jueves, 6 de septiembre de 2018

VAIXELL ANCORAT

Imagen FB de Pere Bessó





VAIXELL ANCORAT




A Alcira Teresa Luppi Hang




Era la fusta sola començant a ser l’immòbil, l’invertebrat del risc de mai no marxar, les aigües flagel·lades dels paraigües, la pluja esquinçada de la floridura, potser aquell sarcòfag, destí fidel de la follia, o el poema mort que flueix en les paraules. (Sé de l’ull que caduca en la seua pròpia eloqüència: sé de les mans de cendra de l’inestroncable i de la soledat que desembarca en els espills.)

Clausurats els reflectors de la remor de la proa, els semicercles propers de l’abandonament; el destí que en abraçar-nos ens circumcida, quasibé en secret, com residus calcinats d’infinit. Només ens resten els costats indesxifrables del món i la matèria perpètua del mar als ulls.

Dins del suportable, l’escriptura a cegues, se’ns amuntega, com aquest foc finit, ferotgement incendiat.

Al capdavall, en l’abandonament, comença a transpirar la memòria…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




BARCO ANCLADO





A Alcira Teresa Luppi Hang




Era la madera sola comenzando a ser lo inmóvil, lo invertebrado del riesgo de nunca partir, las aguas flageladas de los paraguas, la lluvia desgarrada del moho, acaso aquel sarcófago, destino fiel de la locura, o el poema muerto que fluye en las palabras. (Sé del ojo que caduca en su propia elocuencia: sé de las manos de ceniza de lo irrestañable y de la soledad que desembarca en los espejos.)

Clausurados los reflectores del murmullo de la proa, los semicírculos cercanos del abandono; el destino que al abrazarnos nos circuncida, casi en secreto, como residuos calcinados de infinito. Sólo nos quedan los costados indescifrables del mundo y la materia perpetua del mar en los ojos.

Dentro de lo soportable, la escritura a ciegas, se nos agolpa, como ese fuego fenecido, ferozmente incendiado.

Al cabo, en el abandono, comienza a transpirar la memoria…


Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

No hay comentarios: