Imagen FB de Pere Bessó
DEL
COSTAT DEL SO TOU
Del costat del so tou dels trens o de la
fusta
quan la bada el vent els altaveus
silenciosos
de la boira i aquell colp de marro que
sona en la fam
El balanceig del vent fa moure l’ocell afligit en la branca
El soroll de la llum és interminable en la meua carn:
escolte la resplendor d’un polsim fi que es fa deliri
en el caos interior del paisatge
Més enllà dels objectes que es malbaraten en la memòria crema tot
com la mar que sospira en les ribes que s’allunyen en va
com el desordre de les voltes del vent que perduren sempre
com la màscara que amaga missals coagulats:
així la taula buida que ens colpeix els genolls de l’orfandat
així els sons en un laberint insondable d’empentes i ensopegades
així el peix o la libèl·lula amb la seua petita penombra de galops
Enmig de tota la fullaraca rompuda un lent pètal cau
com un cadàver immòbil dins de l’entranya
de les trones funeràries.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
El balanceig del vent fa moure l’ocell afligit en la branca
El soroll de la llum és interminable en la meua carn:
escolte la resplendor d’un polsim fi que es fa deliri
en el caos interior del paisatge
Més enllà dels objectes que es malbaraten en la memòria crema tot
com la mar que sospira en les ribes que s’allunyen en va
com el desordre de les voltes del vent que perduren sempre
com la màscara que amaga missals coagulats:
així la taula buida que ens colpeix els genolls de l’orfandat
així els sons en un laberint insondable d’empentes i ensopegades
així el peix o la libèl·lula amb la seua petita penombra de galops
Enmig de tota la fullaraca rompuda un lent pètal cau
com un cadàver immòbil dins de l’entranya
de les trones funeràries.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
DEL LADO DEL SONIDO AHUECADO
Del lado del sonido ahuecado de los trenes
o de la madera
cuando la quiebra el viento los
altoparlantes silenciosos
de la niebla y aquel golpe de almádana que
suena en el hambre
El balanceo del viento hace mover al
pájaro afligido en la rama
El ruido de la luz es interminable en mi
carne:
escucho el resplandor de un polvillo fino
que se hace delirio
en el caos interior del paisaje
Más allá de los objetos que se gastan en
la memoria arde todo
como el mar que suspira en las
orillas que se alejan en vano
como el desorden de las bóvedas del viento
que perduran siempre
como la máscara que oculta misales
coagulados:
así la mesa vacía que nos golpea las
rodillas de la orfandad
así los sonidos en un laberinto insondable
de empujones y traspiés
así el pez o la libélula con su pequeña
penumbra de galopes
En medio de toda la hojarasca rota un
lento pétalo cae
como un cadáver inmóvil dentro de la
entraña
de
los púlpitos funerarios.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario