viernes, 18 de septiembre de 2015

INVENTARI DE L’OBLIT

Imagen cogida de la red




INVENTARI DE L’OBLIT




A l’armari, la lluna plena; i damunt del estrèpit, un cresol furiós d’ombres.
Dreçats en la pell els calaixos de les setmanes i coberts d’oblits.
En les andanes de la nit, la glopada de records, crepitants els pedrenys
de les paraules, bohèmia la crònica de l’ànsia en els cercles patològics
de les dates: la claredat es burla de totes aquestes misèries inesgotables.
Podem, farts de tot, oblidar tot el que de barbàrie i miserable té la vida,
oilisquejar en la desmesura del passat? 
Hi ha certa mitologia immutable en l’oblit, en cada full del deliri, en cada
fusta indemne d’aquest monòleg? —Els armaris són certes arqueologies,
dipòsits assedegats de la fulla i la branca i l’arbre: allà subjauen els fulls
del pòstum i aquella boca cansada de paviments.
Davant de l’imminent deliren els cansaments del botxí i l’infortuni.
Algun lloc hi haurà per a guardar totes les engrunes des del diluvi als nostres
dies, des dels semàfors irrecobrables del plany, a aquesta sort d’anihilar
els trens en ple despullament de la fam.
(Entre tants oblits, tu, deslliurada dels meus porus, irreiterable en l’estrofa
del meu alé, catàrtica en l’èpica dels meus Hefestos: martelleja i flueix justament
en aquesta absurda severitat del demiürg. Absurd l’ordre i l’al·legoria
immerescuda dels setges. Absurda la indulgència sobre la pàgina suprimida.
Desglossats els renglons del vent, tu i la porta estreta de la moral.)

Tot l’esdevingut, molsa esvaïda dins del fèretre de los gira-sols.
Bruts i desencaixats, els borbollons de cendra damunt del costat de la tardor.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




INVENTARIO DEL OLVIDO




En el armario, la luna plena; y sobre el estrépito, un candil furioso de sombras.
Erguidos en la piel los cajones de las semanas y cubiertos de olvidos.
En los muelles de la noche, la bocanada de recuerdos, crepitantes las mollejas
de las palabras, bohemia la crónica del ansia en los círculos patológicos
de las fechas: la claridad se burla de todas estas miserias inagotables.
¿Podemos hartos de todo, olvidar cuanto de barbarie y miserable tiene la vida,
husmear en la desmesura del pasado? 
¿Hay cierta mitología inmutable en el olvido, en cada folio del delirio, en cada
madera indemne de este monólogo? —Los armarios son ciertas arqueologías,
depósitos sedientos de la hoja y la rama y el árbol: allí subyacen los folios
de lo póstumo y aquella boca cansada de pavimentos.
Ante lo inminente deliran los cansancios del verdugo y el infortunio.
Algún sitio habrá para guardar todas las migajas desde el diluvio hasta nuestros
días, desde los semáforos irrecobrables del sollozo, a esta suerte de aniquilar
los trenes en plena desnudez del hambre.
(Entre los tantos olvidos, vos, desasida de mis poros, irreiterable en la estrofa
de mi aliento, catártica en la épica de mis Hefestos: martilla y fluye justamente
en esa absurda severidad de lo demiurgo. Absurdo el orden y la alegoría
inmerecida de los asedios. Absurda la indulgencia sobre la página suprimida.
Desglosados los renglones del viento, vos y la puerta estrecha de la moral.)

Todo lo acontecido, desvaído musgo, dentro del féretro de los girasoles.
Sucios y desencajados, los borbotones de ceniza sobre el costado del otoño.
Barataria, 2015

No hay comentarios: