jueves, 18 de julio de 2019

RES NO FOU POSSIBLE

Imagen FB de Pere Bessó






RES NO FOU POSSIBLE




Comprendido habría sido muy otro. Pero no pudo ser,
Acaso no debió ser.
Vicente Huidobro




Mai no haguí de baixar al subsòl de les ràfegues, ni a la tortura
de viscosos escarments. Mai al grotescament benigne.
Davant de l’hora indemne cap cel a l’abast de les meues mans.
Ni una finestra de salvació per a les certituds.
Res no fou en en aquells tolls de breus pupil·les: només l’ebrietat
dels meus ulls nets com vol en voràgine.
Hi ha alguna cosa que em manca enmig de peixos de malenconia.
Hi ha alguna cosa que sempre m’aventa a la intempèrie i és millor així.
A vegades també el fred aquieta la casa.
Veig, després de tot, la cal·ligrafia deixada en la nit.
Res no pogué ser fins i tot amb un quinqué en les mans i l’horitzó
en els ulls i els trens plovent d’ales.
Potser hauria sigut una altra la cendra d’aquelles humides i vastes
pulsacions: un aprén de l’ull dins de la ferida.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




NADA FUE POSIBLE




Comprendido habría sido muy otro. Pero no pudo ser,
Acaso no debió ser.
Vicente Huidobro




Nunca debí bajar al subsuelo de las ráfagas, ni a la tortura
de viscosos escarmientos. Nunca a lo grotescamente benigno.
Ante la hora indemne ningún cielo al alcance de mis manos.
Ni una ventana de salvación para las certidumbres.
Nada fue en aquellos charcos de breves pupilas: sólo la ebriedad
de mis ojos limpios como vuelo en vorágine.
Hay algo que me falta en medio de peces de melancolía.
Hay algo que siempre me avienta a la intemperie y es mejor así.
A veces también el frío aquieta la casa.
Veo, después de todo, la caligrafía dejada en la noche.
Nada pudo ser aun con un quinqué en las manos y el horizonte
en los ojos y los trenes lloviendo de alas.
Quizás otra hubiera sido la ceniza de aquellas húmedas y vastas
pulsaciones: uno aprende del ojo adentro de la herida.
.
Del libro “Estación Huidobro”, 2019
©André Cruchaga

No hay comentarios: