jueves, 1 de agosto de 2019

A TALL DE L’OFEC

Imagen FB de Pere Bessó






A TALL DE L’OFEC




A través de la finestra del ponent es deixa veure l’ocell que viatja
a l’infinit fins a perdre’s en la brisa que fendeix els ulls
els meus germans descalços i jo a vegades empenyent l’ovella fosca
d’ombres del temps colorant de groc la pedra
del camí amb el llampec pregon de les engrunes: ací el vaixell
o el cavall de malsons el país que per inhumà
mai no fou el nostre mai ple des del cerç mai casa assossegada
La mare treballant amb la seua màquina Singer i les seues setmanes de teles
i cansaments i la seua entranya empunyada fins a rebregar amb afany
l’altra cara dels seus pensaments
El pare complint la seua condemna a la Penitenciaria de Santa Ana,
o a la Central de San Salvador arrossegant malnoms i abismes
En acabant pensar en la infància que mai no pintí de tornada a casa
El que més em dol és haver estat indefens en un país
on és perenne el caos i la infància una tragèdia
Així ho diu la història que obri les seues dents de luctuós aniversari
i l’ull de pedra de la nit que respira en el bucle d’un drama.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AL FILO DEL AHOGO




A través de la ventana del poniente se deja ver al pájaro que viaja
al sinfín hasta perderse en la brisa que hiende los ojos
yo y mis hermanos descalzos a veces empujando la oveja oscura
de sombras del tiempo coloreando de amarillo la piedra
del camino con el relámpago hondo de las migajas: ahí el barco
o el caballo de pesadillas el país que por inhumano
nunca fue nuestro nunca pleno desde el cierzo nunca casa sosegada
Mamá trabajando con su máquina Singer y sus semanas de telas
y cansancios y su entraña empuñada hasta estrujar con ahínco
la otra cara de sus pensamientos
Papá cumpliendo su condena en la Penitenciaría de Santa Ana,
o en la Central de San Salvador arrastrando motes y abismos
Luego pensar en la infancia que nunca pinté de regreso a casa
Lo que más me duele es haber sido indefenso en un país
donde es perenne el caos y la infancia una tragedia
Así lo dice la historia que abre sus dientes de luctuoso aniversario
y el ojo de piedra de la noche que respira en el bucle de un drama.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

No hay comentarios: