domingo, 1 de marzo de 2020

BELLE ÉPOQUE DE LA PARAULA

Imagen FB de Pere Bessó





BELLE ÉPOQUE DE LA PARAULA




Es la palabra la que me sostiene
Y golpea en mi caparazón de cobre amarillo
Aimé Césaire




També en les paraules es reconeixen les meues arrugues o l’espill
d’aquella belle époque: sempre recordar em condueix
al camí d’inici, a la son i la vigília. Al furtiu carreró
de les paraules, al pati precipitat en sons.
Acostume a afonar-me en els temps grocs de la memòria, caminar,
ascendir, tornar, als peus que em parlen de les pèrdues,
a la porta que s’obri en cercles.
Per a viure, elles, ominipresents, sempre com el foc: sorolloses
convoquen els penúltims ocells encallats en l’abisme.
També en les paraules el temps sense fi de la còpula, la captiva
llum del firmament en la infància primera de l’alfabet.
Si alguna cosa ens sosté és la seua corporeïtat on habita el poema.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




BELLE ÉPOQUE DE LA PALABRA




Es la palabra la que me sostiene
Y golpea en mi caparazón de cobre amarillo
Aimé Césaire




También en las palabras se reconocen mis arrugas o el espejo
de aquella belle époque: siempre recordar me conduce
al camino de inicio, al sueño y la vigilia. Al furtivo callejón
de las palabras, al patio precipitado en sonidos.
Suelo hundirme en los tiempos amarillos de la memoria, caminar,
ascender, regresar, a los pies que me hablan de los extravíos,
a la puerta que se abre en círculos.
Para vivir, ellas, omnipresentes, siempre como el fuego: ruidosas
convocan los penúltimos pájaros atascados en el abismo.
También en las palabras el tiempo sin fin de la cópula, la cautiva
luz del firmamento en la infancia primera del alfabeto.
Si algo nos sostiene es su corporeidad donde habita el poema.

Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

CADA MOMENT, UN DESTÍ

Imagen FB de Pere Bessó






CADA MOMENT, UN DESTÍ




Por favor, ¡abran las ventanas!
Aquí el pájaro no es pájaro
sino pena con plumas.
Manuel Scorza




Descendesc a l’embalum que sóc, des de la carn que em sosté. Ocell, potser, fràgil damunt d’aquest esmolat coixí de granit. Et recorde davall d’aquest cel de nit, nu enmig de cartrons de núvols, lleu d’alè i trens, rauc d’estremir-me en el crit, cadàver en aquell pati de la tendresa. A la vorera de l’espill un vil·là mut respira els grisos de la meua pena. Tanta espera és com un adéu no pronuciat, un món remot de xeringues.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CADA MOMENTO, UN DESTINO




Por favor, ¡abran las ventanas!
Aquí el pájaro no es pájaro
sino pena con plumas.
Manuel Scorza




Desciendo al bulto que soy, desde la carne que me sostiene. Pájaro, tal vez, frágil sobre esta afilada almohada de granito. Te recuerdo bajo este cielo de noche, desnudo entre cartones de nubes, leve de aliento y trenes, ronco de estremecerme en el grito, cadáver en aquel patio de la ternura. Al borde del espejo un mudo vilano respira los grises de mi pena. La tanta espera es como un adiós no pronunciado, un mundo remoto de jeringas.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020
©André Cruchaga








sábado, 29 de febrero de 2020

PRESAGI DE L’ANGOIXA

Imagen FB de Pere Bessó





PRESAGI DE L’ANGOIXA




Ja només em resta el gebre de la suor de tots aquells dies.
Portem al llom la tragèdia dels taüts i la foscor
d’una tragèdia: crit a la paret de foc de la rosa,
o sobre els guants tombats a la meua boca.
davant de la túnica de les fúries, els barrots secs de l’esperança.
—Ara ja no mencione la cremada de peixos en la pell,
ni el sofre de la teua sang als meus braços, ni la terra que ens espera
per igual, en l’hora onzena del tall.
Camine tot sol i en silenci posant l’altra galta. Cessa la llum.
Camine amb les meues sabates mortals cap al maig del meu natalici.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PRESAGIO DE LA ANGUSTIA




Ya solo me queda la escarcha del sudor de todos aquellos días.
Llevamos a cuestas la tragedia de los ataúdes y la oscuridad
de una tragedia: grito sobre la pared de fuego de la rosa,
o sobre los guantes tumbados en mi boca.
frente a la túnica de las furias, los barrotes secos de la esperanza.
—Ahora ya no menciono la quemadura de peces en la piel,
ni el azufre de tu sangre en mis brazos, ni la tierra que nos espera
por igual, en la hora undécima del filo.
Voy solo y en silencio poniendo la otra mejilla. Cesa la luz.
Voy con mis zapatos mortales, hacia el mayo de mi natalicio.

.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

ALEGRIA FINIDA

Imagen FB de Pere Bessó





ALEGRIA FINIDA




Hi ha carrers sords en mig de la cridòria de la cendra. Hi ha carrers trencats en la turgència del foc, abraçades sordes que tiben l’alè. Hi ha carrers d’escuma en la remor dels ulls, ombres asfixiants en les mans ensordides. Hi ha carrers estelats com la nit sense pestanyes i un batec mort per la por que avança en una fletxa d’abismes. Hi ha un país trist que gemega marcit d’ales.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ALEGRÍA FENECIDA




Hay sordas calles en medio del griterío de la ceniza. Hay calles rotas en la turgencia del fuego, sordos abrazos que tenzan el aliento. Hay calles de espuma en el rumor de los ojos, asfixiantes sombras en las manos ensordecidas. Hay calles estrelladas como la noche sin pestañas y un latido muerto por el miedo que avanza en una flecha de abismos. Hay un país triste que gime marchito de alas.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga