domingo, 28 de noviembre de 2021

PERTANYC AL SILENCI │ PERTENEZCO AL SILENCIO

 

Imagen Fb de Pere Bessó



PERTANYC AL SILENCI

 

 

Pertanyc al silenci reclinat de fulles grogues que les vesprades,

sovint, desprenen sobre els ulls tancats i vençuts.

És com si una espiga de càncer es tornara irresistible,

llargs incisius salats, d’un vals de crèduls trens que riuen

entre maniquís degollats i derramats en el temps.

De vegades el so d’un ala irreparable de misteri.

Un sanglot de ferides mudes en la rosa de femta de les temples.

Cremen llamps desnonats en nits que teixen funerals.

Submis davall d’un mur de pedra, deixe que les meues pupil•les

callen el sentit dels escapularis i el ritme opac de la veu.

De l’horitzó copie el riu de núvols, llis, que s’acosta a la flama

del cresol que tenen les meues mans com llum fosa.

Mentre una eternitat de fullaraca es vincla al meu pit,

l’eco escapçat d’una guitarra es fa evident.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

PERTENEZCO AL SILENCIO

 

 

Pertenezco al silencio reclinado de hojas amarillas que las tardes,

a menudo, desprenden sobre los ojos cerrados y vencidos.

Es como si una espiga de cáncer se tornara irresistible,

largos incisivos salados, de un vals de crédulos trenes que ríen

entre maniquíes degollados y derramados en el tiempo.

A veces el sonido de un ala irreparable de misterio.

Un sollozo de heridas mudas en la rosa de estiércol de las sienes.

Arden relámpagos desahuciados en noches que tejen funerales.

Sumiso debajo de un muro de piedra, dejo que mis pupilas

callen el sentido de los escapularios y el ritmo opaco de la voz.

Del horizonte copio el río de nubes, terso, que se acerca a la llama

del candil que sujetan mis manos como luz derretida.

Mientras una eternidad de hojarasca se cimbra en mi pecho,

el eco decapitado de una guitarra se hace evidente.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga




FINESTRA ENTREOBERTA │ VENTANA ENTREABIERTA

 

Imagen FB de Pere Bessó



FINESTRA ENTREOBERTA

 

 

Entreoberta la finestra del ponent, entra la nit plena.

Un galop des de l’alba mossega el crepuscle rapaz del cos.

Gozo sentir-me en la ignició dels sentits amb un deix

de Comèdia humana, amb al•legories mudes i vent de tabac.

Honoré de Balzac es reiria ací dels cachivaches respirats

a l’hora en què es desploma el furor del paisatge.

Sobre els vilans del pubis, la flauta del subsòl, el ciri

derramado després de la tempesta espessa de la febre.

Però res no és cert en un país de cortinatges obscurs.

A la volta del cantó sagnen atrils assonants com un cor

de velas apagades: hi ha so del vendaval del foc

i trompetes que sonen a una llàgrima, a trau en l’alè.

De pronto apagamos el ojo de las cicatrices, los desvanes

amarillos del vent, la brasa empuñada entre les mans.

Todo es un paisatge sense estacions, aigua que colpeix el naixement

pobre del camí a la vora dels somnis habitats en la terra.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

VENTANA ENTREABIERTA

 

 

Entreabierta la ventana del poniente, entra la noche plena.

Un galope desde el alba muerde el crepúsculo rapaz del cuerpo.

Gozo sentirme en la ignición de los sentidos con un dejo

de Comedia humana, con alegorías mudas y viento de tabaco.

Don Honoré de Balzac se reiría aquí de los cachivaches respirados

a la hora en que se desploma el furor del paisaje.

Sobre los vilanos del pubis, la flauta del subsuelo, el cirio

derramado tras la tormenta espesa de la fiebre.

Pero nada es cierto en un país de cortinajes oscuros.

A la vuelta de la esquina sangran atriles asonantes como un coro

de velas apagadas: hay sonido del vendaval del fuego

y trompetas que suenan a una lágrima, a ojal en el aliento.

De pronto apagamos el ojo de las cicatrices, los desvanes

amarillos del viento, la brasa empuñada entre las manos.

Todo es un paisaje sin estaciones, agua que golpea el nacimiento

pobre del camino junto a los sueños habitados en la tierra.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


sábado, 27 de noviembre de 2021

CENDRA DEL SOMNI │ CENIZA DEL SUEÑO

 

Imagen FB de Pere Bessó



CENDRA DEL SOMNI

 

 

Fins a l’agonia d’aquests embornals del fangar, la mosca

deslligada de la perplexitat amb la seua pinzellada de pintura surrealista.

En cada embolcall s’emmordassa la vida amb el seu desposat

joc de disfresses i boques desbordades de tabac.

Un color de pesta creix en la nit i repeteix les seues barques.

Davant d’un feix de tions, l’ara esquinça els talons,

mentre en la pell es fa boira cada llostreig, la brama

dels paisatges del crim: les nostres vides fineixen a la vora del tall

de punyals com en un atollador estremit per la pluja.

En cada llegenda abrigada als braços, el desvari transgressor,

l’ala que ja no encaixa en les politges, ni el suc de primavera

amb la seua partitura de ràfega o enclusa.

A l’hora de veure l’espill, ja no sé si és transitòria la mirada

de sal en el buit, o és tan sols alguna llàgrima ornada

en les paraules despullades dels entrebancs del cor.

Allà, en les cendres del somni, el cos lletreja els ocells

cremats: mai no sabré si són la veu de la infància o desvari…

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

CENIZA DEL SUEÑO

 

 

Hasta la agonía de esos resumideros de la ciénaga, la mosca

desatada de la perplejidad con su pincelada de pintura surrealista.

En cada envoltorio se amordaza la vida con su desposado

juego de disfraces y bocas desbordadas de tabaco.

Un color de peste crece en la noche y repite sus barcas.

Ante un haz de tizones, el ahora rasga los talones,

mientras en la piel se hace niebla cada amanecer, la brama

de los paisajes del crimen: nuestras vidas fenecen al borde del filo

de puñales como en un atolladero estremecido por la lluvia.

En cada leyenda abrigada en los brazos, el desvarío transgresor,

el ala que ya no encaja en las poleas, ni el zumo de primavera

con su partitura de ráfaga o yunque.

A la hora de ver el espejo, ya no sé si es transitoria la mirada

de sal en el vacío, o solo es alguna lágrima orillada

en las palabras desprendidas de los tropiezos del corazón.

Allá, en las cenizas del sueño, el cuerpo deletrea los pájaros

ardidos: nunca sabré si son la voz de la infancia o desvarío.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


viernes, 26 de noviembre de 2021

FLOR DEL DOL │ FLOR DEL LUTO

 

Imagen FB de Pere Bessó


FLOR DEL DOL

 

 

Davant de la flor del dol, el fum voraç com aquesta set sense pietat.

Un amanyac de crucifixos entebeix les mans de la queixa,

aquest no-res que s’afona en la meua ànima mentre udola el ponent.

A aquestes hores se me n’ixen els ulls de sempre.

Al nostre voltant, la llengua derruïda del paisatge, el parrac.

En els mateixos repunts del so, el vast camí d’ombres.

Tots els somnis se’m cremen sense que es salven les palpebres,

ni aquella nuesa de serp, fangosa de travessies.

Arrime la incandescència d’au de rapinya a la còpula del vent.

Tot és finit en aquest país colpit per la mentida

i el crim i així, dolorós, “vole cap a enlloc”.

Jardins obscurs i violents xopen de tristesa l’eternitat.

Potser ja mai no riurem, i els ulls només ens serviran per al plany.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

FLOR DEL LUTO

 

 

Frente a la flor del luto, el humo voraz como esta sed despiadada.

Un arrullo de crucifijos entibia las manos de la queja,

esta nada que se hunde en mi alma mientras aúlla el poniente.

A estas horas se me salen los ojos de siempre.

Alrededor nuestro, la lengua derruida del paisaje, el andrajo.

En los mismos pespuntes del sonido, el vasto camino de sombras.

Todos los sueños se me queman sin que se salven los párpados,

ni aquella desnudez de serpiente, fangosa de travesías.

Arrimo la incandescencia de ave de rapiña a la cópula del viento.

Todo está fenecido en este país golpeado por la mentira

y el crimen y así, doloroso, “vuelo hacia ninguna parte”.

Jardines oscuros y violentos empapan de tristeza la eternidad.

Quizás ya nunca riamos y los ojos solo nos sirvan para el llanto.

 

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga