lunes, 10 de agosto de 2020

PRESÈNCIA ESTRANYA │ PRESENCIA EXTRAÑA

Imagen FB de Pere Bessó





PRESÈNCIA ESTRANYA




Al carrer el vernís dur dels menjadors ambulants. Sobre les voravies, quasi inerts, ens bressolen els captaires amb les seues ràncies ulleres i almanacs de mocadors invisibles. D’aquesta vida amb nens abstrets, manca de sossec el coixí; pertot, els espills foscos dels ossos i la bijuteria dels monts de pietat: un aprèn que la ciutat és un museu i cada vida un diluvi. Després de tanta errada entre mercaderies, algú respira braços llunyans i enormes estacions de sutge i, també, inusitats cels com esquerdes. (En el fons, em parla l’infant que truca a la porta i espera pacientment l’alba.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PRESENCIA EXTRAÑA
.



En la calle el barniz duro de los comedores ambulantes. Sobre las aceras, casi inertes, nos arrullan los mendigos con sus rancias ojeras y almanaques de invisibles pañuelos. De esta vida con niños ensimismados, carece de sosiego la almohada; por doquier, los espejos oscuros de los huesos y la bisutería de los montepíos: uno aprende que la ciudad es un museo y cada vida un diluvio. Después de tanto extravío entre mercaderías, alguien respira lejanos brazos y enormes estaciones de hollín y, también, inusitados cielos como grietas. (En el fondo, me habla el niño que toca la puerta y espera pacientemente el alba.)
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

jueves, 6 de agosto de 2020

TORBA DE LLUNYANIES │ TURBA DE LEJANÍAS

Imagen FB de Pere Bessó





TORBA DE LLUNYANIES




Muda, la torba de dubtes que m’espenya quan la tempesta llepa els espills. Des de la llunyania, mor escapçada la joia: un camí no cap en l’ull de l’agulla, ni la nit alça vol ensopegant-se amb la boira dels ulls. No hi ha trenc d’alba en els buits de la sang, ara que ho pense. Properes al desvetlament, les cendres d’alguna porta, la sordidesa a les suors del crit. Ara només em resten les fúries de les calmes sembrades, o aquella llum que escapa de la vista.
.
.


TURBA DE LEJANÍAS




Muda, la turba de dudas que me despeña cuando la tempestad lame los espejos. Desde la lejanía, muere decapitado el regocijo: un camino no cabe en el ojo de la aguja, ni la noche alza vuelo tropezando con la niebla de los ojos. No hay amanecer en los huecos de la sangre, ahora que lo pienso. Cercanas al desvelo, las cenizas de alguna puerta, la sordidez a los sudores del grito. Ahora solo me quedan las furias de las calmas sembradas, o aquella luz que escapa de la vista.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

miércoles, 5 de agosto de 2020

DES DE TANTS CAMINS │ DESDE TANTOS CAMINOS

Imagen FB de Pere Bessó






DES DE TANTS CAMINS





There the dim ooze scarce creeps between the graves,
Where wind nor sun shall visit the pale face,
Nor wave shall stir a tress on the dead brow.
John Barlas




En acabant, les fosques lluminositats de l’alè en una cullerada de xarop d’extravagàncies, un barret de sal damunt de l’areneta de les sabates, un llavors que mai no fou viatge, una conversa de tiliches amb la seua sana displicència. Sempre fou així l’alè que ixia del del granit, una noble tasca per a pujar les escalinates del desig, unes cuixes disseminades en molts noms, una olor calcinada de còpules. Després, un carrer indefinible com una riallada de tile enmig de tants d’objectes en desús. (Un so de cascos s’alça a la voravia del pit, mentre la fusta canvia la seua vestidura a les serradores.)
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
.



DESDE TANTOS CAMINOS




There the dim ooze scarce creeps between the graves,
Where wind nor sun shall visit the pale face,
Nor wave shall stir a tress on the dead brow.
John Barlas




Después, las oscuras luminosidades del aliento en una cucharada de jarabe de extravagancias, un sombrero de sal sobre la arenilla de los zapatos, un entonces que nunca fue viaje, una conversación de tiliches con su sana displicencia. Siempre fue así la respiración que salía del granito, una noble tarea para subir las escalinatas del deseo, unos muslos diseminados en muchos nombres, un olor calcinado de cópulas. Después, una calle indefinible como una carcajada de tile en medio de tantos objetos en desuso. (Un sonido de cascos se yergue sobre la acera del pecho, mientras la madera cambia su vestidura en los aserraderos.)
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

martes, 4 de agosto de 2020

PULSIONS │ PULSIONES

Imagen FB de Pere Bessó





PULSIONS




thy garden's close
Is grown a wilderness, where none shall find
One strayed, last petal of one last year's rose.
Ernest Dowson




Camine enmig de la idiotesa de culleres i forquetes rovellades, ¿en quina categoria cap aquesta sopor d’ergàstuls infestats per llengües de tisores malèvoles? Al darrere, tapials de pixum anònims com la foscor escampada d’un bordell; al davant, converses incestuoses multipliquen la respiració d’aquests dies rotunds de salmorra. L’ull es crema als cantons del cuc de la pobresa i retrata audiències moribundes. A la fi només cal fugir d’aquesta vexació o pensar en aquell amor poc racional dels llindars mancats de puresa. O discòrrer en la súplica d’un pit ferit d’ocells vora del somni que somiem en una cistella de pulsions agrestes.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PULSIONES




thy garden's close
Is grown a wilderness, where none shall find
One strayed, last petal of one last year's rose.
Ernest Dowson




Camino entre la idiotez de cucharas y tenedores oxidados, ¿en qué categoría cabe este sopor a ergástulas infestadas por lenguas de tijeras aviesas? Detrás, tapiales de orina anónimos como la oscuridad dispersa de un burdel; enfrente, conversaciones incestuosas multiplican la respiración de estos días rotundos de salmuera. El ojo se quema en las esquinas del gusano de la pobreza y retrata audiencias moribundas. Al final solo hay que huir de este vejamen o pensar en aquel amor poco racional de los umbrales carentes de pureza. O discurrir en la súplica de un pecho herido de pájaros a la orilla del sueño que soñamos en un guacal de pulsiones agrestes.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga