DEGOTEIG SUBTERRANI

Imagen FB de Pere Bessó

DEGOTEIG SUBTERRANI

Qui sent aquest riu d’aigües subterrànies abans de morir? Jo espere ofegar en la set del fèretre totes les meues imperfeccions: en el quadern del sostre diari rememore totes les meues infàncies. El dol és alguna cosa d’inexplicable quan les pol·lucions graten l’alba. De vegades, pot més l’antifaç estacionari que no la respiració o la dissimulació que emmidona les palpebres o les illades. (Hi ha dies que emmudeixen les il·lusions, fosc el cos dels vestíbuls i les portes, negra l’habitació i les andanes. Moltes vegades remene les ganyades de l’alé o faig neteja de la meua nuesa.)

Cadascuna de les meues paraules és aquest armari dels anys umbilicals. En la penombra els espills impacients de l’acritud, el cos paralític de cada instant, el gel de la raó i l’alegria. A les meues mans, les claus trencades del fred.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

GOTEO SUBTERRÁNEO

¿Quién oye ese río de aguas subterráneas antes de morir? Yo espero en la sed del féretro, ahogar todas mis imperfecciones: en el cuaderno del techo diario, rememoro todas mis infancias. El luto es algo inexplicable cuando las poluciones rasguñan el alba. A veces, puede más el antifaz estacionario que la respiración o el disimulo que almidona los párpados o los ijares. (Hay días que enmudecen las ilusiones, oscuro el cuerpo de los zaguanes y las puertas, negra la habitación y los andenes. Muchas veces remuevo las costuras del aliento, o hago limpieza a mi desnudez.)

Cada una de mis palabras es ese armario de los años umbilicales. En la penumbra los espejos impacientes de la acritud, el cuerpo paralítico de cada instante, el hielo de la razón y la alegría. Entre mis manos, las llaves rotas del frío.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga