FALSES PROMESES│ FALSAS PROMESAS

 

Imagen Pinterest

FALSES PROMESES

 

 

Com ocultar la fetidesa, sinó a través de diversos dispositius,

entre ells, les màscares i la destrucció a què hem estat sotmesos?

—La rigidesa del balcó negre on juga la xicalla del futur,

els certificats de naixement en l’irrespirable.

Malbaratàrem els contes de fades i totes aquelles dates memorables:

És possible barallar el granit amb els ocells, el benefici del dubte

amb les veritats acabades? (Em tem que les il•lusions deixaren de ser

implacables i que en comptes de truita li apostàrem a la Bossa de Valors,

i a aquest fluir animós de l’esquerp.)

Des de la torre de Babel, colpeix l’escopitall de l’incest, (tota la clientela

s’ha amuntegat davant del gran vent), als cantons del món,

els animismes patriarcals i fins i tot el tràfec de la història.

La pols és un astor l’edat del qual polsa les foscors de la boca…

San Francisco, CA, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

FALSAS PROMESAS

 

 

¿Cómo ocultar la fetidez, sino a través de diversos dispositivos,

entre ellos, las máscaras y la destrucción a la que hemos sido sometidos?

—La rigidez del balcón negro donde juegan los niños del futuro,

los certificados de nacimiento en lo irrespirable.

Dimos al traste los cuentos de hadas y todas aquellas fechas memorables:

¿Es posible mezclar el granito con los pájaros, el beneficio de la duda

con las verdades acabadas? (Me temo que las ilusiones dejaron de ser

implacables y que en vez de tortilla le apostamos a la Bolsa de valores,

y a ese fluir animoso de lo huraño.)

Desde la torre de Babel, golpea la escupida del incesto, (toda la clientela

se ha agolpado ante al gran viento), en las esquinas del mundo,

los animismos patriarcales y hasta el trasiego de la historia.

El polvo es un azor cuya edad pulsa las oscuridades de la boca…

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga

CARTA AL FUTUR│ CARTA AL FUTURO

 

Imagen Pinterest

CARTA AL FUTUR

 

 

On el foc ens abaste, el frenesí de la tinta en el nou ordre.

Davant de les instruccions, l’estrella de l’avenir. (Després de la tempesta

i els seus estripalls atziacs, la llum en els cristalls de l’anhel.)

Ja abastà la salmorra i la foscor agònica entre nosaltres:

sobrevisquérem als miratges, ara és temps que els ulls

siguen a l’altura de la foguera del coratge per a desfer l’escuma.

Sé que en la laboriositat de l’alè, hi ha les municions del ferment

i no la cendra, (l’amor és com l’alquimista a la recerca de l’alba);

—nosaltres ja trobàrem l’eixida al fosc vinagre del camí.

Quant ens ha costat restar desperts per a fabular

el nou cicle. Qua perguérem en el solc de febre de la nit:

en la memòria la inquietant nuesa del sanglot.

Ja no el cel d’ennuvolat de puntes grises grises, ni ramat de cel•les.

Per al futur, aquest llast del cos d’argila dels braços.

Per al futuro només ales missatgeres i no paraigües foscos d’odis.

Entre les mans, que només picotegen les llavors del foc i la llum,

com el primer dia, aquell primer dia de la sembra de la sorpresa gran.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanès al català per PERE BESSÓ

.

 

 

 

CARTA AL FUTURO

 

 

Donde el fuego nos alcance, el frenesí de la tinta en el nuevo orden.

Ante las instrucciones, la estrella del porvenir. (Después de la tormenta

y sus jirones aciagos, la luz en los cristales del anhelo.)

Ya fue suficiente la salmuera y la oscuridad agónica entre nosotros:

sobrevivimos a los espejismos, ahora es tiempo de que los ojos

estén a la altura de la hoguera del coraje para deshacer la espuma.

Sé que en la laboriosidad del aliento, están las municiones del fermento

i no la ceniza, (el amor es como el alquimista en busca del alba);

—nosotros ya encontramos la salida al oscuro vinagre del camino.

Cuánto nos ha costado permanecer despiertos para fabular

el nuevo ciclo. Cuánto perdimos en el surco de fiebre de la noche:

en la memoria la inquietante desnudez del llanto.

Ya no el cielo de nublado de encajes grises, ni rebaño de celdas.

Para el futuro, este lastre del cuerpo de arcilla de los brazos.

Para el futuro solo alas mensajeras y no paraguas oscuros de odios.

Entre las manos, que solo picoteen las semillas del fuego y la luz,

como el primer día, aquel primer día de la siembra del asombro.

San Francisco, CA, 2013

 

©André Cruchaga

EN SÈPIA│ EN SEPIA

 

Imagen Pinterest

EN SÈPIA

 

 

Ignore la raó dels retrats, així en les pupil•les, qui són

els protagonistes del mal d’ull, aquells que antecediren

a la mateixa porta. Aquells que pergueren el semen en els engolidors.

(Cada dia aní intoxicant-me de tants testimoniatges, de l’edat perduda

de les aus, de les toves polvoritzades per rellotges sinistres.)

Cada vegada, sense més, retornàrem al compte regressiu del fum

i el sutge de les antiguitats, amargues les dents del vent,

gravada la prebenda de l’èxtasi d’un altamar impenetrable.

En la disputa per la teranyina brodada dels llampecs,

el missal de la trona empantanegat de certes litúrgies i aquells secrets

esquinçant la consciència, la sagacitat de les parpelles a l’atzar de baldes,

mentre els descalços continuen esperant la transparència o una altra travessia

enmig dels matolls de la història, o pluges d’indicible goig.

Tot es destiny en el punyal del degoteig de la fullaraca i queda atrapada

la innocència en un motle de dents que manquen de simetria.

—Alguna vegada parlàrem de l’arc de sant Martí, ho sé, però no de fugir de l’alba,

i dels braços, ni tan sols dels líquens bellugadissos de la gebrada

que llepen els lladrucs de la nit amb tenacitat de hiena.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

EN SEPIA

 

 

Ignoro la razón de los retratos, así en las pupilas, quiénes son

los protagonistas del mal de ojo, aquellos que antecedieron

a la misma puerta. Aquellos que perdieron el semen en los tragantes.

(Cada día me fui intoxicando de tantos testimonios, de la edad perdida

de las aves, de los adobes pulverizados por relojes siniestros.)

Cada vez, sin más, retornamos a la cuenta regresiva del humo

y el hollín de las antigüedades, amargos los dientes del viento,

grabada la prebenda del éxtasis de un altamar impenetrable.

En la disputa por la telaraña bordada de los relámpagos,

el misal del púlpito empantanado de ciertas liturgias y aquellos secretos

rasgando la conciencia, la sagacidad de los párpados al azar de aldabas,

mientras los descalzos siguen esperando la transparencia u otra travesía

entre los matochos de la historia, o lluvias de indecible gozo.

Todo se destiñe en el puñal del goteo de la hojarasca y queda atrapa

la inocencia en un molde de dientes que carecen de simetría.

—Alguna vez hablamos del arco iris, lo sé, pero no de huir del alba,

y de los brazos, ni siquiera de los líquenes movedizos de la escarcha

que lamen los ladridos de la noche con tenacidad de hiena.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga

VERSIÓ DEL FOC│ VERSIÓN DEL FUEGO

 

Imagen Pinterest

VERSIÓ DEL FOC

 

 

Sagne de peus i mans, però aprenguí a caminar enmig

de la desbandada. Deixí les crosses clavades al cel,

mentre les agulles de cap mirotejaven en la nit.

(En cada soterrani cremaven cossos fratricides, la complicada simetria

dels murs i l’estrany camí dels que parlen de l’amor.)

Des de llavors he volgut esborrar els precipicis líquids

de la perversió i salvar-me de l’insomni de l’avenir d’escalpels,

dels panys: no és fàcil, clar, pensar en tots els detalls,

sense transitar el pont del passat de les argolles de la fam,

sense veure el cavall de la tenebra al llindar dels amargs tramvies

soscavats als ulls. No és fàcil una intempèrie sense codi postal.

Obert el cofre i les seues incandescències, amb seguretat puc veure la destral

a l’aguait i la seua gola intoxicada de congestes.

Ja no hi ha màgia sinó espant en aquesta torxa que vacil•la entre ales

i ossos, entre gestos frenètics una flassada d’agulles de cap.

Arribat a un punt els vaixells es difuminen dins de boques grises.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

 

VERSIÓN DEL FUEGO

 

 

Sangro de pies y manos, pero aprendí a caminar en medio

de la desbandada. Dejé las muletas clavadas en el cielo,

mientras los alfileres espejeaban en la noche.

(En cada sótano ardían cuerpos fratricidas, la complicada simetría

de los muros y el extraño camino de los que platican del amor.)

Desde entonces he querido borrar los precipicios líquidos

de la perversión y salvarme del insomnio del porvenir de escalpelos,

de las cerraduras: no es fácil, claro, pensar en todos los pormenores,

sin transitar el puente del pasado de las argollas del hambre,

sin ver el caballo de la tiniebla en el umbral de los amargos tranvías

cavados en los ojos. No es fácil una intemperie sin código postal.

Abierto el cofre y sus incandescencias, de seguro puedo ver el hacha

al acecho y su garganta intoxicada de ventisqueros.

Ya no hay magia sino espanto en esta antorcha que vacila entre alas

y huesos, entre gestos frenéticos y una cobija de alfileres.

Llegado a un punto los barcos se difuminan dentro de bocas grises.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga