martes, 28 de julio de 2020

CONTRAPARTIDA│ CONTRAPARTIDA

Imagen FB de Pere Bessó





CONTRAPARTIDA




le Temps règne; il a repris sa brutale dictature. Et il me pousse,
comme si j'étais un boeuf, avec son double aiguillon.
Charles Baudelaire




A l’altra banda de l’alè profund de la nuesa, la fulla que es renovella amb la brisa. Una finestra transparent que s’amuntega a les mans, potser la reserva de la nit davant de l’espill. O una línia llunyana que el temps devora. En terra, l’alegria amb esparadraps, la respiració feridora de les foscors. (Se’ns n’anà del tot, excepte un telegrama de taüts enmig d’un grapat d’ecos.) Davall de la pendent, els panys rovellats i suorosos de la disfressa, aquell vernís de sang de l’ocell descompost, els dies freds als trens de fang. Tot té sentit quan aleteja el buit damunt del coixí i plou de remat sobre l’escorça de les pedres.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONTRAPARTIDA




le Temps règne; il a repris sa brutale dictature. Et il me pousse,
comme si j'étais un boeuf, avec son double aiguillon.
Charles Baudelaire




Al otro lado del aliento hondo de la desnudez, la hoja que se renueva con la brisa. Una ventana transparente que se agolpa en las manos, quizás el sigilo de la noche frente al espejo. O, una línea lejana que el tiempo devora. En tierra, la alegría con esparadrapos, la respiración hiriente de las oscuridades. (Se nos fue todo, excepto un telegrama de ataúdes en medio de un manojo de ecos.) Debajo de la pendiente, las cerraduras oxidadas y sudorosas del disfraz, aquel barniz de sangre del pájaro descompuesto, los días fríos en los trenes de barro. Todo tiene sentido cuando aletea el vacío sobre la almohada y llueve de remate sobre la corteza de las piedras.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

lunes, 27 de julio de 2020

PRIMAVERA EVOCADA │ PRIMAVERA EVOCADA

Imagen FB de Pere Bessó






PRIMAVERA EVOCADA




Ací la pedra de núvols en les ulleres del firmament de les aigües estancades, el contorn d’un ocell pasturat pels dits, la pinça de les comissures de cristall del vent a trenc d’alba sota d’un suport de batecs a punt de desfullar-se com la fulla del foc esposada. Ací la rosa de genolls davant de la pira de la sufocació. (Ambdós aprenguérem a patir l’esca calcinada de la pell, mentre la ciutat, a contrallum, escrivia el poema amb brases luminiscents.) D’aquelles caigudes, latents i obertes, crec sentir la fragància de les ales i el ponent de molsa anticipat de dues ombres.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PRIMAVERA EVOCADA




Aquí la piedra de nubes en las ojeras del firmamento de las aguas estancadas, el contorno de un pájaro apacentado por los dedos, la pinza de las comisuras de cristal del viento amanecido debajo de un sostén de latidos a punto de deshojarse como la hoja del fuego desposado. Aquí la rosa de rodillas frente a la pira del sofoco. (Ambos aprendimos a sufrir la yesca calcinada de la piel, mientras la ciudad, a contraluz, escribía el poema con brasas luminiscentes.) De aquellas caídas, latentes y abiertas, creo escuchar la fragancia de las alas y el poniente de musgo anticipado de dos sombras.

Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

domingo, 26 de julio de 2020

ITINERARI RESTITUÏT │ ITINERARIO RESTITUIDO

Imagen FB de Pere Bessó





ITINERARI RESTITUÏT




A place of shadows utterly,
Where never coos the turtle-dove,
Ernest Dowson




Just entre les meues mans un lloc que ocupa el silenci. Otras mans tràgiques en l’alè d’una ombra que ja no respon, sinó al buit i a l’ull que es resisteix a tancar les seues latituds. Ací un drap de cebes s’enredra en la nit, un all de pèrdues mossega com un suïcida el tòrax de la son, de vegades indefens. Un beuratge d’esquinçalls, corroeix els racons de la gola, una valisa de foscors ens recorda el cinema en blanc i negre. Al nostre encontre, la pólvora dels vells revòlvers tenebrosos, com els grocs que pengen del daltabaix de la saliva, o d’aquell os de llunyania finida i que encara resa enmig de la tempesta.
.
.


ITINERARIO RESTITUIDO




A place of shadows utterly,
Where never coos the turtle-dove,
Ernest Dowson




Justo entre mis manos un lugar que ocupa el silencio. Otras manos trágicas en el aliento de una sombra que ya no responde, sino al vacío y al ojo que resiste a cerrar sus latitudes. Aquí un trapo de cebollas se enreda en la noche, un ajo de extravíos muerde como un suicida, el tórax del sueño, a veces indefenso. Un brebaje de rasguños, corroe los rincones de la garganta, una valija de oscuridades nos recuerda el cine en blanco y negro. A nuestro encuentro, la pólvora de los viejos revólveres tenebrosos, como los amarillos que cuelgan del subibaja de la saliva, o de aquel hueso de lejanía fenecida y que todavía reza en medio de la tormenta.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

sábado, 25 de julio de 2020

DESINTEGRACIÓ DE LA ROSADA │ DESINTEGRACIÓN DEL ROCÍO

Imagen FB de Pere Bessò





DESINTEGRACIÓ DE LA ROSADA




El cert és que l’alba es desintegra davant dels nostres ulls: ja no podem creure en les flassades, ni en la rosada, ni en un regalim de memòria com a antídot al dol de l’ànima de les paraules. Els morts de l’oblit han anat creixent com infinits promontoris de cendra: és adust la blanor de la nit que ens cega. Al lluny se sent l’ardor del desert i els braços sense sol que buiden els engonals. En el joc pervers de l’evaporació, una pissarra de carbó tritura la claredat al punt d’assetjar com una destral, portes i finestres. Un dia sense culleres, es torna habitació buida. Un núvol de sang xiula en les esmolades agulles de cap de l’espurneig. Un ocell mor sense pa a la riba d’una bufada de tristesa.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DESINTEGRACIÓN DEL ROCÍO




Lo cierto es que el alba se desintegra frente a nuestros ojos: ya no podemos creer en las cobijas, ni en el rocío, ni en un chorrito de memoria como antídoto al duelo del alma de las palabras. Los muertos del olvido han ido creciendo como infinitos promontorios de ceniza: es adusto el blandor de la noche que nos ciega. A lo lejos se oye el ardor del desierto y los brazos sin sol que vacían las ingles. En el juego perverso de la evaporación, una pizarra de carbón tritura la claridad al punto de sitiar como un hacha, puertas y ventanas. Un día sin cucharas, se vuelve habitación vacía. Una nube de sangre silba en los afilados alfileres del centelleo. Un pájaro muere sin pan a la orilla de un soplo de tristeza.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga