CATARSI

Imagen tomada de la red

CATARSI

M'agradaria parlar de mi en el poema, però em tem que en cada vers,

només haja mostrat els taüts del meu alé:

veritable raó del meu silenci i el viatge final, per al qual

m’exercití als penya-segats.

Sé que em gite cada dia amb les cantonades de la mort:

La meua única certesa és d'haver esgotat el mite d'Ícar i d’autoflagelar-me

en la benaventurança del poema que es capbussa en l'oblit.

Darrere de cada imaginari, el sopar ferotge de les ares.

Dins de les parpelles, la pedra amb què el brancal de la pluja ensopega.

Baratària, 14.I.2012

CATARSIS

Quisiera hablar de mí en el poema, pero temo que en cada verso,

sólo haya desvelado los ataúdes de mi aliento:

verdadera razón de mi silencio y del viaje final para el cual

me ejercité en los acantilados.

Sé que me acuesto cada día con los rincones de la muerte:

mi única certeza es haber agotado el mito de Ícaro y autoflagelarme

en la bienaventuranza del poema que bucea en el olvido.

Detrás de cada imaginario, la cena feroz de los altares.

Dentro de los párpados, la piedra con la cual tropieza la ramazón de la lluvia.

Barataria, 14.I.2012

CONVULSIONS

Imagen de Ivan Aivazovsky, tomada de FB de Viky Frías Ruiz 

CONVULSIONS

Demonios y maravillas
Vientos y mareas
Dos pequeñas olas para ahogarme.
JACQUES PRÉVERT

entre d’altres coses l’espill convulsiona en les claus fredes del cataclisme l’ull veí com una tisora per a desfillar la garrotxa al voltant dels pensaments: el meu amor no té estacions només aqueix camí líquid de l’aigua: sense amulets sense sants sense escapularis sense la magnífica en un meandre de les butxaques al cap i a la fi cadascú tradueix la llum del món a la seua pròpia llum: els paisatges bursàtils dels capells la tassa de café a full color de la velocitat del llapis de llavis del marketing sempre tinc aqueixa sensació d’armari de paret en el tòrax en la ranera dels rellotges la tragèdia epidèmica de les al•lucinacions la trista història dels teixits morts de l’epidermis a punt de convertir-se en bastides dissecades (el poema em crida com el fill pródig de la sang oficia campanades de burilles aleteja en les quatre estacions de l’absurd m’embriaga en la baralla de les paraules tot ell pernocta en els ocults focs de la memòria) tot el desig exhibeix els seus crisantems: tot és tròpic en el llit dels pronoms però advertesc hi ha noms innombrables en la geografia dels cercles en el sucre dels paraigües els substantius infinits en l’excusat el quepis cobrint la clepsa de l’aigua o el cartipàs del vent com un llençol en el batec de l’alba sovint les parets tenen aqueixa sensació d’aigües fugideres com el pebre ocre dels atris on la providència peatonal fa de les seues sobretot en les ingènues humitats del descaminament involuntari a l’hora del perfum les herbes zodiacals el xàfec sòrdid del semen en la fonda que emboca el carrer de l’olfacte tot té aqueixos aparadors de la impudícia la fetor de la còpula en l’aigua de calç del nixtamal la carn hissa el seu colibrí en els moments menys propicis: públicament es veu en les vitrines de cada camisa en els seients col•lectius dels autobusos en la clientela de la cafeteria disfressa d’oficina o què sé jo —em preguntes si compte els batecs de l’olla de pressió de la respiració quan escric el poema la dona del mercat encara dormida crida oferint el créixens i el rave escric malgrat els dies de guardar les andanes són el meu calendari sòrdid el via crucis fúnebre dels meus traumes: i ric clar quan passa el tren de mitjanit quan l’amor és fusteria quan la llanterna crema enmig de les ombres ríc clar quan m’he desmuntat de l’escalfred quan el cos reivindica la seua força quan el caliu del frenesí encara m’acompanya en el bosc de la reserva al capdavall no puc posar les meues emocions en la bàscula del tràfic pesat però sí en els graus celsius del relleu: sí en les andanes cobertes de cossos en el mateix ofici de l’au de rapinya en mossegar la ferida de la pedra tutelar sempre la set és un esbòs d’Ulisses en el logaritme de les finestres…

Baratària, 04.I.2013

CONVULSIONES

Demonios y maravillas

Vientos y mareas

Dos pequeñas olas para ahogarme.

JACQUES PRÉVERT

entre otras cosas el espejo convulsiona en las llaves frías del cataclismo el ojo vecino como una tijera para deshijar la breña alrededor de los pensamientos: mi amor no tiene estaciones sólo ese camino líquido del agua: sin amuletos sin santos sin escapularios sin la magnífica en un recodo de los bolsillos después de todo cada quien traduce la luz del mundo su propia luz: los paisajes bursátiles de los sombreros la taza de café a full color de la velocidad del lápiz labial del marketing siempre tengo esa sensación de alacena en el tórax en el estertor de los relojes la tragedia epidémica de las alucinaciones la triste historia de los tejidos muertos de la epidermis a punto de convertirse en andamios disecados (el poema me llama como el hijo pródigo de la sangre oficia campanadas de colillas aletea en las cuatro estaciones del absurdo me embriaga en la trifulca de las palabras todo él pernocta en los ocultos fuegos de la memoria) todo el deseo exhibe sus crisantemos: todo es trópico en la cama de los pronombres pero advierto hay nombres innombrables en la geografía de los círculos en el azúcar de los paraguas los sustantivos infinitos en el lavabo el quepis cubriendo la mollera del agua o el cartapacio del viento como una sábana en el latido del alba a menudo las paredes tienen esa sensación de aguas huidizas como la pimienta ocre de los atrios donde la providencia peatonal hace de las suyas sobre todo en las ingenuas humedades del extravío involuntario a la hora del sahumerio las yerbas zodiacales el aguacero sórdido del semen en el mesón que da a la calle del olfato todo tiene esas vitrinas de la impudicia el hedor de la cópula en el agua de cal del nixtamal la carne iza su colibrí en los momentos menos propicios: públicamente se ve en las vitrinas de cada camisa en los asientos colectivos de los autobuses en la clientela de la cafetería disfrazada  de oficina o qué se yo —me preguntas si cuento los pálpitos de la olla de presión de la respiración cuando escribo el poema la señora del mercado aun dormida grita ofreciendo el berro y el rábano escribo pese a los días de guardar los andenes son mi calendario sórdido el vía crucis fúnebre de mis traumas: y río claro cuando pasa el tren de medianoche cuando el amor es carpintería cuando la linterna arde en medio de las sombras  río claro cuando me he desmontado del escalofrío cuando el cuerpo reivindica su fuerza cuando el rescoldo del frenesí aún me acompaña en el bosque del sigilo en fin no puedo poner mis emociones en la báscula del tráfico pesado  pero si en los grados celsius del relieve: si en los andenes cubiertos de cuerpos en el propio oficio del ave de rapiña al morder la herida de la piedra tutelar siempre la sed es un boceto de Ulyses en el logaritmo de las ventanas…

Barataria, 04.I.2013

MIGDIA

Imagen tomada de aulaclic.es

MIGDIA

Es cremen els telers en les rajoles de l’asfalt:

bé paga la pena calar la memòria en absència de catacumbes;

en els llocs fètids és imminent el somnambulisme, per això m’aparte

de la navalla dels albellons.

Els cantons són punts de convergència per als zopilotes,

potser el subsòl mai no desgastarà les seues cortines

i tinguem un altre llostreig per a un bon desdejuni.

Cap als dies que resten al capell de la sal, la frase feta

ofegant-se inútilment en les sabates:

porte dies així, buscant la gàbia de la llum. Algú escup a les meues ulleres de llarga vista

la mateixa història que he vist en dies proppassats.

Algú es vanaglorià de les seues belitrades tot volent fer estranya neu

dels cristalls diàfans del matí.

El temps en els seus dies últims es convertí en “rústic paratge”:

—sempre, em diguí: és preferible matar la gallina del veí.

Baratària, 31.XII.2012

MEDIODÍA

Se queman los telares en las baldosas del asfalto:

bien vale la pena encender la memoria en ausencia de catacumbas;

en los lugares fétidos es inminente el sonambulismo, por eso me aparto

de la navaja de los albañales.

Las esquinas son puntos de convergencia para los zopilotes,

tal vez el subsuelo nunca desgaste sus cortinas

y tengamos otro amanecer para un buen desayuno.

Hacia los días que quedan en el sombrero de la sal, la frase hecha

ahogándose inútilmente en los zapatos:

llevo días así, buscando la jaula de la luz. Alguien escupe en mis anteojos

la misma historia que he visto en días pasados.

Alquien hizo alarde de sus bellaquerías queriendo hacer extraña nieve

de los cristales diáfanos de la mañana.

El tiempo en sus días postreros, se convirtió en “rústico paraje”:

—siempre, me dije: es preferible matar la gallina del vecino.

Barataria, 31.XII.2012

ESTRIES

Imagen tomada del FB de Mirela Nicolae

ESTRIES

he anat acumulant tantes fenedures en les parets de l’alé com saliva en la meua boca: hi ha dies de estiatges martiris i llàgrimes cavalls impossibles als terrats de tot aqueix fullatge caòtic nu com s’obrin les llavors després de la pluja nodrida de cóleres i fragments de braços en les voravies per on tots els dies afone les meues sabates: a colps llostrege entre el llit de coltells aus ombrívoles en la turbulència del pòl·len i aigües d’interminable alfabet i céquies que la intimitat ha cavat en les branques del pit —tot ho pot fer el temps fins al punt d’arrasar amb el sossec escales una darrere de l’altra per a pujar al rocam de la flama: llig però cada lectura és una fletxa invisible amb els seus propis drenatges esbargit llig però cada lletra em deixa més fosca l’ànima: escric per a donar-li treva a la batalla del dia darrere dia ja m’acostumí per desgràcia als incendis a aqueixa argamassa que fa l’hivern amb la terra i la nit a voltes em torne diminut entre tanta fam que batega com aqueixa arena solta que es difumina als litorals (et sent bategar en l’aroma del pessebre que respirem en la geografia esmolada de les nostres boques en cadascun dels espais alçats per les espigues damunt de la planura cos a cos colpint les campanes elèctriques de les lluernes) el mormoleig fa clots en el mapa de la clorofila de sobte rebenten les paelles en el temps que ens vessa en prolixes portes sé que hi ha estries que es tornen indelebles màstecs crescut llit d’espills fusteries no clausurades en el Hai-Kai de Basho l’espai del Zen en l’oracle de la tinta sé que la llum ens dóna vertigens entre els signes zodiacals: la lletra i el poema que sagna en la nostra mateixa metafísica, què direm després de les equidistàncies? el desig grogueja en el fruiter i la memòria acumula taüts: unes altres estries més en l’acostumada pàgina dels cal·ligrames sovint és impossible despullar-se davant de les ferreries davant de les parets congelades de la neu davant de l’humor negre de les sabates de les andanes amb el rostre del nen perdut en els copiosos voltants de la vigília de fet ara fuig de les riallades pudentes del veïnat multiplicat de les abelles fuig dels tentacles rancis del sudor i fins i tot dels rellotges que drenen la consciència fuig que ja tinc abundoses cicatrius acumulades el poema és una altra fotografia més que revela les estridències de les diademes del fetictxisme un dia de pluja no llava tota la presó de l’ànima per això [Tu i  jo]somiem amb auris capells per a cobrir-nos de la nit que cau a les temples Així el teló de la boira no ens pipilleja: el llindar es desemboira per a continuar caminant en el somni les ninetes s’alcen potser damunt de l’empremta de la llum…

Baratària, 21.XII.2012

 Traducció al català per Pere Bessó

ESTRÍAS

he ido acumulando tantas hendiduras en las paredes del aliento como saliva en mi boca: hay días de estiajes martirios y lágrimas caballos imposibles en las azoteas de todo este follaje caótico desnudo como se abren las semillas tras la lluvia nutrido de cóleras y fragmentos de brazos en las aceras por donde todos los días hundo mis zapatos: a golpe amanezco entre el cauce de cuchillos aves sombrías en la turbulencia del polen y aguas de interminable alfabeto y acequias que la intimidad ha cavado en las ramas del pecho —todo lo puede hacer el tiempo hasta el punto de arrasar con el sosiego escaleras una tras otra para subir al peñasco de la llama: leo pero cada lectura es una flecha invisible con sus propios drenajes esparcidos leo pero cada letra me deja más oscura el alma: escribo para darle tregua a la batalla del día a día ya me acostumbré por desgracia a los incendios a esa argamasa que hace el invierno con la tierra y la noche a veces me vuelvo diminuto entre tanta hambre que palpita como esa arenilla suelta que se difumina en los litorales (te siento palpitar en el aroma del pesebre que respiramos en la geografía afilada de nuestras bocas en cada uno de los espacios levantados por las espigas sobre la llanura cuerpo a cuerpo golpeando las campanas eléctricas de las luciérnagas) el murmullo hace hondonadas en el mapa de la clorofila de pronto revientan las sartenes en el tiempo que nos derrama en prolijas puertas sé que hay estrías que se tornan en indelebles almácigos crecido lecho de espejos carpinterías no clausuradas en el Haikú de Basho el espacio del Zen en el oráculo de la tinta sé que la luz nos da vértigos entre los signos zodiacales: la letra y el poema que sangra en nuestra propia metafísica ¿qué diremos después de las equidistancias? el deseo amarillea en el frutero y la memoria acumula ataúdes: otras estrías más en la habitual página de los caligramas a menudo es imposible desnudarse frente a las herrerías frente a las paredes congeladas de la nieve frente al humor negro de los zapatos de los andenes con el rostro del niño perdido en la copiosa cercanía de la vigilia de hecho ahora huyo de las carcajadas malolientes del vecindario multiplicado de las abejas huyo de los tentáculos rancios del sudor y aun de los relojes que drenan la conciencia huyo que ya tengo abundantes cicatrices acumuladas el poema es otra fotografía más que revela las estridencias de las diademas del fetichismo un día de lluvia no lava toda la prisión del alma por eso [Vos y yo] soñamos con áureos sombreros para cubrirnos de la noche que cae en las sienes Así el telón de la niebla no nos pestañea: el umbral se despeja para seguir caminando en el sueño las pupilas se alzan acaso sobre la impronta de la luz…

Barataria, 21.XII.2012