lunes, 3 de diciembre de 2018

TESTIMONI

Imagen FB de Pere Bessó





TESTIMONI




Ara, després d’un calendari líquid, em ve en desordre i violenta la memòria. Sí, se sent el batec sepulcral de cada ombra sense que endevine el final de la salmorra. La nostàlgia cada vegada present en els ulls amb la seua estranya anatomia de subsòl. Tot crema més ençà de la plaga de l’infinit, tot i el remot dispara ràfegues de boira. (Sempre els trens tenen un cúmul de somnis i passatgers anònims: es fa fosc en el cos i també en la tendresa. Sense dir-ho, les ruïnes de bat a bat com una porta tota en desús.)

Al davall dels rails, el sospir inacabat de les llànties, els dorments com velles guspires de granit.

Tot resta obert a la nuesa de la deshora: als senders fugaços del pol·len, al cor d’ombres del temps. (Arriba el moment, finalment, d’una voluntariosa indiferència, del difús i gastat. Arriba sense regateigs l’assossec esperat.)

D’aquelles flassades tendres i alegres, em queda el vent i la fulla d’ombres verdes; no l’ert, sinó el viu de l’alfabet. Potser, el paraigües cec del foc.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






TESTIMONIO




Ahora, tras un calendario líquido, me viene en desorden y violenta la memoria. Sí, se oye el latido sepulcral de cada sombra sin que adivine el final de la salmuera. La nostalgia cada vez presente en los ojos con su extraña anatomía de subsuelo. Todo quema más acá de la llaga del infinito, aun lo remoto dispara ráfagas de niebla. (Siempre los trenes tienen un cúmulo de sueños y pasajeros anónimos: atardece en el cuerpo y también en la ternura. Sin decirlo, las ruinas de par en par como una puerta plenamente en desuso.)

Debajo de los rieles, el suspiro inacabado de las lámparas, los durmientes como viejas centellas de granito.

Todo está abierto a la desnudez de la deshora: a los senderos fugaces del polen, al corazón de sombras del tiempo. (Llega el momento, por fin, de una voluntariosa indiferencia, de lo difuso y gastado. Llega sin regateos el sosiego esperado.)

De aquellas cobijas tiernas y alegres, me queda el viento y la hoja de sombras verdes; no lo yerto, sino lo vivo del alfabeto. Quizás, el paraguas ciego del fuego.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

No hay comentarios: