entrecella. Ara se’m fa impensable tot altar i tota deïtat. També entre nosaltres hi ha hagut iniquitat i despulla.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ETERNIDAD DE LA VOZ




Esa voz en que cae la eternidad.
Vicente Huidobro





La voz sola como huésped de tantas monotonías. Un puñal de golpes conspira en el tórax hasta dejar ciegas las sombras de mis ojos. En la pezuña de la eternidad, seguro se disuelven los estertores de la garganta, la piel gastada de perro callejero, la lápida de los oráculos excavados.

En el reverso de la trama, únicamente los reinos del abismo y su espejismo, el país con sus extrañas rotaciones de cosa clandestina, o las ventanas de hollín con su bocas cercenadas.

Ignoro si se pueden subastar las fosas macabras de la deshora, tal las vallas publicitarias. O el brebaje de la carcoma, o los monólogos proféticos de los esparadrapos.

Sólo me queda la voz del terror con su estrella profética. Todo el tiempo roto en la entraña. 

(Nada dices frente a la penumbra posesa en el entrecejo. Ahora me resulta impensable todo altar y toda deidad. También entre nosotros ha habido inequidad y despojo.)
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

lunes, 5 de noviembre de 2018

CONTINUÏTAT IRREPARABLE

Imagen FB de Pere Bessó






CONTINUÏTAT IRREPARABLE 




Només era continuïtat la llum giratòria dels canelobres penjats de la biga de boira de l’estranyesa. La veu, també, descolorida als carrers, el No-res, —diguem-ne—, en el seu estat buit, tan destructiva com la delinqüència, tan certa com el tamboret de la indigència, tan massa usada com una revista de pornografia. LLostreja i, sovint, la història és la mateixa. De vegades només em ric d’algunes mínimes perversions.

Cap alba no té tants desguassos per a desenredar el fibló de les ambigüitats: davant de la ràfega de fogueres, els claus de les setmanes fent màgia als ulls. Només veig colps de pit sense autoflagel·lar-se.

Ens mosseguen les mans esmunyedisses de les paraules, mentre descorre la seua màscara la indiferència. L’erm, o l’ombra, la vesprada, es desgasten al galop de la nit. La sospita mai no té túnica de innocència.

(Som rosegadors perversos de la monotonia dels mausoleus. O un respir d’adolorides sabates, o un teló de buits on s’allarguen les ombres, o una flama de cicatrius immundes.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CONTINUIDAD IRREPARABLE 




Solo era continuidad la luz giratoria de los candelabros colgados de la viga de niebla de la extrañeza. La voz, también, descolorida en las calles, la Nada, —digamos—, en su estado vacío, tan destructiva como la delincuencia, tan cierta como el taburete de la indigencia, tan demasiado usada como una revista de pornografía. Amanece y, a menudo, la historia es la misma. A veces sólo me río de algunas mínimas perversiones.

Ningún alba tiene tantos desagües para desenmarañar el aguijón de las ambigüedades: ante la ráfaga de hogueras, los clavos de las semanas haciendo magia en los ojos. Sólo veo golpes de pecho sin autoflagelarse.

Nos muerden las manos escurridizas de las palabras, mientras descorre su máscara la indiferencia. El páramo, o la sombra, la tarde, se desgastan en el galope de la noche. La sospecha nunca tiene túnica de inocencia.

(Somos roedores aviesos de la monotonía de los mausoleos. O un respiro de adoloridos zapatos, o un telón de huecos donde se alargan las sombras, o una flama de inmundas cicatrices.)
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga