martes, 13 de febrero de 2018

SANTUARI DE L’ESPERIT

Imagen cogida de kerosabermais.com (Pinterest)





SANTUARI DE L’ESPERIT




igual que van los ríos a los pájaros…
Eunice Odio





En el riu dels noms secrets, el test de l’ànima, pacient,
incòlume, el tàlem en la carn,
solar desvetlament de la nit
en els braços d’Ícar, substància del ponent posada en la llum:
dies sempre arrelats al melic del riure, no al badall,
enmig del cerç o la boira,
en la caverna potser de la flauta irisada,
l’àpex de l’esperma en els focs fecunds de l’encanteri
dels sentits que abasta en la nuesa,
líquids profunds,
bolics seminals on s’enfonsa el confí,
cavalls encabritats en els porus,
sense que deixen de ser aquest santuari
d’espills anhelants, sense que el rebost deixe de ser teulada,
vaixells, trens estacionaris en el vent,
ombres escrites en la memòria,
potser reflex de tantes batalles implacables.

Ací, no en qualsevol lloc, en el cel gelat de l’anhel,
el destí juga amb arbres d’absència,
—amb els dies cremats
en el tamboret de l’encenser,
en els matins on cada alé
acostuma a ser diferent;
de sobte, me n’adone que l’esperit,
és aquest reflex de quaderns nus desenterrats del pol·len,
somnis on la llum és paisatge de vitrall amb ocells.

O un lloc inexistent al tall de la follia. Un cos embolicat
enmig de mosques i cadàvers.

(Cada día és un temple:
allà, les teues cuixes boges de papallona en la meua boca,
les arenes movedisses, confuses de l’ànsia,
les nits glacials
que semblen immutables en les meues mans,
els peus de l’imaginari davant de l’obelisc
formiguejant de l’arc del cel,
el temps mossegat pel subterrani de la saliva.)

Caminem.
Plou la torba dels grisos damunt dels crisantems,
plou flames liquides en la flauta del vertigen,
plou pergamins
en la concavitat del teu melic
destinat a la invocació dels estams.
Sagne. Sagna la gespa damunt del sospir,
llavis, món, matèria
com éter,
com la seducció que susciten els retaules.

—(Ai, ens gastem els dies, les direccions,
els coàguls, els ofegaments, l’onatge embalsamat de la infància.)

Ens desgasta la litúrgia de la fugacitat.
El darrer gust del llenç
de les teues randes, la porta falsa de les ombres,
el designi de ser sempre
nàufrag, hiat de boques sense paraigües.

—(Ai, quant crit en la ferida del campanar del respir:
set a punt de ser vaixell,
paraigües dolents en l’horitzontalitat de l’entranya,
en aquesta esclava metamorfosi de la molsa.)

Alguna vegada fórem sense deixar de ser?

L’ona de la rauxa ens furta el pa,
darrere de la mort la vida ens oblida:
una fulla es mou al niu
de les parpelles,
i al mig del xiprer penjat del ràfec,
sempre vós, ànima, serena en la mirada de la nit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





SANTUARIO DEL ESPIRITU




igual que van los ríos a los pájaros…
Eunice Odio





En el rio de los nombres secretos, el tiesto del alma, paciente,
incólume, el tálamo en la carne,
solar desvelo de la noche
en los brazos de Ícaro, sustancia del poniente puesta en la luz:
días siempre arraigados al ombligo de la risa, no al bostezo,
en medio del cierzo o la niebla,
en la caverna acaso de la flauta irisada,
el ápice de la esperma en los fuegos fecundos del hechizo ciego
de los sentidos que alcanza en la desnudez,
líquidos profundos,
petates seminales donde se hunde el confín,
encabritados caballos en los poros,
sin que dejen de ser ese santuario
de espejos anhelantes, sin que la alacena deje de ser tejado,
barcos, trenes estacionarios en el viento,
sombras escritas en la memoria,
quizás reflejo de tantas batallas implacables.

Aquí, no en cualquier parte, en el helado cielo del anhelo,
el destino juega con árboles de ausencia,
—con los días quemados
en el taburete del incensario,
en las mañanas donde cada aliento
suele ser diferente;
de pronto, caigo en la cuenta que el espíritu,
es ese reflejo de cuadernos desnudos desenterrados del polen,
sueños donde la luz es paisaje de vitral con pájaros.

O un lugar inexistente al filo de la locura. Un cuerpo liado
entre moscas y cadáveres.

(Cada día es un templo:
allí, tus muslos locos de mariposa en mi boca,
las arenas movedizas, confusas del ansia,
las noches glaciales
que parecen inmutables en mis manos,
los pies del imaginario frente al obelisco
hormigueante del arcoíris,
el tiempo mordido por lo subterráneo de la saliva.)

Caminamos.
Llueve la turba de los grises sobre los crisantemos,
llueven llamas liquidas en la flauta del vértigo,
llueven pergaminos
en la concavidad de tu ombligo
destinado a la invocación de los estambres.
Sangro. Sangra el césped sobre el suspiro,
labios, mundo, materia
como éter,
como la seducción que suscitan los retablos.

—(Ay, nos gastamos los días, las direcciones,
los coágulos, los ahogos, el oleaje embalsamado de la infancia.)

Nos desgasta la liturgia de la fugacidad.
El sabor postrero del lienzo
de tus encajes, la puerta falsa de las sombras,
el designio de ser siempre
náufrago, hiato de bocas sin paraguas.

—(Ay, cuánto grito en la herida del campanario del respiro:
sed a punto de ser barco,
paraguas dolientes en la horizontalidad de la entraña,
en esta esclava metamorfosis del musgo.)

¿Alguna vez fuimos sin dejar de ser?

La ola del arrebato nos roba el pan,
detrás de la muerte la vida nos olvida:
una hoja se mueve en el nido
de los parpados,
y entre el ciprés colgado del alero,
siempre vos, alma, serena en la mirada de la noche.

Barataria, 2011
Del libro “EN ALGÚN LUGAR INEXISTENTE”, 2011-12 (inédito)
© André Cruchaga

sábado, 10 de febrero de 2018

CONTRASTOS

Photo by Scott Russell -- National Geographic Your Shot






CONTRASTOS 




(…)con música y trajes regionales,
en memoria de una antigua batalla
que dejó sobre esta pequeña cumbre numerosos
muertos tendidos…
Pierre Loti





En certa manera, els espills de l’orgasme tenen usura diferent:
espills desbordats en la sal aspra del cos,
fel·lacions on l’infinit mossega les paraules,
escales aèries,
terrestres,
en què el poema corroeix les aigües del pit.
El deliri, cada vegada, s’obri als cantons de les pupil·les,
al vèrtex cernut de l’estrella polar.

Somnis i memòria,
baden el test de la boca,
arribat a la porta fins a palpar el laberint
en què Dionisos flota en el cristall del somni.

Hi ha Hefestos en aquesta cadència de l’infinit,
i no Hades que espien l’ofegament,
ni colps baixos al fragor dels contrastos entre cel i terra.

Fa por el bri enmig de la putrefacció.

La claredat ocupa els seus propis llençols;
la humitat,
les gotes de sucre que la boca del ros aventa a borbolls
en l’ànima sola continguda en els braços.
Damunt del tamboret
del firmament,
creixen els espills com un paisatge revelat
per l’arbre que habita la fusta.

Sovint és tènue el vol,
però l’alleugera aquest ara d’ardors, humits espills
de la intimitat de la meua ombra.

En la humitat tardana de la nostàlgia,
el walk down de l’entrecella fins al melic,
fins al lunar verd de l’enlluernament.
A través dels espills,
la baina enardida dels manifestos,
els manuscrits de la brisa,
la suor fent la faena,
el riu de les paraules al límit de la comporta,
la golfa dels sons en la força de la set.

La penombra com un altre confessionari del seguici.

Enmig de la gespa, els eucaliptus vermells del respir;
i, encara que són poca cosa els mesos,
el calendari creix en la branca de l’estiatge.

Escric la meua pròxima vida dels ciris que em somien
el cos: el sutge resulta ser la sempreviva dels racons.

Creixen els contrastos:
hom excava en els sembrats germinats,
els espills que prenen forma humana
al cimal de l’oxigen.

Així, llavors, eternitzem l’instant,
aquesta humil faena de bugaderies, les cuixes fetes vida,
en la collita transparent de l’espill.
Després de tot,
les aigües del cos fermenten el temps,
aquesta transparència coberta de destí.
Així es féu també,
la mel de les abelles,
la tremolor humana de l’aleteig,
els vitralls de la parafina.

En certa manera, les estàtues,
des de la foscor ens donen una transparència terrosa;
en les enfiladisses del pensament,
els vidres són graners urbans on la vida toca fons.

Sé que no hi ha assegurances de vida per als paraigües
gastades en la humitat de l’estrèpit,
en els colps de consciència
que esmorteixen les tovalles,
ni en les pàgines grogues del degoteig
fosforescent dels polítics de torn.
Quan me’n recorde
de tota aquesta promiscuitat de l’exercici del poder ciutadà,
pense, (el meu cos reposa en la ferida)
en les finestres cobertes amb cortines fosques.

Tot és, al cap i a la fi, visible
en la carreta que hala els embalums del nostre propi riure,
la consciència en l’espill penjat de la paret.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONTRASTES




(…)con música y trajes regionales,
en memoria de una antigua batalla
que dejó sobre esta pequeña cumbre numerosos
muertos tendidos…
Pierre Loti





En cierto modo, los espejos del orgasmo tienen usura diferente:
espejos desbordados en la sal áspera del cuerpo,
felaciones donde el infinito muerde las palabras,
escaleras aéreas,
terrestres,
en las cuales el poema corroe las aguas del pecho.

El delirio, cada vez, se abre a las esquinas de las pupilas,
al vértice cernido de la estrella polar.

Sueños y memoria,
quiebran el tiesto de la boca,
llegado a la puerta hasta palpar el laberinto
en el que Dionisio flota en el cristal del sueño.

Hay Hefestos en esta cadencia del infinito,
y no Hades que espíen el ahogo,
ni golpes bajos al fragor de los contrastes entre cielo y tierra.

Da miedo la brizna en medio de la putrefacción.

La claridad ocupa sus propias sábanas;
la humedad,
las gotas de azúcar que la boca del rocío avienta a borbollones
en el alma sola contenida en los brazos.
Encima del taburete
del firmamento,
crecen los espejos como un paisaje desvelado
por el árbol que habita la madera.

A menudo es tenue el vuelo,
pero lo aligera este ahora de ardores, húmedos espejos
de la intimidad de mi sombra.

En la humedad tarde de la nostalgia,
el walk down del entrecejo hasta el ombligo,
hasta el lunar verde del deslumbramiento.
A través de los espejos,
la vaina enardecida de los manifiestos,
los manuscritos de la brisa,
el sudor haciendo la tarea,
el río de las palabras al límite de la compuerta,
el desván de los sonidos en la fuerza de la sed.

La penumbra como otro confesionario del cortejo.

En medio del césped, los eucaliptos rojos del respiro;
y aunque son poco los meses,
el calendario crece en la rama del estiaje.

Escribo mi próxima vida sobre los cirios que me sueñan
el cuerpo: el hollín resulta ser el siempreviva de los rincones.

Crecen los contrastes:
uno excava en los sembradíos germinados,
los espejos que toman forma humana
en la cumbre del oxígeno.

Así, entonces, eternizamos el instante,
esta humilde faena de lavanderías, los muslos hechos vida,
en la cosecha transparente del espejo.
Después de todo,
las aguas del cuerpo fermentan el tiempo,
esa transparencia cubierta de destino.
Así se hizo también,
la miel de las abejas,
el temblor humano del aleteo,
los vitrales de la parafina.

En cierto modo, las estatuas,
desde la oscuridad nos dan una terrosa transparencia;
en las enredaderas del pensamiento,
los vidrios son graneros urbanos donde la vida toca fondo.

Sé que no existen seguros de vida para los paraguas
gastados en la humedad del estruendo,
en los golpes de conciencia
que amortiguan las toallas,
ni en las páginas amarillas del goteo,
fosforescente de los políticos de turno.
Cuando me acuerdo
de toda esta promiscuidad del ejercicio del poder ciudadano,
pienso, (mi cuerpo reposa en la herida)
en las ventanas cubiertas con cortinas oscuras.
Todo está visible, a fin de cuentas,
en la carreta que hala los bultos de nuestra propia risa,
la conciencia en el espejo colgado de la pared.

Barataria, 2011
Del libro “TRASPATIO”, 2011 (inédito).
© André Cruchaga

viernes, 9 de febrero de 2018

OMBRES ABISSALS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






OMBRES ABISSALS




A anegar desde acuosas preñeces
la diaria enemistad de la vida.
Carlos Martínez Rivas



Després de les gerres, després del so negre
de la terra, la flassada erma d’espills, 
la llinosa en la nit. 
Han anat despareixent els cossos sencers i 
tenim, en canvi, 
ombres com les ulleres de la història; 
em desfaig l’ull en la balda dels asassins a sou, 
negre vent d’ombres després de la tempesta. 

Mai no poguí llevar de l’atri de les temples, 
l’epidermis suorosa de les dolçaines, 
l’amagatall minat pels malls, 
els olis del bosc per a confondre l’olfacte; 
en algun lloc on dormí, 
pujaren els insectes al cos, 
deixaren anar rars fluids en l’horitzó. 

Un home com jo, 
és acostumat a viure entre morts:
encara duc en els costats respiracions de cendra, 
insectes que han pujat a la mendicitat del meu cos, 
aixetes sebolides en nínxols improvisats, 
arbres substituïts per frondes d’agulles de cap. 

—En cada gual que fiu durant la marxa, 
els bous lleparen la sal de les meues mans, 
mentre la boca engolí 
tot el fum dels equinoccis; 
així embriagà la llum els meus porus oberts a la urbanitat, 
al paratge fondo del llot. 

Anant amunt i avall m’assaltaren les preguntes 
i mai no tinguí respostes certes, 
sempre el tallavidres enmig del filat d’aram, 
la bellesa dels dictàmens desfavorables, 
—tu, potser, 
amb la follia major de les mantes, 
el cel ras de les persianes en terra, 
l’huracà del vertigen damunt de la cal·ligrafia, 
la usura omplint les arques dels desnonats,
els que sempre exploten la pobresa. 

Sé que la història salvarà la meua respiració 
(o l’afonarà, en tot cas) a força d’abdominals; 
mentre ocorren tantes promiscuïtats, 
les marees s’han tornat volàtils, 
salada la tempesta de les pol·lucions, 
el sexe devorat pel furt d’identitats. 

M’assegure d’escapar del circ quotidià.

En cada porta abandonada, 
Hi ha un malbaratament de guitarres: claus inhabitables, 
ombres de la més adusta feligresia, 
nits assumint els peixos del tòrax i les ambigüitats, 
en el doble discurs de les tàpies. 

Així puge o baixe les escales dels soterranis, 
l’amor mig soterrat de l’hivernacle,
el crit de la catacumba a colp d’espasmes, 
visca la llibertat de les vitrines, 
del maniquí furtant-se la pietat del moviment dels astres, 
en la seua rotació d’ombra cega.

Sortosament, encara puc colpejar les finestres, 
i censurar la parsimònia
de les pupil·les davant de la implacable tortura del profund. 

No negue que de la meua boca ixen monòlegs, 
—tot i que res a veure 
amb el de Segismundo, de “La Vida es sueño”, 
potser una mica amb
“El gran teatro del mundo”: 
en l’asfíxia mor la meua saliva, 
la por als cucs que piquen a la meua porta, 
els somnis convulsos
dels monyons en el dogma reviscut. 

Pateix el país però tampoc no importa.
(Té aquesta dolor que es maldiu tots els dies;
és un extraviament més de l’estupor i la demència.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SOMBRAS ABISALES




A anegar desde acuosas preñeces
la diaria enemistad de la vida.
Carlos Martínez Rivas




Después de las tinajas, después del sonido negro
de la tierra, la frazada baldía de espejos, 
la linaza en la noche. 
Han ido desapareciendo los cuerpos enteros y, 
tenemos en cambio, 
sombras como las ojeras de la historia; 
desvivo el ojo en la aldaba de los asesinos a sueldo,
negro viento de sombras después de la tormenta. 

Jamás pude quitar del atrio de las sienes, 
la epidermis sudorosa de las dulzainas, 
el escondite minado por las almádanas, 
los aceites del bosque para confundir el olfato; 
en algún lugar donde dormí, 
subieron los insectos al cuerpo, 
soltaron raros fluidos en el horizonte. 

Un hombre como yo, 
está acostumbrado a vivir entre muertos:
todavía llevo en los costados respiraciones de ceniza, 
insectos que han subido a la mendicidad de mi cuerpo, 
grifos sepultados en nichos improvisados, 
árboles sustituidos por frondas de alfileres. 

—En cada vado que hice durante la marcha, 
los toros lamieron la sal de mis manos, 
mientras la boca tragó 
todo el humo de los equinoccios; 
así embriagó la luz mis poros abiertos a la urbanidad, 
al paraje hondo del cieno. 

Yendo de aquí para allá me asaltaron las preguntas 
y nunca tuve respuestas ciertas, 
siempre el cortavidrio en medio de la alambrada, 
la hermosura de los dictámenes desfavorables, 
—vos, acaso, 
con la locura mayor de las cobijas, 
el cielorraso de las persianas en el suelo, 
el huracán del vértigo sobre la caligrafía, 
la usura llenando las arcas de los desahuciados,
los que siempre explotan la pobreza. 

Sé que la historia salvará mi respiración 
(o la hundirá, en todo caso) a fuerza de abdominales; 
mientras acontecen tantas promiscuidades, 
las mareas se han vuelto volátiles, 
salada la tempestad de las poluciones, 
el sexo devorado por el robo de identidades. 

Me aseguro de escapar del circo cotidiano.

En cada puerta abandonada, 
hay desperdicio de guitarras: llaves inhabitables, 
sombras de la más adusta feligresía, 
noches asumiendo los peces del tórax y las ambigüedades, 
en el doble discurso de los tapiales. 

Así subo o bajo las escaleras de los sótanos, 
el amor semienterrado del invernadero,
el grito de la catacumba a golpe de espasmos, 
viva la libertad de las vitrinas, 
del maniquí robándose la piedad del movimiento de los astros, 
en su rotación de sombra ciega.

Por suerte, aún puedo golpear las ventanas, 
y censurar la parsimonia
de las pupilas ante la implacable tortura de lo hondo. 

No niego que de mi boca salen monólogos, 
—aunque nada que ver 
con el de Segismundo, de “La Vida es sueño”, 
quizá un poco con
“El gran teatro del mundo”: 
en la asfixia muere mi saliva, 
el temor a los gusanos que tocan a mi puerta, 
los sueños convulsos
de los muñones en el dogma revivido. 

Sufre el país pero tampoco importa.
(Tiene ese dolor al que se maldice todos los días;
es un extravío más del aturdimiento y la demencia.)


Barataria, 2011
Del libro “TRASPATIO”, 2011 (inédito).
© André Cruchaga

jueves, 8 de febrero de 2018

RAPTE

"Modesty" by Antonio Corradini (Italian, 1688–1752)






RAPTE




L’agonia groga de la guspira, la flegma en les finestres,
el rictus de la història dessagnant-se:
en cada armari les dents devastades,
la mateixa història de pols en els diaris,
vós enmig de la rutina de la violència,
fins sagnar les aigües de la pell,
les deixalles tòxiques en cambres fosques;
cada ocell és un trípode damunt de la roca,
branques amuntegades en el fum del tabac,
vísceres en blanc i negre
del quadern fet amb flassades de cuir adobat.

El foc obri les seues vàlvules per a disseminar
les cortines de la biga que sosté els retrats.

Miola el metabolisme de l’univers;
gemega la paret derrocada de la memòria,
els focs decretats pel torrent inaudible de la sufocació,
l’alé a la vorera de l’extenuació.

Al cap i a la fi, el crim ens ha fet còmodes:
forniquem a la par dels cadàvers;
damunt de la garrotxa,
el desvari dels itineraris,
darrere de la història, la taula és parada:
guanya el malfactor i la complicitat,
el que llepa rostres i mocadors pàl·lids.

Així és de macabra aquesta pèrdua a la innocència:
cruix de por el nosaltres,
els espills ensorrats del llenguatge, i fins i tot la fragància
que ens ve en els cistells del vent.

(Saps que hem aprés molt d’aquest daltabaix:
davant del carrer del dol, la ferida sense curar i les seues fatigues;
en cada vorera o porta, mai no ens ha faltat el sigil,
els ecos dels filats de ferro,
els Salms roigs de l’oníric,
la infinita fe per a desfer qualsevol malifeta.
Cada vegada que sonen els tambors de la pólvora,
ixen els teus braços a rebre’m;
respirem tot i sabent que podem morir
en l’instant del vertigen,
o acabar en l’àpex putrefacte dels voltors.
Tu i jo ho sabem.
Ens embocem com caragols davall de les pedres,
exhaustos després del fuet de la història.
Un dia ho contarem tot en un museu de somnis,
posades en vitrines les nostres angoixes:
els dies grisos esguitats de plats sinistres,
eixams de ferides en profunditat.)

Encara no sé si salvarem les begònies
del pati de darrere de la consciència;
no sé si hi haurà cap bolero per als moments d’oci,
o simplement ens conformarem
a consumir analgèsics tota la vida.

Ben cert és que, davant de l’humà,
segur que el buit ens mosegarà fins al moll;
així deixarem de pensar en coses inútils
com aquest desvetlament que produeix el rapte,
l’ombra interminable de la febre.
L’únic cert (en aquesta pantalla de crematoris)
és aquest desdeny extasiat del vertigen en els ossos:
ningú no escapa a aquests dos-cents anys de suplici.

Ningú no ix il·lés després de passejar
per aquest paisatge corcat pel rovell.

Al final, devem conformar-nos:
aquesta és la aspirina que assossega;
qualsevol altra conducta és motiu de conspiració:
així resta escrit
en els Manuals del Servei d’Intel·ligència de l’Estat.

(Per si això passa,
haurem de cavar en l’asfalt fins a construir
a plenitud el diari dels nostres orgasmes finits.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





RAPTO




La agonía amarilla de la centella, la flema en las ventanas,
el rictus de la historia desangrándose:
en cada armario los dientes devastados,
la misma historia de polvo en los periódicos,
vos en medio de la rutina de la violencia,
hasta sangrar las aguas de la piel,
los desechos tóxicos en cuartos oscuros;
cada pájaro es un trípode sobre la roca,
ramas amontonadas en el humo del tabaco,
vísceras en blanco y negro
del cuaderno hecho con frazadas de cuero curtido.

El fuego abre sus válvulas para diseminar
las cortinas de la viga que sostiene los retratos.
Maúlla el metabolismo del universo;
gime la pared derruida de la memoria,
los fuegos decretados por el torrente inaudible del sofoco,
el aliento al borde de la extenuación.

Al cabo, el crimen nos ha vuelto cómodos:
fornicamos a la par de los cadáveres;
sobre la breña,
el desvarío de los itinerarios,
detrás de la historia, la mesa está servida:
gana el malhechor y la complicidad,
el que lame rostros y pañuelos pálidos.

Así es de macabra esta pérdida a la inocencia:
cruje de miedo el nosotros,
los espejos derrumbados del lenguaje, y hasta la fragancia
que nos viene en los canastos del viento.

(Sabes que hemos aprendido mucho de este descalabro:
ante la calle del luto, la herida sin curar y sus fatigas;
en cada acera o puerta, nunca nos ha faltado el sigilo,
los ecos de las alambradas,
los Salmos rojos de lo onírico,
la infinita fe para deshacer cualquier entuerto.
Cada vez que suenan los tambores de la pólvora,
salen tus brazos a recibirme;
respiramos a sabiendas que podemos morir
en el instante del vértigo,
o terminar en el ápice putrefacto de los zopilotes.
Vos y yo lo sabemos.
Nos embozamos como caracoles debajo de las piedras,
exhaustos tras el látigo de la historia.
Un día contaremos todo en un museo de sueños,
puestas en vitrinas nuestras congojas:
los días grises salpicados de platos siniestros,
enjambres de heridas a profundidad.)

Aún no sé si salvaremos las begonias
del traspatio de la conciencia;
no sé si habrá algún bolero para los momentos de ocio,
o simplemente nos conformaremos
a consumir analgésicos de por vida.

Lo cierto es que, ante lo humano,
seguro que el vacío nos morderá hasta la médula;
así dejaremos de pensar en cosas inútiles
como este desvelo que produce el rapto,
la sombra interminable de la fiebre.
Lo único cierto (en esta pantalla de crematorios)
es este desdén extasiado del vértigo en los huesos:
nadie escapa a estos doscientos años de suplicio.

Nadie sale ileso después de pasear
por este paisaje carcomido por la herrumbre.

Al final, debemos conformarnos:
esta es la aspirina que sosiega;
cualquier otra conducta es motivo de conspiración:
así está escrito
en los Manuales del Servicio de Inteligencia del Estado.

(Por si esto pasa,
habremos de cavar en el asfalto hasta construir
a plenitud el diario de nuestros orgasmos fenecidos.)


Barataria, 2011
Del libro “TRASPATIO”, 2011 (inédito).