viernes, 28 de mayo de 2021

VARIACIÓ DEL PRESENT│ VARIACIÓN DEL PRESENTE

Imagen Pinterest



VARIACIÓ DEL PRESENT

 

 

Vivim en una mena de metamorfosi d’agulles purulentes:

en el bestiari de la faula, el miratge i el seu purgatori de vertigens,

totes aquestes maneres canalles que no accepta la raó, ni la gebrada.

A poc a poc només ens va quedant el sediment a les sabates

com una ombra que adopta la boca, com un vel per amagar

la nit, o aquest indefinit abisme que colonitzen les fal•làcies.

De l’altre costat del carnestoltes de sal, el toll de la meua veu,

el drap de l’ànima igual al dolor que calla totes les seues tristeses.

La meua memoria fa compte de totes les barbàries:

                                                         són masclets que despullen

El meu alè, úlceres, potser, del propi desvetlament i les culpes.

Per sort mai no és estranya aquesta febre que gosa seguir-me

al llit: suen les mortalles en la seua poció de flassades humides.

Em fan por les farmàcies, malgrat l’amor. Tot és confús al riu

de la son, en la carn de la dona que s’inclina al meu pit

perquè afuselle enmig de la pluja els seus dos ocells d’heura.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

VARIACIÓN DEL PRESENTE

 

 

Vivimos en una especie de metamorfosis de agujas purulentas:

en el bestiario de la fábula, el espejismo y su purgatorio de vértigos,

todas esas formas canallas que no acepta la razón, ni la escarcha.

De a poco solo nos va quedando el sedimento en los zapatos

como una sombra que adopta la boca, como un velo para ocultar

la noche, o ese indefinido abismo que colonizan las falacias.

Del otro lado del carnaval de sal, el charco de mi voz, el trapo del alma

igual al dolor que calla todas sus tristezas.

Mi memoria da cuenta de todas las barbaries: son petardos que desnudan

mi aliento, úlceras, acaso, del propio desvelo y las culpas.

Por suerte nunca es extraña esta fiebre que se atreve a seguirme

en la cama: sudan las mortajas en su pócima de cobijas húmedas.

Me dan miedo las farmacias, pese al amor. Todo es confuso en el río

del sueño, en la carne de la mujer que se inclina en mi pecho

para que fusile en medio de la lluvia sus dos pájaros de yedra.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


 

martes, 25 de mayo de 2021

MAREA DEL ROSTOLL│ MAREA DEL RASTROJO

 

Imagen FB de Pere Bessó



MAREA DEL ROSTOLL

 

 

Me duele atravesar tu sombra hirsuta

y respirar tu aroma enmohecido.

Duele palpar tus rosas

de vigilante espuma negra.

Delia Quiñónez

 

 

Enmig de tanta ranera, la llum de la teua carn o l’ombra a dentegades del naufragi d’aquesta ferida rovellada i sense abric. Damunt del llit el crit ens arranca els matins de l’alè, o aquest temps tetelque de les pulsacions que travessen els cantons de l’ocell al cel. Ací se’ns castra l’arc de Sant Martí al pit i els batecs del cargol dels teus engonals. De vegades només baixem al clau de les ombres, a l’agulla de cap oculta del rellotge, a l’incendi que ens condemna a l’ofec d’una llàgrima. Encegats, sacsem la flauta dels peixos i les seues emmudides aletes de sorres de l’espenyador. A fora, en un acte únic, la rosa hirsuta del bosc esquitxada per l’enrenou de la rosada, el mateix ocell que descendeix del diluvi menyspreant la marea del rostoll.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

MAREA DEL RASTROJO

 

 

Me duele atravesar tu sombra hirsuta

y respirar tu aroma enmohecido.

Duele palpar tus rosas

de vigilante espuma negra.

Delia Quiñónez

 

 

En medio de tanto estertor, la luz de tu carne o la sombra a dentelladas del naufragio de esta herida enmohecida y sin abrigo. Sobre el lecho el grito nos arranca las mañanas del aliento, o ese tiempo tetelque de las pulsaciones que atraviesan las esquinas del pájaro en el cielo. Aquí se nos castra el arco iris en el pecho y los latidos del caracol de tus ingles. A veces solo descendemos al clavo de las sombras, al alfiler oculto del reloj, al incendio que nos condena al ahogo de una lágrima. Enceguecidos, sacudimos la flauta de los peces y sus enmudecidas aletas de arenas del despeñadero. Afuera, en un acto único, la rosa hirsuta del bosque salpicada por el alboroto del rocío, el mismo pájaro que desciende del diluvio desdeñando la marea del rastrojo.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


lunes, 24 de mayo de 2021

EL TREN DE LA MEUA SET│ EL TREN DE MI SED

 

Imagen FB de Pere Bessó



EL TREN DE LA MEUA SET

 

 

Cojo el tren.

Cojo el tren de la tarde con la mano,

con la mirada sola.

Dolors Alberola

 

 

Des de la terra naixent de la infància, el tren de set com un llarg sospir, negat de rails i dorments. Just en l’espill de la vesprada, l’al•literació de vagons, l’infinit canviant de mirada. Era sempre imaginar viatges, cecs ressons cenyits als meus ulls. Era sempre un somni de pobre convocat per una ebrietat de finestres al pit. No he canviat, des de llavors, el meu vestit mortuori, ni he deixat d’explorar en l’asfalt aquell tren de ‘Las Pavas’ amb seients de fusta i bullici de metall enredat en el vent i el cudol. Mai no volguí dir-li adéu a aquest fum de carbó frenètic, a aquest joc de disfressar el dia amb les diferents disfresses dels meus braços. Davant del crespó de núvols esquinçats per l’ull, només la mirada i la seua politja de rellotgeria.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

EL TREN DE MI SED

 

 

Cojo el tren.

Cojo el tren de la tarde con la mano,

con la mirada sola.

Dolors Alberola

 

 

Desde la tierra naciente de la infancia, el tren de sed como un largo suspiro, anegado de rieles y durmientes. Justo en el espejo de la tarde, la aliteración de vagones, el infinito cambiando de mirada. Era siempre imaginar viajes, ciegos ecos ceñidos a mis ojos. Era siempre un sueño de pobre convocado por una ebriedad de ventanas en el pecho. No he cambiado, desde entonces, mi traje mortuorio, ni he dejado de explorar en el asfalto, aquel tren de Las Pavas con asientos de madera y bullicio de metal enredado en el viento y el guijarro. Nunca quise decirle adiós a ese humo de carbón frenético, a ese juego de disfrazar el día con los diferentes disfraces de mis brazos. Ante el crespón de nubes rasgadas por el ojo, solo la mirada y su polea de relojería.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga



MAI NO PODREM SER ELS MATEIXOS│ JAMÁS PODREMOS SER LOS MISMOS

 

Imagen Pinterest



MAI NO PODREM SER ELS MATEIXOS

 

 

Mira a tu alrededor: la primavera

no volverá a posarse en tu jardín.

Domingo F. Faílde

 

 

Caminem enmig d’un bri amb moltes fissures i morades

espigues; al rostre les aigües del riu que marxàrem,

el cel futur que somiàrem encès de folls perfums i cançons.

En el camí un va recollint trossets d’esperança, encara que

als carrers ens trobem amb ulls que han anant aprehenent

la foscor i l’enyorament líquid del calendari dels codis

insomnes de la nostàlgia, el vertigen que sovint ens arracona

en el vòmit d’un núvol de durs límits, de la provocació impune

de les ombres com el fum ixent d’una nafra.

Al costat d’aquestes estranyes cadenes de buit, les pèrdues al voltant

d’un país que sucumbeix al fum i a un futur d’ales i alegria.

Trencat el dia, mai no podrem ser els mateixos: ací, els cors

agres i la faula sorda del jardí dels presagis, el gel

en les paraules i la plaga d’extenuants recances.

Al soroll de les voravies, el cos es perd en muralles d’absurds.

A la distància, feta terra, Bessie Smith i el seu Down hearted blues…

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

JAMÁS PODREMOS SER LOS MISMOS

 

 

Mira a tu alrededor: la primavera

no volverá a posarse en tu jardín.

Domingo F. Faílde

 

 

Caminamos en medio de una brizna con muchas fisuras y moradas

espigas; en el rostro las aguas del río que anduvimos,

el cielo futuro que soñamos encendido de locos perfumes y canciones.

En el camino uno va recogiendo pedacitos de esperanza, aunque

en las calles nos encontremos con ojos que han ido aprehendiendo

la oscuridad y la añoranza líquida del calendario de los códigos

insomnes de la nostalgia, el vértigo que a menudo nos arrincona

en el vómito de una nube de duros límites, de la provocación impune

de las sombras como el humo saliente de una llaga.

Junto a estas extrañas cadenas del vacío, los extravíos alrededor

de un país que sucumbe al humo y a un futuro de alas y alegría.

Roto el día, jamás podremos ser los mismos: aquí, los corazones

agrios y la fábula sorda del jardín de los presagios, el hielo

en las palabras y la llaga de extenuantes pesadumbres.

En el ruido de las aceras, el cuerpo se pierde en murallas de absurdos.

A la distancia, hecha tierra, Bessie Smith y su Down hearted blues…

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga