domingo, 28 de noviembre de 2021

PERTANYC AL SILENCI │ PERTENEZCO AL SILENCIO

 

Imagen Fb de Pere Bessó



PERTANYC AL SILENCI

 

 

Pertanyc al silenci reclinat de fulles grogues que les vesprades,

sovint, desprenen sobre els ulls tancats i vençuts.

És com si una espiga de càncer es tornara irresistible,

llargs incisius salats, d’un vals de crèduls trens que riuen

entre maniquís degollats i derramats en el temps.

De vegades el so d’un ala irreparable de misteri.

Un sanglot de ferides mudes en la rosa de femta de les temples.

Cremen llamps desnonats en nits que teixen funerals.

Submis davall d’un mur de pedra, deixe que les meues pupil•les

callen el sentit dels escapularis i el ritme opac de la veu.

De l’horitzó copie el riu de núvols, llis, que s’acosta a la flama

del cresol que tenen les meues mans com llum fosa.

Mentre una eternitat de fullaraca es vincla al meu pit,

l’eco escapçat d’una guitarra es fa evident.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

PERTENEZCO AL SILENCIO

 

 

Pertenezco al silencio reclinado de hojas amarillas que las tardes,

a menudo, desprenden sobre los ojos cerrados y vencidos.

Es como si una espiga de cáncer se tornara irresistible,

largos incisivos salados, de un vals de crédulos trenes que ríen

entre maniquíes degollados y derramados en el tiempo.

A veces el sonido de un ala irreparable de misterio.

Un sollozo de heridas mudas en la rosa de estiércol de las sienes.

Arden relámpagos desahuciados en noches que tejen funerales.

Sumiso debajo de un muro de piedra, dejo que mis pupilas

callen el sentido de los escapularios y el ritmo opaco de la voz.

Del horizonte copio el río de nubes, terso, que se acerca a la llama

del candil que sujetan mis manos como luz derretida.

Mientras una eternidad de hojarasca se cimbra en mi pecho,

el eco decapitado de una guitarra se hace evidente.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga




No hay comentarios: