martes, 20 de diciembre de 2016

ESCENARI DEL VENT

Imagen cogida de la red




ESCENARI DEL VENT




En els múltiples forats del fullatge, aqueixos manuscrits il·legibles del vent.
Cada boca acosta la seua retòrica en les intempèries enceses.
Al fons, aqueixes agudes gambades de les ombres,
I la seua laboriositat sense límits del temps consumat en la llaurança.
Segons sembla, em toca imaginar la mateixa història amb les vacil·lacions pròpies
del que mamprén el vol quan l’alba resulta favorable.

Tot sap a fugacitat, allà on res no resta dreçat. Allà on la llengua estreny la gola, 
fins a curullar de sobte els ulls, allà on els peus
no arriben a ordir el camí, ni a detindre l’estrèpit.
Passa que sempre un camina errant.

Nada sosté, al capdavall, aquests dies infal·libles de les acaballes.

(Jo ja he optat conscientment per la follia. I em resistesc al culte
de l’eternitat, a l’imperi dels ridículs, als buits florits
dels excusats, i fins i tot a la fe que tremola davant d’una tassa de café negre.
Davant de la imminent nit, em queda el llogaret de les pestanyes i les seues grosses 
ulleres; em queda també com a menester, raonar respecte del borrissol púbic
i el seu adveniment perfecte, i la seua alada pell d’espill. I la seua zona d’auró.
I la seua flor d’hivern clavada en el meu alé.
Tota la ficció val per a un discurs, sense cap insinuació a l’abast.
El que no arrossega o afona el vent, sap simplement a designi.
—Tu, segons sembla, retrinxes les meues temples, fins al punt, —confesse—,
de sentir-me estrany en aquest ebri cos, indòcil i crucial com el teu.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESCENARIO DEL VIENTO




En los múltiples agujeros del follaje, esos manuscritos ilegibles del viento.
Cada boca arrima su retórica en las intemperies encendidas.
Al fondo, esas agudas zancadas de las sombras,
y su laboriosidad sin límites del tiempo consumado en la labranza.
Al parecer me toca imaginar la misma historia con los titubeos propios
del que alza vuelo cuando el alba resulta favorable.

Todo sabe a fugacidad, allí donde nada queda erguido. Allí donde la lengua 
aprieta la garganta, hasta colmar de golpe los ojos, allí donde los pies
no alcanzan a urdir el camino, ni a detener el estrépito.
Ocurre que siempre uno anda errante.

Nada sostiene, después de todo, estos días infalibles de postrimerías.

(Yo ya he optado conscientemente por la locura. Y me resisto al culto
de la eternidad, al imperio de los ridículos, a los huecos enmohecidos
de los retretes, e incluso a la fe que tirita frente a una taza de café negro.
Ante la inminente noche, me queda el lugarcito de las pestañas y sus gruesas ojeras; 
me queda también como menester, razonar respecto del vello púbico
y su perfecto adviento, y su alada piel de espejo. Y su zona de arca.
Y su flor de invierno hincada en mi aliento.
Toda la ficción vale para un discurso, sin ninguna insinuación a trasmano.
Lo que no arrastra o hunde el viento, sabe simplemente a designio.
—Vos, al parecer, cercenás mis sienes, hasta el punto, —confieso—,
de sentirme extraño en este ebrio cuerpo, indócil y crucial como el tuyo.)
Barataria, 2016

lunes, 19 de diciembre de 2016

VERSIÓ DELS MEUS ULLS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





VERSIÓ DELS MEUS ULLS




Trencades les històries, resten nets els larimals: sempre els ulls són intensos 
com un/a vallium en la partitura de les temples.
Tota la bogeria és sorpresa i viceversa. La radiografia gravada en els cristalls,
les imatges aterridores dels escapularis, amputat algun peu,
penjats d’alguna manera els complexos d’ Èdip,
o la llengua en el crucial dels parèntesis, en les possibilitats cegues
de la saliva, o la impotència en creuar els ponts extrems de l’oralitat.
Només m’atinc als homicidis i suïcidis de la consciència, al sublim 
i cec que té la pornografia en determinats cercles.
A vegades no hi ha cap altra eixida més que la de l’oblit, certes innocències
com les tempestes inesperades, certes imatges amb flocadures, semblants
a la castració. Olore els perfums proferits de l’anís.
L’espill atrapa, sense dubte, qualsevol resplendor, —vosté que pateix
d’histèria ho sap, fins i tot coneix el llenguatge fred de la set o les letargies.
Sospite que res no és nou i que visc atrapat en la possibilitat feridora
d’una llàgrima, o enyorant aquella vagina amarrada a la meua boca.
Aquella, potser, alçada en la rosada. Aquella soluble del meu llapis.
Els ulls ofereixen l’única versió dels meus confinaments, el manicomi, 
potser, del meu pit, els abandons i el desordre en què m’ha ficat el temps.
En la fantasia del peix, aquelles ganes de mastegar les heretgies.
Ahir, com ara, la crucifixió en l’interior de la humitat, la música bavejada 
de l’irresistible, l’olor a baf definitiu.
Sóc un altre atrapat en els meus ulls. Sempre em sedueix el darrer vertigen.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VERSIÓN DE MIS OJOS




Rotas las historias, quedan limpios los lagrimales: siempre los ojos son intensos
 como una vallium en la partitura de las sienes.
Toda la locura es asombro y viceversa. La radiografía grabada en los cristales,
las imágenes aterrorizantes de los escapularios, amputados algún pie,
ahorcados de algún modo los complejos de Edipo,
o la lengua en lo crucial de los paréntesis, en las posibilidades ciegas
de la saliva, o la impotencia al cruzar los puentes extremos de la oralidad.
Sólo me atengo a los homicidios y suicidios de la conciencia, a lo sublime 
y ciego que tiene la pornografía en ciertos círculos.
A veces no hay otra salida más que la del olvido, ciertas inocencias
como las tormentas inesperadas, ciertas imágenes con flecos, parecidas
a la castración. Huelo los perfumes proferidos del anís.
El espejo atrapa, sin duda, cualquier resplandor, —usted que padece
de histeria lo sabe, incluso conoce el lenguaje frío de la sed o los letargos.
Sospecho que nada es nuevo y que vivo atrapado en la posibilidad hiriente
de una lágrima, o añorando aquella vagina amarrada a mi boca.
Aquella, quizás, erguida en el rocío. Aquella soluble de mi lápiz.
Los ojos ofrecen la única versión de mis confinamientos, el manicomio, acaso, 
de mi pecho, los abandonos y el desorden en que me ha metido el tiempo.
En la fantasía del pez, aquellas ganas de masticar las herejías.
Ayer, como ahora, la crucifixión en el interior de la humedad, 
la música babeada de lo irresistible, el olor a vaho definitivo.
Soy otro atrapado en mis ojos. Siempre me seduce el vértigo postrero.
Barataria, 2016

domingo, 18 de diciembre de 2016

IMATGE DE LA CAIGUDA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





IMATGE DE LA CAIGUDA




És ferotge tot aquest femer del fals blanc en què la carn es presenta.
De fet arrosseguem les cares ossudes dels rellotges.
Perviuen les pol·lucions de la tardor i les deïtats caigudes en la pèrdua.
Ningú no intercedeix quan el desús cau al buit, —hi ha trencaments i habituals retòriques d’alguna cosa que els ulls no poden garantir.
En presència de l’orfandat, aquesta ens converteix en la pitjor misèria.
Molts sentim la pesadesa dels cascos en la boca, el trot d’ombres
en plena salivació. Les caigudes quan són constants, s’amorteixen
en la memòria, en acabant la demasia les fa part de l’escopinada varicosa
dels dies pregons que perviuen en el cos.                                    
Hi ha tantes fotografies i espills, que algú simplement es converteix
en amanuense d’aquesta fosca espècie de revessos.
Sense repòs, potser, cediran els espectres els seus rostres i el seu deliri silenciós.
Un es mira en els desploms de la pàtria: hi ha dubtes i sords caus;
Hi ha edats tan precàries com les espines, somnis àrids
com els ulls sense llàgrimes, com les ombres estranyes que destil·len
els prostíbuls: ja ens hem acostumat als designis descarnats.
Només hi ha carrers superposats. Lents carrers prou confusos de paraules.
El subconscient no té comportes per a drenar les imatges arquejades
de les diademes, —el riu de caigudes és una injúria a les finestres.
Al capdavall em queden les paradoxes i algun escapulari, per si de cas.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduít en català per PERE BESSÓ



IMAGEN DE LA CAÍDA




Es fiero todo este muladar del falso blanco en que la carne se presenta.
De hecho arrastramos las caras huesudas de los relojes.
Perviven las poluciones del otoño y las deidades caídas en el extravío.
Nadie intercede cuando el desuso cae al vacío, —hay roturas y habituales 
retóricas de algo que los ojos no pueden garantizar.
En presencia de la orfandad, ésta nos convierte en la peor miseria.
Muchos sentimos la pesadez de los cascos en la boca, el trote de sombras
en plena salivación. Las caídas cuando son constantes, se amortiguan
en la memoria, luego la demasía las hace parte del escupitajo varicoso
de los días hondos que perviven en el cuerpo.
Hay tantas fotografías y espejos, que alguien sin más se convierte
en amanuense de esta oscura especie de reveses.
Sin reposo, tal vez, cedan los espectros sus rostros y su delirio silencioso.
Uno se mira en los desplomes de la patria: hay dudas y sordas madrigueras;
hay edades tan precarias como las espinas, sueños áridos
como los ojos sin lágrimas, como las sombras extrañas que destilan
los prostíbulos: ya nos hemos habituado a los designios descarnados.
Sólo hay calles superpuestas. Lentas calles bastante confusas de palabras.
El subconsciente no tiene compuertas para drenar las imágenes arqueadas
de las diademas, —el río de caídas es una injuria a las ventanas.
Después de todo me quedan las paradojas y algún escapulario, por si acaso.
Barataria, 2016

sábado, 17 de diciembre de 2016

SUPLANTACIÓ DE L’HORITZÓ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




SUPLANTACIÓ DE L’HORITZÓ




Grallen els nous horitzons amb la pelussera subterrània de la saliva.
Apaguem els cresols per tal d’aferrar-nos a la foscor malèvola;
mentre la intempèrie creix, les ombres ens continuen apareixent
com una mena de borradura: hi ha pertot cadenats impassibles,
i deliris que mosseguen l’alegria i buits de còncava escuma.
Cap epifania no deixa de ser hermètica en la nuesa de les suplantacions.
L’horitzó és prolix en humitats i estàtues, èbries de tal manera
que les seues entranyes regalimen sòrdides asimetries.
Mai no he vist una altra forma que no siga l’agonia, aquesta ombra pròxima
a les al·lucinacions, dúctils en enderrocs i lívids, fantasmals com la nit.
No només canvia de set en les múltiples amnèsies, sinó de canelobres,
d’escopinades i pors. Tremola la floridura en la moral del temps.
De res no ha servit haver canviat els mausoleus dels atris:
continua la mateixa estirp de soterranis als ulls, continua la mort en la seua realitat tangible, el clam de l’escòria, l’ocell sec del crit sobre la ferida.
Tot ha sigut fatalitat, tant com les edats gravades en làpides fosques.
Ací creix la nit i les seues dentades.
Res no arriba ni tan sols a esbós; tampoc no podem esperar miracles davant d’una feligresia de destí incert. Crema la brasa a la vora de les ombres.
La ganyota ens reclou en els seus excessos cadavèrics, potser en ventalls
difunts, o en simples blaus del cos. (Apesten les vestidures
immaculades i l’obliqüitat dels arquetips)…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



SUPLANTACIÓN DEL HORIZONTE




Graznan los nuevos horizontes con los pelambres subterráneos de la saliva.
Apagamos los candiles para aferrarnos a la oscuridad aviesa;
mientras la intemperie arrecia, las sombras nos siguen apareciendo
como una especie de salpullido: hay por doquier candados impasibles,
y delirios que muerden la alegría y vacíos de cóncava espuma.
Ninguna epifanía deja de ser hermética en la desnudez de las suplantaciones.
El horizonte es prolijo en humedades y estatuas, ebrias a tal punto
que sus entrañas chorrean sórdidas asimetrías.
Jamás he visto otra forma que no sea la agonía, esa sombra próxima
a las alucinaciones, dúctiles en escombros y lívidos, fantasmales como la noche.
No sólo se cambia de sed en las múltiples amnesias, sino de candelabros,
de escupitajos y miedos. Tiembla el moho en la moral del tiempo.
De nada ha servido haber cambiado los mausoleos de los atrios:
sigue la misma estirpe de sótanos en los ojos, sigue la muerte en su realidad 
tangible, el clamor de la escoria, el pájaro seco del grito sobre la herida.
Todo ha sido fatalidad, tanto como las edades grabadas en lápidas oscuras.
Aquí arrecia la noche y sus dentelladas.
Nada llega ni siquiera a boceto; tampoco podemos esperar milagros frente a una feligresía de destino incierto. Quema el ascua a la orilla de las sombras.
La mueca nos recluye en sus excesos cadavéricos, quizás en abanicos
fallecidos, o en simples magulladuras del cuerpo. (Apestan las vestiduras 
inmaculadas y la oblicuidad de los arquetipos)…
Barataria, 2016