domingo, 6 de enero de 2019

NAUFRAGI EN LA CENDRA

Imagen FB de Pere Bessó






NAUFRAGI EN LA CENDRA




Conversem enmig del tro de dos mons paral·lels, dos sepulcres on es funda la cendra, o es troben vençuts els noms. (A vegades és com haver nascut en un paisatge mig enrunat, o és només el desvetlament del propi rastre.) La pedra ha sigut el bordell o la creu, a voltes, la innocència ofegada davant de la claredat silenciosa que en mirar ens calla. És dolç l’ardor del foc finit, la cendra èbria dels arpons, els perfums blaus del pi de cuques de llum. Callem en el silenci endimoniat dels silencis. És una cicatriu el cel en el desús de les humitats íntimes? —En el tambor de la rosada, el fred que ens arriba com la punta d’un escalpel. Es rovella la boca d’esquelets.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




NAUFRAGIO EN LA CENIZA




Conversamos en medio del trueno de dos mundos paralelos, dos sepulcros donde se funda la ceniza, o se encuentran vencidos los nombres. (A veces es como haber nacido en un paisaje semiderruido, o es sólo el desvelo del propio rastro.) La piedra ha sido el lupanar o la cruz, a veces, la inocencia ahogada frente a la claridad silenciosa que al mirar nos calla. Es dulce el ardor del fuego fenecido, la ceniza ebria de los arpones, los perfumes azules del pino de luciérnagas. Callamos en el silencio endiablado de los silencios. ¿Es una cicatriz el cielo en el desuso de las humedades íntimas? —En el tambor del rocío, el frío que nos viene como la punta de un escalpelo. Se enmohece la boca de esqueletos.

Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

No hay comentarios: