martes, 6 de octubre de 2015

ORILLA DEL ALIENTO

Imagen cogida de la red





RIBA DE L'ALÈ




Mentre que el temps ens divideix, el sudari trencat dels cantons i l’alé
últim de la pedra: en la dura fondalada de l’horitzó, sagnen els porus
totes les pors, l’encaix de la saliva, l’immens animal que ens colpeja
la consciència fins gitar-nos a la intempèrie,
on els porus descendeixen a l’argent viu impermeable dels pneumàtics.
(Un camina entre gallons esmolats de boques, plats, burilles, estranys barrets
de vigília i absències; en el foc fosc del desencert, el cavall abissal de les criptes obri els ulls 
dels gesmils irrenunciables, l’alt estany dels ecos, les hores de llet negra a la pàgina
 intravenosa de les paraules.)
Sempre polsa el temps els seus mocadors en promontoris de saliva.
El mur de l’enderroc ens contagia: el mur fosc de la carn que petrifica;
baixem a la riba prima dels records, al riu proper
que es troba en la dentadura del misteri: és tan modest el cresol
que qualsevol s’ensopega amb teranyines o aqueixos abocadors que abrasen ombres.
Vivim, de sobte, atrets pels colps d’aquest món de silencis bulliciosos, 
                                                                                                       [marcits d’aire i paraules.
Clama la riba de la llengua davant dels udols, la saliva ferotge de la soledat,
el forcejament davant de l’ull dels desvetlaments, la manta innocent de carrers i racons.
(El temps aclimata els nostres ardors, no pas els desvelatments i ganivets, no pas les zones
dels sords, no pas la cendra conreada en la remor, no pas aquests dies d’excelsa
foscor.) Quan apareixerà la llum plena, serà la cara sencera i l’ala,
l’horitzó en el seu darrer despullament…

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



ORILLA DEL ALIENTO




Mientras el tiempo nos divide, el sudario roto de las esquinas y el aliento
postrero de la piedra: en la dura hondonada del horizonte, sangran los poros
todos los miedos, el encaje de la saliva, el inmenso animal que nos golpea
la conciencia hasta arrojarnos a la intemperie,
donde los poros descienden al azogue impermeable de los neumáticos.
(Uno camina entre afilados gajos de bocas, platos, colillas, extraños sombreros
de vigilia y ausencias; en el fuego oscuro del desatino, el caballo abisal de las criptas abre los ojos de los jazmines irrenunciables, el alto estanque de los ecos, las horas de leche negra sobre la página intravenosa de las palabras.)
Siempre pulsa el tiempo sus pañuelos en promontorios de saliva.
El muro del escombro nos contagia: el muro oscuro de la carne que petrifica;
descendemos a la orilla delgada de los recuerdos, al río próximo
que se encuentra en la dentadura del misterio: es tan modesto el candil
que cualquiera tropieza con telarañas o esos basureros que abrasan sombras.
Vivimos, de pronto, atraídos por los golpes de este mundo de bulliciosos
silencios, marchitos de aire y palabras.
Clama la orilla de la lengua frente a los aullidos, la feroz saliva de la soledad,
el forcejeo ante el ojo de los desvelos, la cobija inocente de calles y rincones.
(El tiempo aclimata nuestros ardores, no los desvelos y cuchillos, no las zonas
de los sordos, no la ceniza cultivada en el murmullo, no estos días de excelsa
oscuridad.) Cuando aparezca la luz plena, será la cara toda y el ala,
el horizonte en su postrera desnudez…
Barataria, 2015

No hay comentarios: