jueves, 1 de noviembre de 2018

MISÈRIES

Imagen FB de Pere Bessó






MISÈRIES




…sobre espinas de nube y quejas de universo.
Juan Larrea





En la queixa, l’aforisme del verd de la fruita davant del groc del rellotge: una espina darrere d’una altra, gaudeix de l’arbre de les entranyes. Una destrucció darrere una altra bufa en els espills. Mai no acaba aquest joc plural de l’unt, ni té límits en la set del cos. L’univers ens curulla d’ombres invertebrades i de barres amb ulls d’escalfred. (Ignore si entre espina i núvol, deixen d’existir les gàbies, les estacions marginals de l’orenga, els bocins d’ulls en l’allau de les setmanes.) 

—Han transcorregut tantes paraules i misèries que ja he perdut el compte. Ara m’ofegue en la clandestinitat de les semblances. I busque renàixer enmig dels vius.

—Abans de fer perenne tanta indigència, deixa’m amb ningú enmig del sòrdid, en la primera fila del buit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MISERIAS




…sobre espinas de nube y quejas de universo.
Juan Larrea





En la queja, el aforismo del verde de la fruta frente al amarillo del reloj: una espina tras otra, goza del árbol de las entrañas. Una destrucción tras otra sopla en los espejos. Nunca acaba este plural juego del tizne, ni tiene límites en la sed del cuerpo. El universo nos colma de sombras invertebradas y de mandíbulas con ojos de escalofrío. (Ignoro si entre espina y nube, dejan de existir las jaulas, las estaciones marginales del orégano, los pedazos de ojos en la avalancha de las semanas.) 

—Han transcurrido tantas palabras y miserias que ya he perdido la cuenta. Ahora me ahogo en la clandestinidad de las semejanzas. Y busco renacer en medio de los vivos.

—Antes de perennizar tanta indigencia, déjame con nadie en medio de lo sórdido, en la primera fila del vacío.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

No hay comentarios: